dimarts, 29 de gener de 2013

Daltabaix



De vegades cal un daltabaix, inesperat, per entendre com és d'important en la nostra vida aquella persona.

Així ha estat i, ara, després de molts plors i silencis, tots dos saben com s'estimen. I com n'estan d'enamorats, tants i tants anys després.

Fa pocs mesos, un dia, ella em va dir: 'Si no fos protagonista d'aquesta història meravellosa, estaria ben gelosa del seu amor'.

I, sincerament, jo penso el mateix, sovint jo mateixa els envejo i admiro a parts iguals.

...

I darrerament encara més: en tants anys mai els he vist tan segurs del que senten l'un per l'altra, malgrat tot, escampant alegria i rialles per on passen.

...

'T'estimo' -li diu ella-.

'I jo a tu' - contesta ell com si no s'atrevís a repetir el verb i només estigués preparat per aquestes paraules: 'I jo a tu'.

...

No tenen pressa, cap pressa, tenen mitja vida, encara, per davant.





diumenge, 27 de gener de 2013

Piezas de un mismo Puzzle


Las piezas en un puzzle encajan precisamente porque son opuestas: una de ellas debe tener un saliente que tenga la misma forma y medida que el agujero de otra pieza del mismo puzzle. Pero no solo eso sino que es importante que el color, o colores, coincidan.

Es dificil encontrar las piezas que formen pareja? Bueno, si no nos empeñamos en que a la primera encajen, no, no es dificil. Por supuesto, por más que nos esforcemos, si no se complementan, no serán pareja. Lo queramos o no. Para ello, lo mejor es tener paciencia, buena música, sentido del humor, agradecer el error para encontrar el acierto y no darnos por vencidos fácilmente.

Para empezar, hay una única manera de clasificar el tú sí, tú no? Sí y no. Si tienes paciencia y quieres, a simple vista puedes descartar las que no, pero también formando montoncitos con las que quizás sí. Eso ya, creo que es libre albedrío. No hay una única manera para iniciarse en el mundo del encaje de piezas de puzzle. Es más, a veces se empieza cuando ni tan siquiera se había empezado a pensar que se deseaba hacer un puzzle.

Los bordes. Hablo de los bordes de ese puzzle concreto, nuevo, normalmente, no siempre, si desconocemos totalmente el interior, nos fijamos en el exterior, en los bordes, para descartar piezas. De esta manera tendremos una base asegurada y ya el interior es cuestión de irlo definiendo, descubriendo poco a poco. 

Fíjemonos, para el interior, si son alargadas, las piezas, o más bien cuadradas, en la mayoría de ocasiones esto será un factor seguro de acierto en el ensamblaje; así, tal y  como he dicho antes, también el color, la forma exterior -complementaria- y las lineas o marcas que conformarán el dibujo.

Buf, como todo puzzle, y como este mismo escrito, no es tarea fácil. Avanzaremos y retrocederemos en las normas que nos vayamos marcando. Un día podemos ponernos en la labor durante media hora y, otro día, pasarnos la tarde entera, olvidándonos del mundo exterior; de olvidanors del puzzle por un tiempo no debemos temer, tampoco, que tras la ausencia el puzzle vaya a desaparecer, no, no, allí estará a nuestra vuelta, por supuesto.

Estaba yo pensando, hace años que tengo una pieza de puzzle como compañero de viaje. Se me haría muy dificil el día a día sin él, complementa mis dudas y miedos, y yo hago lo mismo con los suyos y, aunque en muchas, muchas ocasiones seamos polos opuestos: Encajamos a la perfección.

Y bueno, aunque lo sabes de sobras, Gracias, Puzzle, te quiero!

...

Por cierto, hay canciones que también pueden formar piezas de un mismo puzzle, parece que se contradigan, pero no, se complementan (como los refranes, uno para cada dolencia, incluso para la opuesta: No por mucho madrugar, amanece más temprano y  A quien madruga, Dios le ayuda):

Aquí os dejo dos ejemplos...

