diumenge, 6 d’octubre de 2013

Catalunya - Dinamarca

(Buf, què en fa de temps que no hi escric, oi?

Mandra, massa feina pendent, cursos, ara el màster, relacions socials represes, cervesetes incloses, manca de gimnàs, però reaparició de la bici a la meva vida...)

Sí, aquest setembre, com a final de vacances, d'unes vacances on hem gaudit de platja (Cambrils, Blanes), de muntanya (la Pica, Parc del Garraf), de poblets (El Vilosell)... no hi podia faltar el viatge estrella de la família de quatre (sí, divorciats, però nòvios i compartint més que mai, ja ho va escriure en Lampedusa: és necessari que tot canviï si volem que tot romangui igual): Dinamarca!

Fa molts anys l'Aina va dir (cansada d'anar a França, suposo, perquè jo en sóc una enamorada) que volia fer un viatge a un país on no hi anés habitualment la gent, entre d'altres (Islàndia, la seva destinació des de fa anys i que potser algun dia podrem realitzar) va dir els països escandinaus: Suècia, Noruega o Dinamarca (es veu que els Finlandesos no se'n senten, d'escandinaus, no m'estranya, a poc que coneguem la seva història no sé en quin marc polític, social es troben còmodes).

Vam decidir (mana la pasta, sovint) Dinamarca.

Jo, que de geografia zero, sempre, vaig haver de buscar-lo al mapa, vaja, el tenia ubicat però ni idea del seu perfil, ara ja controlo, una illa on es troba Copenhage, una altra illa al mig dita Fiona, i la península de Jutlàndia. A banda unes quantes illetes més conformen aquest meravellós país!

Si voleu saber com hi arribar-hi, què no us podeu perdre, quines rutes fer... no continueu llegint, si voleu conèixer els motius pels quals jo us el recomano com a propera destinació: continueu en línia.

A veure, fem números, 2.800 euros, tots quatre, tot inclòs. Anada i tornada en vol directe a Copenhage. Cotxe de lloguer quatre dies. Menjar preparat a l'apartament (tres nits) i la resta o bé a llocs baratets (el Mcdonald's és un magnífic recurs per sopar fora d'hores i bé de preu, sí, així de clar) o amb entrepans preparats als llocs més increïbles! No, no és car. És car viure a Catalunya, molt, i ofereix ben pocs serveis. És molt molt car viure a Barcelona, molt, i ofereix zero prestacions a canvi, però Dinamarca, tenint en compte no tan sols el sou mig d'allà (2.500 euros) no és car pels danesos com si és car, i molt, viure a Catalunya tenint en compte el sou mig d'aquí (prop de 1.000/1.200 euros?). Em fa ràbia, molta ràbia.

Què no té Dinamarca? Muntanyes! D'acord, i què? (el cim més alt no arriba als 150 metres) A canvi tampoc té turistes espanyols, ep, ni catalans. No suporto, rara, sí, ho sé, no suporto trobar-nos catalans allà on anem (som ben pesats i xerraires i amb ganes de trepitjar tot allò trepitjable, pa lo bueno i pa lo malo).

L'opció de caminar és més que pràctica, o d'anar en bici allà on vulguis, o de fer ús del transport públic que comunica fantàsticament tot el país. De bicis en trobem a la ciutat (aparcaments per a bicis de dos i tres pisos, i zones on trobar a Wally és més senzill que trobar essent forani la teva bici), als pobles, per les carreteres. A la capital ens desplacem en metro, dues línies, bus, tren i rodalies, ah, i el darrer dia fem una visita en barco.

Una ciutat, copenhage, plena de canals, amb cases flotants (velers o grans catamarans), neta (com tota Dinamarca, no tan neta que fa ràbia com Suïssa, ni tan bruta com Barcelona, sí, li tinc mania, què hi farem?), fàcil de recórrer caminant, gaudint del passeig, amb molts llocs on menjar, fer cafè, cervesa, a preus raonables (i no tant raonables, si vols, és clar). Una ciutat oberta, on vam tenir la sort de gaudir d'uns temps, climatològicament fantàstic, però no oblideu sempre sempre dur o bé paraigües o bé xubasquer (rollo com quan vas a la muntanya i portes capes com cebes de roba, perquè ara fa sol que flipes, ara fa fred, ara plou una mica, ara fa sol de nou... parlo del mes de setembre).

Un cotxe de lloguer és una bona opció si aneu carregats, com nosaltres, de menjar comprat a Barna i portat allà en dues motxiles (per 17 euros vam facturar dues motxiles carregades de dalt a baix de menjar i beure: sucs, llet, cremes de verdures de les meves, pasta, arròs, embotits, de tot!!). Però el tren us durà allà on vulgueu (nosaltres vam optar pel cotxe perquè ens coneixem i sabem com podem canviar de plans en dos minuts). Vam punxar a uns dels fiords de Jutlàndia. Buf, mama por, però vam demanar ajut a un home guapo guapo (sí, perquè triar un de no tan guapo) i ell va parlar amb els de la casa de lloguer del cotxe. Poc menys d'una hora després ja teniem el tipus de la grua allà que amb un parxe i poc més (no, no ens va canviar la roda, allà no porten, els cotxes, rodes de recanvi) va permetre'ns continuar el nostre camí: Skagen era la destinació, la fi del món, allà on conflueixen el mar Bàltic i el mar del Nord. Més que recomanable.

No vam visitar l'interior de cap Palau i ens vam negar a entrar al Tívoli però vam passejar, recórrer, buscar, trobar tresors magnífics. Legoland, per exemple, a Billund, un autèntic parc d'atraccions: net, amb sales perquè els més petits puguin dormir si estan cansats, on les mares puguin alletar els seus fills tranquil·lament, on els gossos són benvinguts... (On no hi ha els xiclets fastigosos repugnants enganxats al sostre de les atraccions quan passes per un túnel, com a Port Aventura). Ah, com són aquests danesos (que en dono fe, beuen, i molt, però vaja, no més que el que bevem aquí), el dia que vam visitar el parc una de les atraccions estava llogada a uns particulars (una empresa, crec), conscients, els danesos, que no podríem gaudir d'aquella atracció ens van 'regalar' quatre entrades per tornar-hi l'any vinent: Igualito que aquí, lo mismito! (sí, sí, em fa ràbia, novament!)

Allà on anàvem trobàvem una taula on dinar, i uns lavabos públics (amb paper i sabó, mama, em deia l'Aina) ben a prop. Genial, senzillament genial.

Tindria moltes anècdotes per explicar, sensacions, records gravats ja per sempre, però em quedo amb la més important: Com més viatgem, els de casa, més volem viatjar. I me da que aquesta sensació és universal.

Sí, definitivament, Dinamarca és més que recomanable.

...

Aquesta cançó sonava a la ràdio del cotxe (amb seients amb calefactors, toma ja!), l'Aina li sentia cantar a la seva amiga Mercè i va haver de ser allà que en sabés el nom i el títol (el Shazam és fantàstic, oi?)

Així, doncs, aquesta és la cançó del viatge, del nostre darrer viatge (diuen les meves guapes que no patim, que continuaran viatjant amb nosaltres encara que siguin molt grans... sempre que nosaltres paguem, és clar, doncs sabeu: així serà!)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada