El Vilosell: El poble que no tenim!!

Ahir, quan marxàvem, la gran em deia això mateix: Sí, sí que voldré tornar-hi, és el poble que no tenim!!

Quan jo era petita, fins el 16 anys, més o menys, anava al poble de ma mare. Un poble de vora 2.000 habitants de la Ribera de Navarra. Potser tenia 11 o 12 anys quan la meva àvia em va dir: Ven, ven, que te voy a presentar unas 'amiguicas'... I au, ja vaig formar part d'una 'penya'. Vaja, vaig formar part perquè pagava el que costava el local (penya), perquè tenia la camisa igual que elles, perquè érem si fa no fa de la mateixa edat, perquè era el grup que m'havia tocat per edat des que era més petita, perquè... però només això: vaig formar-ne part. Mai vaig ser una més, ni em vaig integrar, ni queia bé, ni em venien a buscar com a les altres, a casa, per anar a la piscina. 

I direu? Vale, i què? Res, que és durillo perquè si no t'integres ets la rara. Potser ja va començar a quedar-me clar aleshores que era una mica rara. Així que aleshores va ser quan vaig començar a ajuntar-me amb la penya dels nois que, per edat, em tocava. Sempre que podia anava amb ells: a les nits, a dinar, a prendre alguna beguda, a la piscina, al riu... Però és clar, duia mala fama. La mateixa àvia que m'havia presentat 'las amiguicas' em va dir que no era gaire bo que anés més amb nois que amb noies. 'Por qué?' 'Pues porque la gente habla'... I què, i què? La gent sempre parla, sempre parlem, és component inherent a la persona humana (altra cosa és que la gent parli per fer mal, o parli perquè s'avorreix, o parli inventant-se pel·lícules, o parli per fotre la vida d'algú determinat, que també s'ha donat, és clar).

En uns anys vaig decidir que no, que m'era igual si quedava pitjor o millor, que sortia del grup de noies que, per edat, em tocava, i m'anava amb el grup de ma germana gran, i sí, evidentment, seguia voltant amb els nois (pobra gent, la que parlava, mai en tots aquells anys, i van ser molts, em vaig liar amb ningú del poble).

Bé, el que us deia, a banda d'aquell poble on sempre podíem anar amunt i avall pel carrer i sense els pares, també a Barcelona, al barri on aleshores vivia, Poble Sec, podia jugar i córrer i sortir i entrar de casa sense cap problema. En definitiva, que estic més que feliç d'haver-me passat els primers anys de la meva vida (i no tan primers) al carrer. Pos sí.

Però és clar, quan van arribar les nenes, ja no teníem casa on anar al poble. I ja no vivíem a Poble Sec (ni a dia d'avui és el barri que era), així que elles mai no han tingut un poble o un barri on passar-se el dia al carrer. Això ho hem comentat en moltes ocasions, a casa, i tot i que quan estem de vacances acostumem a marxar fora les tres setmanes que fem -d'una en una- sempre anem a llocs diferents, vaja, que no ens agrada repetir, així que no arrelem mai enlloc, i elles troben a faltar: El poble que no tenim...

De casualitat, com passen les coses més meravelloses, aquesta darrera setmana hem estat a un poble en la franja entre Lleida i Tarragona, un poble petit, vora cent habitants, amb nens pel carrer, piscines, bon temps, fresqueta a la nit, i una casa on hem estat fantàsticament bé. 

O millor encara. 

Buf, les nens entraven i sortien, venien els nens a buscar-les, a sopar, a 'menjar pastanagues', a sentir la gran amb la guitarra o a res. I, nosaltres, gràcies a la guia/fada que ens va portar en aquell poble, hem pogut integrar-nos al nostre ritme, sense la por, novament, a sentir-me la rara!!! 

I sí, possiblement, hi tornarem, com si aquell, en aquestes alçades, fos el poble que no tenim...!!!

Gràcies!!!

PS. I la tercera i darrera setmana de vacances, al setembre, marxem a Dinamarca, i no, no m'emporto la fada ni el seu fill a la maleta! Però si hi vinguessin estaria més que encantada! 

...

La cançó que l'Aina va dir que tota parella havia de tenir... és aquesta!

(sí, sí, ja sé que és del Leonard Cohen però és que la versió que ens toca i canta ella és aquesta de Russian Red)