Inicio y Fin de un mismo amor

SIN DOCUMENTOS - LOS RODRIGUEZ


YA ME OLVIDÉ DE TI - LOS SECRETOS








dijous, 24 de gener de 2013

Eppur si muove



La casa en flames (paràbola de Buda)

Bertolt Brecht

(extracte)


No fa molt temps vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja pastura de les flames. A l'atansar-me, vaig advertir que encara havia gent en el seu interior. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el sostre estava cremant, incitant-los que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un va preguntar, mentre el foc cremava les seves celles, quin temps feia fora; si plovia, si no feia vent i altres coses semblants. Sense respondre, vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, ha de cremar abans que acabi amb les seves preguntes. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar de lloc, res he de dir-li.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ahir vaig sopar amb l'Esther, estava 'destrossada', s'havia acabat la relació, la darrera relació, la que havia de ser la definitiva (vaja, com cada una de les prop de vint que li he conegut). 

Quan em va trucar em va explicar que havia dit prou ella, ell, tots dos a parts iguals o... no sé, encara no ho tinc gaire clar. I el motiu? Doncs... buf, tampoc. 

Mentres fèiem una copa abans de sopar, a la terrassa del restaurant, ella plorava i plorava, però en un moment donat va dir que prou, que no passava res, que estava bé, que l'oblidaria de seguida. 

Així, mentres s'encenia la cinquena cigarreta en poc més de mitja hora, tota enèrgica com és ella quan vol, va tòrcer el gest i va començar a parlar amb ràbia, una ràbia acumulada durant mesos (o potser només un parell de dies, que amb ella mai se sap):

- Si és que era insuportable, no sé què vaig veure en ell: egoista, gelós, possessiu, negatiu. Sempre qüestionant el que jo deia, o pensava. Pols oposats, érem. Com la nit i el dia. Ell, conservador i molt tradicional quant a les festes, les celebracions. Buf, familiar, de dinars de diumenge. Masclista fins al moll de l'os, intolerant, pagat d'ell mateix. Apalancat, sempre de mal humor, incapaç d'acceptar cap opinió diferent a la seva, ni de donar les gràcies o disculpar-se, perquè és clar, ell mai s'equivocava. Intransigent, tossut, obstinat en què canviar la manera de veure el món és impossible i no val la pena ni intentar-ho. Dràstic, taxant. I...

- Vaja, no m'havies dit tot això d'ell...

- Clar, perquè estava cega, cega. Ara en canvi sóc objectiva, sé que he guanyat llibertat, tranquil·litat, independència. Sí, sí, és el millor que va poder fer deixar la relació.

- Ah, pensava que havies estat tu per tot el que m'estàs dient...

- Bé, sí, vaja, no, va ser ell. Jo ho hauria fet, no et pensis, segur que un dia, jo, sí, bé, segur que si ell no hagués dit que jo havia canviat, que m'havia engreixat, que estava histèrica darrerament, segurament jo... Núriaaaaaaaaaaaaaaaa -va dir-me mentres començava novament a plorar, tot i que ara no semblava que fos per ràbia- Núriaaaaaa... el trobo tant a faltar, tant, tant... jo només vull que torni amb mi, que m'estimi, que no em deixi mai, que que que si no ho fa jo  'em moriré d'amor'. L'estimo tant, Núria, taaaaaaaaant... (i més plors).



En fi, oi, cadascú és lliure per triar com viure, o com morir, faltaria més!








dimecres, 23 de gener de 2013

Réquiem






dimecres, 23 / gener / 2013 12:01
Me gustaría que este dolor  fuera una camisa, o un pañuelo al cuelloy poder desprenderme de él como si fuera un complemento más  -ajeno a mi-.

No sentirlo apretando, como sabe hacerlo - con nudo fuerte -, mis entrañas; ahogando mi alma por el peso de tanto amor,  como una losa ahora.

Desearía volver atrás en el tiempo y que la coraza fuera - aún -, más sólida.
Construyendo un muro fuerte, inquebrantable, donde solo las caricias, los besos, los sueños dulces encontraran rendijas por las que colarse. Y mirar por encima de él, calculando la altura, la caída, analizando en perspectiva  el otro lado, sabiendo prepararme -de antemano, sin sorpresas- para la dura batalla.

Ser capaz de no actuar, de no pensar, de situarme en un stand by, -momentáneo, necesario-  disfrutando.

