dissabte, 12 d’octubre de 2013

God Save the Queen o les segones oportunitats existeixen!

Pos sí, és el meu bloc i puc dir tantes vegades com vulgui allò que desitgi així que ho diré un cop més: M'agrada molt anar a concerts, molt. A la meva família, la de part de mare, gairebé tots són músics o toquen algun instrument (vull dir que n'hi ha que s'hi guanyen la vida amb la música, com la Marta, amb el violí o bé que compaginen la seva feina amb, per exemple, dirigir una coral, una senyora coral, com el Tio Federi, o bé s'han tret ja de grans el curs superior de guitarra al conservatori, la tia Mari Cruz, sense oblidar el Chacho, el músic major de la família, i organista del poble fins la seva mort, el tio Patxi que tocava a un grup per pagar-se la carrera de dret, ma mare que va i ve amb el piano però sense decidir-se a posar-se en sèrio... o fins i tot, com la majoria dels petits de la família, toquen el piano, el violí, el violoncel, o la travessera com el nen). Deu ser que tenen el gen de l'art, de la música, de la veu (l'Aina, ja ho sabeu, té una veu d'impressió i a la seva habitació ja té quatre guitarres, un ukelele i sospira, ara, per un baix, una acústica, i...).

Prou.

El que sí és cert és que jo ho vaig intentar però ni tinc oïda musical per cantar, ni paciència per aprendre a tocar un instrument, ni, naturalment, un interès especial en aprendre'n. Tal qual. (o eso o el gen pasó de largo por mis cromosomas, huyó vilmente, el cobarde)

Això sí, miro d'anar, des de sempre, a tants concerts com puc, com si una cosa suplís l'altra, que no.

Aquest matí ho comentava amb una amiga fent el cafè (perquè el concert de que avui us parlaré, el d'ahir, tenia com a teloneros un grup tribut a Dire Stratis, a la gira Brothers in arms, es deien: Brothers in Band): Quin any vam anar al Velòdrom a sentir Dire Straits? El 85, el 86, jo feia COU, jo sortia amb el pepet, jo... total, tot just ho acabo de mirar a santgoogle: Dire Straits va actuar al velòdrom d'Horta el juny de 1985 i allà que hi vam ser-hi, ella i jo, i ja veus tu, més de 28 anys després feia cafè amb aquella mateixa amiga l'endemà d'anar a un concert d'un grup tribut a aquell mateix grup i aquella mateixa gira... en fi, la vida, que de vegades és bonica!

Doncs a lo que iba: Ahir a la nit, al Sant Jordi Club, vam gaudir, flipar, recordar, viure i reviure un dels grans, mort fa més de 20 anys, sí, però immortal, ahir vam ser amb Queen, al seu concert de Wembley del 86! God Save the Queen.

Buf, el 1986, Queen -tot el grup- concertejava per tot el món, en la que seria la seva darrera gira, amb un espectacle increïble, per acabar aterrant a Barcelona el dia 1 d'agost de 1986. Un dels concerts més desitjats per mi, d'un dels cantants més personals, més carismàtics, i més autèntics del món... i no hi vaig poder anar perquè, ja veus tu, estava treballant a un càmping de la costa tot l'estiu.

Mai he tornat a mirar si aquella era la data, no m'ha calgut, sempre ho he tingut al cap: l'1 d'agost del 86, Núria, et vas perdre la possibilitat d'anar al concert de, més que del teu grup, del teu particular mestre de vida: Freddie Mercury. Ja mai més tindràs l'opció...

Però però però... ai, qui va donar el toc de sortida a les bandes tribut? Gràcies, gràcies, gràcies. Sí, ahir a la nit vaig anar al concert del 86, però gaudint com no ho hauria pogut fer (impossible) en aquells anys. Primer perquè ara sóc i em sento lliure mentalment (a tomar pel cul el forn) però sobretot perquè vaig anar de concert amb les meves filles, la meva parella, el meu nebot (vale, pagant jo)!!! Té això preu!? Té preu tenir una segona oportunitat així? (que li diguin a l'amiga amb qui avui he fet cafè parlant de segones oportunitats i  d'altres temes, oi reina?)

Un so fantàstic, un públic més que entregat (sona a tòpic però és tal qual), el concert que tots ens sabíem de memòria, un Freddie que semblava més viu que mort (gràcies). Tot, tot igual, la Betty Boop, la jaqueta groga, el xandall blanc de ratlles vermelles, l'aigua i les ampolles llançades al públic i ese culo de gracia infinita...

Gràcies, sí, unes llàgrimes inicials van confirmar-me que sí, que és possible, que jo ahir creia que en Freddie no havia mort, que aquesta malaltia que avui dia és crònica i no mortal, i que també es va dur una de les persones que més m'he estimat, no l'havia vençut.

Una gran nit, una gran família, la meva (bàsicament per suportar els meus canvis de parer, d'idea, d'humor... per estimar-me!!).

...

Em pregunto què portaria pitjor: Que les meves filles suspenguessin alguna assignatura, o buf, repetissin curs; que votessin PP; que no fossin tolerants amb la resta del món o... que ahir haguessin preferit anar al concert del Sant Jordi (Pablo Alboran) abans que al concert del Sant Jordi Club on vam gaudir d'un dels grups (que en tenim més que compartim, eh) que més ens agrada als quatre de casa: Queen. Perquè sí, ahir vam anar a veure Queen!!!

Us deixo l'enllaç del concert de Wembley...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada