dissabte, 12 d’octubre del 2013

God Save the Queen o les segones oportunitats existeixen!

Pos sí, és el meu bloc i puc dir tantes vegades com vulgui allò que desitgi així que ho diré un cop més: M'agrada molt anar a concerts, molt. A la meva família, la de part de mare, gairebé tots són músics o toquen algun instrument (vull dir que n'hi ha que s'hi guanyen la vida amb la música, com la Marta, amb el violí o bé que compaginen la seva feina amb, per exemple, dirigir una coral, una senyora coral, com el Tio Federi, o bé s'han tret ja de grans el curs superior de guitarra al conservatori, la tia Mari Cruz, sense oblidar el Chacho, el músic major de la família, i organista del poble fins la seva mort, el tio Patxi que tocava a un grup per pagar-se la carrera de dret, ma mare que va i ve amb el piano però sense decidir-se a posar-se en sèrio... o fins i tot, com la majoria dels petits de la família, toquen el piano, el violí, el violoncel, o la travessera com el nen). Deu ser que tenen el gen de l'art, de la música, de la veu (l'Aina, ja ho sabeu, té una veu d'impressió i a la seva habitació ja té quatre guitarres, un ukelele i sospira, ara, per un baix, una acústica, i...).

Prou.

El que sí és cert és que jo ho vaig intentar però ni tinc oïda musical per cantar, ni paciència per aprendre a tocar un instrument, ni, naturalment, un interès especial en aprendre'n. Tal qual. (o eso o el gen pasó de largo por mis cromosomas, huyó vilmente, el cobarde)

Això sí, miro d'anar, des de sempre, a tants concerts com puc, com si una cosa suplís l'altra, que no.

Aquest matí ho comentava amb una amiga fent el cafè (perquè el concert de que avui us parlaré, el d'ahir, tenia com a teloneros un grup tribut a Dire Stratis, a la gira Brothers in arms, es deien: Brothers in Band): Quin any vam anar al Velòdrom a sentir Dire Straits? El 85, el 86, jo feia COU, jo sortia amb el pepet, jo... total, tot just ho acabo de mirar a santgoogle: Dire Straits va actuar al velòdrom d'Horta el juny de 1985 i allà que hi vam ser-hi, ella i jo, i ja veus tu, més de 28 anys després feia cafè amb aquella mateixa amiga l'endemà d'anar a un concert d'un grup tribut a aquell mateix grup i aquella mateixa gira... en fi, la vida, que de vegades és bonica!

Doncs a lo que iba: Ahir a la nit, al Sant Jordi Club, vam gaudir, flipar, recordar, viure i reviure un dels grans, mort fa més de 20 anys, sí, però immortal, ahir vam ser amb Queen, al seu concert de Wembley del 86! God Save the Queen.

Buf, el 1986, Queen -tot el grup- concertejava per tot el món, en la que seria la seva darrera gira, amb un espectacle increïble, per acabar aterrant a Barcelona el dia 1 d'agost de 1986. Un dels concerts més desitjats per mi, d'un dels cantants més personals, més carismàtics, i més autèntics del món... i no hi vaig poder anar perquè, ja veus tu, estava treballant a un càmping de la costa tot l'estiu.

Mai he tornat a mirar si aquella era la data, no m'ha calgut, sempre ho he tingut al cap: l'1 d'agost del 86, Núria, et vas perdre la possibilitat d'anar al concert de, més que del teu grup, del teu particular mestre de vida: Freddie Mercury. Ja mai més tindràs l'opció...

Però però però... ai, qui va donar el toc de sortida a les bandes tribut? Gràcies, gràcies, gràcies. Sí, ahir a la nit vaig anar al concert del 86, però gaudint com no ho hauria pogut fer (impossible) en aquells anys. Primer perquè ara sóc i em sento lliure mentalment (a tomar pel cul el forn) però sobretot perquè vaig anar de concert amb les meves filles, la meva parella, el meu nebot (vale, pagant jo)!!! Té això preu!? Té preu tenir una segona oportunitat així? (que li diguin a l'amiga amb qui avui he fet cafè parlant de segones oportunitats i  d'altres temes, oi reina?)