(Sin más  -solo eso-)

Pero ahora,  -justo ahora- es demasiado tarde...



(Vaya este Réquiem, el mejor,  por ese trozo de alma que vuela sin rumbo pero que encontrará, como siempre, el camino de vuelta a casa)









divendres, 18 de gener de 2013

Sèries I

M'agrada mirar sèries. No les miro de la tele, és ben estrany que jo miri la tele. Que no, que no, que no és per ser frikie, és perquè no tinc paciència. Vaja, que a mi m'agrada fer i desfer quan a mi em ve de gust, i amb la televisió, ella mana. Ella decideix quan emeten tal o tal sèrie, tal o tal pel·lícula, quan tallen pels anuncis, quan canvien la programació, quan... Que no, que no miro la tele.

(Sí, l'Arús el segueixo, però això ja és una història que ve de lluny, de molt lluny, de quan l'Arús con leche, us enrecordeu? si es podia dir que jo anava a la feina per sentir la ràdio de 8 a 10 del matí!! Sí, sí, i quan van deixar de fer-ho vaig trucar a l'emissora: Oigaaaaaaaaaaaaameló, per què, per què, tant bé com la meva companya Loli i jo ens ho passavem!!! No us n'he parlat mai d'ella, crec. És una de les companyes amb qui millor m'he entés. Ens assemblaven tant com un ou a una castanya, podeu pujar-hi de peus, ella rossa rossa tenyida, de l'Hospi, d'FP, que ni llegia ni l'interessava llegir, però amb qui teniem un feeling a la feina per flipar. Total, a casa seva no parlaven el català, sons pares ni tenien sintonitzada TV3: Paquè -deien- si no lo entendemos!' Quan es va quedar embarassada, poc després que jo de l'Aina, el nen va néixer abans d'hora. Tant abans d'hora que no tenien ni nom per ell. La meva Aina havia de ser un noi, sí, mira, jo pensava que era un noi, i com sempre havia dit que si mai tenia un fill volia que fos tant tant tant com el Biel Durán, vaig dir-me: 'quan tingui un fill es dirà Biel'. Però no, calla, que va ser una nena, ostiaaaaaaaaaaaaaa, i ara què, eh, no tinc nom de nena, jo, i vaig dir-me doncs si havia de dir-se Biel, nom de Ses Illes, que es digui Aina, nom de Ses Illes. I li vam dir Aina. Total, tornem enrera, quan va néixer, abans d'hora, el fill de la Loli i el Jóse -sí, Jóse amb la tònica a l'O- sense nom i ella em va trucar, jo li vaig dir: 'Tia, por fa porfa, ponle Biel' i ella li va posar Biel. Clar, el primer Biel al seu barri, i sa mare, la que mai no havia sintonitzat TV3 total paquè pa no entenderlo, va dir: Bié, yeso qués? Doncs eso, la Loli i jo réiem als matins escoltant l'Arús con leche, réiem i treballavem a molt i molt bon ritme, us ho ben juro... A què venia tot això?)

Però les séries me les baixo, les miro quan vull, si planxo, quan em depil·lo, si endreço la cuina o cuso.  Les miro si mandrejo i si sóc al llit però 'ante todo':  Mano jo. Em baixo un capítol i jo decideixo quan el miro i, si vull tallar a la meitat, ho faig, què passa?

Genial.

Un gran invent...

Sí, bé, un gran invent ara, però la primera, ja de gran, a què em vaig enganxar, a Urgencias -ER- (de petita, com gairebé tothom, vaig passar per Heidi, Marco, la Pippi, després ja Los Hombres de Harreslson -TJ, al tejado! Lisitaaaaaaaaaaaaaaaaa-, Starky & Hutch -recordeu Silver lady?-, Los ángeles de Charlie -jo la Farran, pos claro-, Vacaciones en el mar, i més endavant, Anillos de Oro -ai, ese Imanol-, Cristal -lalalala-...) no me la podia 'baixar' i jo no manava, vaja, no del tot!

Buf, però us en parlaré un altre dia, ara tinc son i demà matino...



dimecres, 9 de gener de 2013

Llibres 2013

2013

1 - El bolígrafo de gel verde - Eloy Moreno
(biblioteca i ebook)

Sé, pel que he llegit, i perquè ell està ben orgullós d'haver-ho aconseguit, que va patir i lluitar perquè es conegués la seva novel·la i perquè li acabessin editant, però però a mi no m'ha interessat gaire, gens, ben poc.

Per què? Doncs la prosa no em feia el pes, les frases sovint eren ben cómodes i previsibles (em recordaven cançons d'un grup que no diré), i he trobat alguns error de temps (odio els errors de temps, en cinema i en novel·les... segur que no es diuen errors de temps, que tenen un altre nom, però com el desconec, el nom, els anomeno així!).

El que sí us puc dir és que me'l vaig deixar, era de la biblio, a casa de mons pares el dia 'gloriós' de Sant Esteve i com sabia que trigaria a tornar-hi (lalalala) me'l vaig acabar de llegir descarregant-lo d'internet.

En fi. Primer llibre de l'any.

2 - Manual para desenamorarse - Chiquinquirá Balndón Montes
(ebook)

Lo que me temía, l'enamorament (no parlo d'amor) no és més que una mania, obsessió, addicció i com a tal cal tractar-lo per superar la síndrome d'abstinència quan es trenca la relació.

Estoy en ello, llegint-lo, vull dir.

Llegit, ai l'amor!!


(però fa mal, i el mal és dolorós, fort, profund, escletxador, com una daga carregada de força, d'odi, de records, de... i el pitjor de tot és com arribes a enyorar, fins i tot els moments en què la relació era tan dolorosa com el dolor que deixa en acabar-se)

3 - KINSHU / Tapiz de otoño - Teru Miyamoto
(biblioteca)

Una altra novel·la d'autor japonès. És curiós perquè no m'atrau de manera especial la cultura japonesa, ni el país en si, i tanmateix sento un gran interès per la societat que la forma. Per la seva manera, ben curiosa a parer meu, és clar, de viure la vida, de viure el dia a dia, d'estimar, de gaudir de l'oci, de... morir.

No hem de descartar mai els 'altres punts de vista' sobre el mateix fet. O com mirar un mateix fet des de dues vessants.

Avui, la Gin, me n'ha donat una lliçó. Vaja, i fa dos dies me'n va donar una altra arran de l'estampida d'un amic virtual meu. Gràcies.

4 - El tiempo mientras tanto - Carmen Amoraga
(ebook)

Segon llibre que llegeixo d'ella. En té més? No en sé res de nada. De moment, vaja.

Qualsevol patiment relacionat amb un fill fa que relativitzi la resta, qualsevol tema que m'envolti. Sí, fill o nebot.

Tot té un per què a la vida.

5 - Contigo, pero sin ti - Xavier Guix
(biblioteca)

No em quedo amb tot, vaja, normal, però sí amb més d'un apunt interessant.

6 - Dame placer - Flavia Company
(biblioteca)

Crec que d'ella només me n'he llegit un. I no ho tinc gaire clar.

Amor lèsbic (goita!). Quan es pateix, quan s'embogeix, quan es converteix en una obsessió tant és de quin amor parlem, oi?

7 - Una història immoral - Víctor Alexandre
(biblioteca)

És evident que cada dia sóc més crítica? exigent? no ho sé, però trobo pegues a totes les lectures que faig (i teatres on vaig, i pelis que miro, i...). En aquesta història, curiosa, hi ha coses no inversemblants, no, sinó més que inversemblants. Però accepto, són errors en què podem caure sense adonar-nos. O no, o només és que no hi hem parat prou atenció (sí, com exemple: si la vostra parella fos convidada -sense que ho vosaltres ho sabéssiu- a tenir sexe amb vosaltres mentres teniu els ulls embenats... sabrieu que és ella?... ep, parlem de 25 anys de relació! Amos hombre!).

8 - The Mistress Manual - Mistress Lorelei
(ebook)

Apassionant per a qui vulgui introduir-se en el món de la Dominació/Sumissió. Un gust de lectura per entendre els rols (i deixeu-vos de mentides com les que es diuen a Grey).

9 - Gente Tóxica - Bernardo Stamateas
(biblioteca)

Ains, quina ràbia anar trobant exemples de 'gente tóxica' entre qui ens envolten.. Llegint!