Un so fantàstic, un públic més que entregat (sona a tòpic però és tal qual), el concert que tots ens sabíem de memòria, un Freddie que semblava més viu que mort (gràcies). Tot, tot igual, la Betty Boop, la jaqueta groga, el xandall blanc de ratlles vermelles, l'aigua i les ampolles llançades al públic i ese culo de gracia infinita...

Gràcies, sí, unes llàgrimes inicials van confirmar-me que sí, que és possible, que jo ahir creia que en Freddie no havia mort, que aquesta malaltia que avui dia és crònica i no mortal, i que també es va dur una de les persones que més m'he estimat, no l'havia vençut.

Una gran nit, una gran família, la meva (bàsicament per suportar els meus canvis de parer, d'idea, d'humor... per estimar-me!!).

...

Em pregunto què portaria pitjor: Que les meves filles suspenguessin alguna assignatura, o buf, repetissin curs; que votessin PP; que no fossin tolerants amb la resta del món o... que ahir haguessin preferit anar al concert del Sant Jordi (Pablo Alboran) abans que al concert del Sant Jordi Club on vam gaudir d'un dels grups (que en tenim més que compartim, eh) que més ens agrada als quatre de casa: Queen. Perquè sí, ahir vam anar a veure Queen!!!

Us deixo l'enllaç del concert de Wembley...





diumenge, 6 d’octubre del 2013

Catalunya - Dinamarca

(Buf, què en fa de temps que no hi escric, oi?

Mandra, massa feina pendent, cursos, ara el màster, relacions socials represes, cervesetes incloses, manca de gimnàs, però reaparició de la bici a la meva vida...)

Sí, aquest setembre, com a final de vacances, d'unes vacances on hem gaudit de platja (Cambrils, Blanes), de muntanya (la Pica, Parc del Garraf), de poblets (El Vilosell)... no hi podia faltar el viatge estrella de la família de quatre (sí, divorciats, però nòvios i compartint més que mai, ja ho va escriure en Lampedusa: és necessari que tot canviï si volem que tot romangui igual): Dinamarca!

Fa molts anys l'Aina va dir (cansada d'anar a França, suposo, perquè jo en sóc una enamorada) que volia fer un viatge a un país on no hi anés habitualment la gent, entre d'altres (Islàndia, la seva destinació des de fa anys i que potser algun dia podrem realitzar) va dir els països escandinaus: Suècia, Noruega o Dinamarca (es veu que els Finlandesos no se'n senten, d'escandinaus, no m'estranya, a poc que coneguem la seva història no sé en quin marc polític, social es troben còmodes).

Vam decidir (mana la pasta, sovint) Dinamarca.

Jo, que de geografia zero, sempre, vaig haver de buscar-lo al mapa, vaja, el tenia ubicat però ni idea del seu perfil, ara ja controlo, una illa on es troba Copenhage, una altra illa al mig dita Fiona, i la península de Jutlàndia. A banda unes quantes illetes més conformen aquest meravellós país!

Si voleu saber com hi arribar-hi, què no us podeu perdre, quines rutes fer... no continueu llegint, si voleu conèixer els motius pels quals jo us el recomano com a propera destinació: continueu en línia.

A veure, fem números, 2.800 euros, tots quatre, tot inclòs. Anada i tornada en vol directe a Copenhage. Cotxe de lloguer quatre dies. Menjar preparat a l'apartament (tres nits) i la resta o bé a llocs baratets (el Mcdonald's és un magnífic recurs per sopar fora d'hores i bé de preu, sí, així de clar) o amb entrepans preparats als llocs més increïbles! No, no és car. És car viure a Catalunya, molt, i ofereix ben pocs serveis. És molt molt car viure a Barcelona, molt, i ofereix zero prestacions a canvi, però Dinamarca, tenint en compte no tan sols el sou mig d'allà (2.500 euros) no és car pels danesos com si és car, i molt, viure a Catalunya tenint en compte el sou mig d'aquí (prop de 1.000/1.200 euros?). Em fa ràbia, molta ràbia.

Què no té Dinamarca? Muntanyes! D'acord, i què? (el cim més alt no arriba als 150 metres) A canvi tampoc té turistes espanyols, ep, ni catalans. No suporto, rara, sí, ho sé, no suporto trobar-nos catalans allà on anem (som ben pesats i xerraires i amb ganes de trepitjar tot allò trepitjable, pa lo bueno i pa lo malo).