10 - Kitchen - Banana Yoshimoto

Últimament no em puc concentrar, en res. Ni en la lectura. Sé que això serà així un temps més. Però cal, és necessari, i no deixaré a mitges el camí iniciat.

Llibre 'prestat' pel cuiner més meravellós del món! (i no només)

11- El embarazo de mi hermana de Yoko Ogawa (B)

Vaja, no m'ha entrat, o sóc jo que estic fora de mi, o...

12 - El divorci explicat als nostres fills - Patricia Lucas i Stéphane Leroy (B)

:_(

13 - Separar-se sense esquerdes - Félix López-Sánchez (B)

Sí, ho estem fent bé. Molt bé. Ens estimem i les estimem però... per què el dolor és tan dolorós, tan trist, tan fondo...?

14- La manipulación. La perversidad del pequeño poder - Núria Mata (B)

Sí, segur, he manipulat conscientment. Però el més greu, o gairebé tan greu, és que he permès que em manipulessin.


15 - El mar - John Banville (B)

Per a mi representa el 'tornar' a la normalitat, no, a la possibilitat de normalitat. La necessito. I llegir és un bon inici. Ser capaç de tornar a llegir.

El final, inesperat. Però no m'ha dit gaire. Massa exigent o manca de concentració (que interpreto com a poc interés).

Buf.

16 - Una mochila para el Universo - Elsa Punset (B)

Què passa? Sí, em dic NPV i de tant en tant llegeixo autors mediàtics.

17 - Capsa sorpresa - Sergi Santjoan (B)

Ben curiós. Realment me'l vaig començar sense gaire il·lusió (confiança?) però el plantejament és molt interessant, i el final...

18 - Mal de piedras - Milena Agus (B)

Crec que és el primer que em llegeixo de Siruela, Nuevos tiempos i bé, vale, sí, ho reconec, va ser per això que el vaig agafar de la biblioteca.

Impossible saber què passa per l'interior (del cap, del cor) de qui no ens molestem en voler conèixer...

19  - Jezabel -  Irène Némirovsky (B)

No n'he llegit mai cap, d'ella. Mmmmmmmmmmm... delicioses descripcions. Sí, i una història que enganxa.

20 - Volver - Toni Morrisson (B)

Feia molts anys que no havia llegit res d'ella, autora mediàtica, m'ha tornat a dir el Marc. Bah!

Corea, Afganistà, Vietnam... tant és, tant és. Miserables, misèria, pobres d'esperit...

21 - El misterio de todos los días - Clara Sánchez (B)

No m'ha interessat gens, curiosament no he deixat de llegir-lo. És grave, doctor?

22 - Avui faig 40 anys - Bel Mateu Bernabé (B)

Autoedició d'una noia amb ganes de veure publicades les seves 'històries diàries'.

23 - Los límites del amor - Walter Riso (E)

Llegir Riso sempre és interessant. Tot i que, pecant d'agosarada... hi ha moments en què penso, realment viu a la Barcelona del segle XXI?

24 - No te lo tomes de forma personal - Bärbel Wardetzki (Regal a l'Aina)

Subratlladíssim. L'he disfrutat molt. M'ha fet pensar, m'ha fet fins i tot actuar, prendre decisions postergades, m'ha ajudat a creure -mica en mica- novament en mi.
Sí, m'ha ajudat a entendre persones, actuacions de persones amb qui en algun moment he tingut relació, a entendre per què algú vol ofendre, fer mal, conscientment, per què algú fa el paper de víctima (manipulant) tota la seva vida.

(VEU EN OFF: començo a tenir una llarga relació de llibres 'pendents de llegir', em penso que -per pura comoditat- obriré un escrit per poder-los tenir presents i a mà, el bloc és meu, oi?, no t'he de demanar pas permís, o sí?)

25 - El sentimiento de culpa - Laura Rojas-Marcos

La culpa ens pot arribar a dominar de manera que siguem titelles a les seves garres...

26 - Palmeras en la nieve - Luz Gabás

Una trama familiar de les que m'agraden a mig camí entre Passolobino (Aragó) i Fernando Poo (Guinea Equatorial)...

27 - La gramática del amor - Rocío Carmona

Per què no un de novela juvenil?? Porto un any tant i tant alternatiu que...

28 - El pianista del guetto de Varsovia - Wladyslaw Szpilman

I tot va ser real, en ple segle XX, a l'Alemània més avançada possible.

29 - La mujer es una isla - Audur Ava Olafsdottir

Novel·la islandesa, preparem un viatge a Islàndia? M'agrada el que diu, com ho diu. M'hi identifico amb aquesta protagonista excèntrica que no sap què vol, que tampoc busca, però que no vol renunciar a... ser feliç!? viure?

30 - Nubes de ketchup - Annabel Pitcher

Novel·la juvenil novament?

31 - A la luz del día - C.P. Cavafis

32 - Algo ha pasado - Joseph Heller

Llegeixo molt a poc a poc, compartir lectura, com he fet amb aquesta (tot i que ell ja ha acabat) és xulo. Tot i que no acostumo a compartir ni lectures, ni cinemes, ni oci en general...

32 - El anillo de Irina - Care Santos

O com endinsar-te en la literatura russa.

33 - N.P. - Banana Yoshimoto

El Marc va alucinar quan li vaig explicar per què aquest i no un altre (tot i saber como m'agrada la literatura japonesa actual)...

34 - Lejos de Toledo - Angel Wagenstein

Tenia moltes ganes de llegir-lo. És curiós, aquest llibre ha marcat el final. O no...

35 - cuestión de elegancia - Katlheen Tessaro

Buscava una lectura senzilla, tranquil·la... i això he tingut. Amb més d'un somriure.

36 - Juego y distracción - James Slater

Descrivint que és gerundi... de moment. Llàstima, prometia, però ha quedat en això, en promesa.

37 - La hija del Este - Clara Usón

Novel·la pendent de fa molt de temps... començo molt a poc a poc.




dilluns, 7 de gener de 2013

El món és governat pels llibres


Una putada, sincerament, una gran putada perquè a dia d'avui era una de les millors Llibreries de les de sempre (no en queden gaires més) on, els cracks que hi treballaven, sempre estaven disposats a aconsellar, trobar, buscar, ajudar, en una paraula.

Gràcies per tots aquests anys, CATALÒNIA!!

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

COMUNICAT 7 DE GENER DE 2013

Després de més de 88 anys de la seva obertura i amb 82 anys d’activitat a la Ronda de Sant Pere 3. Després d’haver superat una Guerra Civil, un incendi devastador, un conflicte immobiliari, la Llibreria Catalònia de Barcelona tancarà definitivament les seves portes.

L’actual crisi, més accentuada al sector del llibre, ha generat una devallada de vendes els darrers quatre anys, que en les nostres circumstàncies i condicions, han fet impossible la continuïtat de la llibreria.

Aquesta decisió, ja irrevocable, ha resultat molt dificil, trista i dolorosa de prendre. Hem intentat totes les sortides possibles, potser massa tard, però o bé no existien o no les hem sabut trobar.

Tampoc no podiem perllongar la situació, atès que si bé ara l’empresa tancarà de manera ordenada i fent front, en la mesura del possible, a totes les obligacions contretes; perllongar-ne l’activitat només hagués abocat a finals pitjors.

En el moment de fer pública aquesta decisió també volem dedicar un record a totes les persones que al llarg de tants anys han treballat a Llibreria Catalònia i a les empreses que en depenien, especialment l’Editorial Selecta, a tots els que n’han estat clients - alguns durant decennis i generacions - i a tots els autors, editors, distribuïdors... que al llarg dels anys hi han col·laborat. Tots plegats han fet que la contribució de la Llibreria Catalònia a la cultura de Barcelona i de Catalunya hagi estat d’una importància notable.

Ara i en el futur, amb totes les noves formes que pren la difussió cultural, hi ha i hi haurà persones, associacions, col·lectius i empreses que fan i faran possible la pervivència de la literatura i en general de la cultura escrita. Malauradament, en aquest futur, la Llibreria Catalònia no hi podrà ser present.

Miquel Colomer. Director

Barcelona, 6 de gener de 2013






diumenge, 6 de gener de 2013

Érase una vez...