L'opció de caminar és més que pràctica, o d'anar en bici allà on vulguis, o de fer ús del transport públic que comunica fantàsticament tot el país. De bicis en trobem a la ciutat (aparcaments per a bicis de dos i tres pisos, i zones on trobar a Wally és més senzill que trobar essent forani la teva bici), als pobles, per les carreteres. A la capital ens desplacem en metro, dues línies, bus, tren i rodalies, ah, i el darrer dia fem una visita en barco.

Una ciutat, copenhage, plena de canals, amb cases flotants (velers o grans catamarans), neta (com tota Dinamarca, no tan neta que fa ràbia com Suïssa, ni tan bruta com Barcelona, sí, li tinc mania, què hi farem?), fàcil de recórrer caminant, gaudint del passeig, amb molts llocs on menjar, fer cafè, cervesa, a preus raonables (i no tant raonables, si vols, és clar). Una ciutat oberta, on vam tenir la sort de gaudir d'uns temps, climatològicament fantàstic, però no oblideu sempre sempre dur o bé paraigües o bé xubasquer (rollo com quan vas a la muntanya i portes capes com cebes de roba, perquè ara fa sol que flipes, ara fa fred, ara plou una mica, ara fa sol de nou... parlo del mes de setembre).

Un cotxe de lloguer és una bona opció si aneu carregats, com nosaltres, de menjar comprat a Barna i portat allà en dues motxiles (per 17 euros vam facturar dues motxiles carregades de dalt a baix de menjar i beure: sucs, llet, cremes de verdures de les meves, pasta, arròs, embotits, de tot!!). Però el tren us durà allà on vulgueu (nosaltres vam optar pel cotxe perquè ens coneixem i sabem com podem canviar de plans en dos minuts). Vam punxar a uns dels fiords de Jutlàndia. Buf, mama por, però vam demanar ajut a un home guapo guapo (sí, perquè triar un de no tan guapo) i ell va parlar amb els de la casa de lloguer del cotxe. Poc menys d'una hora després ja teniem el tipus de la grua allà que amb un parxe i poc més (no, no ens va canviar la roda, allà no porten, els cotxes, rodes de recanvi) va permetre'ns continuar el nostre camí: Skagen era la destinació, la fi del món, allà on conflueixen el mar Bàltic i el mar del Nord. Més que recomanable.

No vam visitar l'interior de cap Palau i ens vam negar a entrar al Tívoli però vam passejar, recórrer, buscar, trobar tresors magnífics. Legoland, per exemple, a Billund, un autèntic parc d'atraccions: net, amb sales perquè els més petits puguin dormir si estan cansats, on les mares puguin alletar els seus fills tranquil·lament, on els gossos són benvinguts... (On no hi ha els xiclets fastigosos repugnants enganxats al sostre de les atraccions quan passes per un túnel, com a Port Aventura). Ah, com són aquests danesos (que en dono fe, beuen, i molt, però vaja, no més que el que bevem aquí), el dia que vam visitar el parc una de les atraccions estava llogada a uns particulars (una empresa, crec), conscients, els danesos, que no podríem gaudir d'aquella atracció ens van 'regalar' quatre entrades per tornar-hi l'any vinent: Igualito que aquí, lo mismito! (sí, sí, em fa ràbia, novament!)

Allà on anàvem trobàvem una taula on dinar, i uns lavabos públics (amb paper i sabó, mama, em deia l'Aina) ben a prop. Genial, senzillament genial.

Tindria moltes anècdotes per explicar, sensacions, records gravats ja per sempre, però em quedo amb la més important: Com més viatgem, els de casa, més volem viatjar. I me da que aquesta sensació és universal.

Sí, definitivament, Dinamarca és més que recomanable.

...

Aquesta cançó sonava a la ràdio del cotxe (amb seients amb calefactors, toma ja!), l'Aina li sentia cantar a la seva amiga Mercè i va haver de ser allà que en sabés el nom i el títol (el Shazam és fantàstic, oi?)

Així, doncs, aquesta és la cançó del viatge, del nostre darrer viatge (diuen les meves guapes que no patim, que continuaran viatjant amb nosaltres encara que siguin molt grans... sempre que nosaltres paguem, és clar, doncs sabeu: així serà!)