Fa molts anys, no sé quants, perdo la noció del temps darrerament, al passadís que comunica Passeig de Gràcia del metro línia 3 (verda) amb línia 4 (groga) i ara també amb la 2 (lila), al sostre, algú va tenir la genial idea de fer-nos més agradable el camí (vora de tres minuts amb una alçada mínima, bigues al sostre i en funció de l'hora poca o ben poca gent... agobiant, angoixant, sí) i va escriure-hi un poema de Goytisolo (José Agustín) biga a biga, el del Lobito Bueno, el recordeu? De la mateixa manera, l'Ajuntament, imbécil com ell sol, va pensar que això d'embrutar els sostres no era políticament correcte i va decidir esborrar-ho (no arreglar milers de coses de la ciutat, no, no, el que calia era netejar el passadís més llarg del metro de Barcelona... no tindrà un cólic nefrític la ment pensant socialista que ho va decidir!!!)...

Aquell poema, i després la versió del Paco Ibáñez, resumeix molt bé el que pot arribar a ser, o podria arribar a ser, un món al revés. Ai, n'he viscut tants de móns al revés a la meva vida!!! Avui, per exemple, la gran, l'Aina, pintava a la seva habitació un nou quadre, mentres la Jana  feia noséquè ben bé i el Jefe cuinava un cotxinillo pels sogres quan he decidit trucar a M80.

Sí, sí, a la ràdio.

A Clàssic Box, els caps de setmana, de 10 a 14 hores, la gent truca, o escriu, o deixa missatges al contestador, i demana el seu clàssic preferit. És necessari que expliqui per què aquest i no un altre (requisit del programa) i s'enrotlli una mica. I, buf, això he fet jo. Quan estic nerviosa, qui em coneixeu ho sabeu, faig dues coses: riure, aquell riure nerviós i que no puc aturar, i xerrar pels colzes. Tal qual he fet quan he sortit per antena.

Quins nervis!

Els he explicat tot, tot: Que avui dinàvem a casa; que el marit feia un porquet petit al forn; que els sogres venien a dinar i el sogre, pastisser, duria un pastís de Reis; que no feiem regals de Reis perquè feiem Tió dos dies; que la gran tocava la guitarra elèctrica, l'espanyola i li faltava l'acústica que sovint ens demanava 'com per casualitat'; i que ella m'havia fet conéixer els CCR.

Sí, em sembla que algun cop ho he comentat, jo coneixia la cançó que els he demanat 'Proud Mary' per la Tina Turner, concert genial el del 6 d'octubre del 90, dia que vam començar a 'sortir' son pare i jo; i coneixia 'Have you ever seen the rain' per Rod Stewart a qui he seguit des del principi dels temps pels segles dels segles, amén. Li deia, sí, al Javier Penedo, que era com mirar una peli sense saber que estava basada en una novel·la. Això em passava a mi, per exemple, amb aquestes dues cançons dels Creedence, ni punyetera idea que eren d'ells. Vaja, ni punyetera idea que aquest grup existia fins que la meva filla gran, de 14 anys, me'ls va fer conéixer.

Ben curiós, oi?, ens passem la vida, de joves, volen ser més grans, i l'Aina ens diu que hauria volgut néixer quaranta anys abans, per poder haver anat a concerts dels Beatles (a qui no he suportat mai), dels CCR, de la Tina Turner, de Marvin Gaye o de The Queen i el más mejor entre els millors: Freddie Mercury!!!!

Sí, en alguna ocasió a l'Insti, li han dit: tu ets (la rara) que escolta M80??? Sí, què passa? Diria jo. No t'empenedeixis mai del que t'agrada, mai, disfruta-ho, toqui o no toqui, gaudeix del que sents en cada moment, viu, viu... encara que sigui en el teu món al revés (Ai, nena, quàntes vegades m'has fet de mare, oi tia plom!???)!

Doncs sí, la meva filla gran m'ha fet conéixer un grup de la meva época... per què no?

'Todas estas cosas, había una vez, cuando yo soñaba un mundo al revés!!'

...

M'agradaria saber si recordeu aquelles bigues del passadís de la línia verda, si recordeu el poema del Goytisolo, si us emocioneu, encara, amb el Paco Ibáñez...?