divendres, 24 de maig de 2013

Sense Títol

He pensat molt, aquests darrers dies en com escriure el 'final de moment' de la nostra història, al bloc, tot visualitzant el que hem viscut, tot analitzant-ho, rebobinant per tornar a passar la pel·lícula dels fets, mirant i remirant, buscant, escrivint mentalment la novel·la dels esdeveniments ( o Què ha succeït?, que preguntaria, divertida, l'Aina -li diràs, Lia, que parlo com ella al bloc i que s'hi passi per aquí de tant en tant?) i el que més em costava era trobar un títol.

Sí, sóc tan simple, de vegades, que fa patir i tot.

Fibrilo, fibrilo, carreguem a dos-cents, fora, més, més, ja batega...

Però tan i tan complicada tot sovint...

Suporto estoicament una separació, una fugida, un divorci, el lloguer d'un pis, el retorn, els plors i les grans ferides, i ja veieu: m'enfonso amb un títol. Res més senzill, em dic ara mateix quan m'hi he posat: Sense títol i fora patiments!

Tres mesos.

En només tres mesos la nostra vida ha fet un gir de 180 graus (sé com ens agrada a tots allò de 360 graus, però un gir de 360 graus ens deixaria exactament al mateix lloc... óstia, al mateix lloc... ara no sé de quants graus és el gir que hem fet!!). Impensable quatre mesos enrere: Oh, quina família font vella més xula, ho tenim toooooooooooot: dues filles precioses, amor, salut, cap deute important, feina, què podem fer? què podem fer???? Ah, goita, i si ens divorciem?

Fet.

I comença el malson. Terrible. Han estat tres mesos que, buf, tots aquells que hi heu viscut una història semblant (sigueu la filladeputa -com jo- que ho demana, o sigueu el que viu en el seu món i tot just li ho proposen aterra i s'adona que no pot viure sense la dona de la seva vida, fíjate!) ho sabeu, esgoten anímicament, emocionalment, mentalment. Tanmateix la millor definició per aquests tres mesos seria: Intensitat. Tres mesos intensos, amb dies que tenien prop de cinquanta hores, i nits eternes, eternes, amb química i sense, eternament eternes...

No, ningú no ens ha obligat. Faltaria. Però resulta que tot just signem el conveni hi ha la primera sacsejada: això m'està passant a mi? No. No. No. No. I trenca el mur. Trenca el mur com el Geldof a la pel·lícula que mai em cansaré de veure un cop i un altre. Trenca el mur que havia anat aixecant any rere any durant els passats... vint-i-tres anys de convivència. I ara? Què fem ara? No, no, jo no et conec, tu no vas signar, no eres tu.

Silenci. Silenci compartit. Paraules plors i plors i paraules. Silenci.

Fins que arran de la signatura al jutjat, aquest cop, amb un missatge que potser mai hauria rebut li provoca -aquest cop a ella- una sacsejada, però en forma de flaix. Sabeu què és un flaix? No sabia que tenia nom el que vaig sentir i ahir ho vaig llegir en un llibre de l'Elsa Punset (sí, Marc, mediàtic, vale, mediàtic): 'Las investigaciones de los profesores de Psicología Mark Beeman y John Kounios han identificado de dónde proviene ese flash -una idea que aparece de la nada-: unos segundos antes de que éste aparezca, hay un pico fuerte de actividad en un área concreta del cerebro, localizada en el hemisferio derecho, excelente a la hora de unir información distantemente relacionada, que es precisamente lo que se necesita cuando estás intentado resolver problemas'. Sí, jo, ella, la Núria, jomateixa, vaig tenir un flaix, ho vaig veure clar, sí, sí.

Han passat dues setmanes des que estem divorciats i som parella. No, som nòvios. Tinc amigues que de tant en tant em pregunten això: Què tal con tu novio, Núria? :) Fins quan? Per què? Com? Potser? No ho sé. Sincerament, no ho sé. Tinc preguntes, però no busco les respostes, ara no.

Ara com ara necessito calma. Calma, relativitzar (tantes coses com m'he qüestionat aquestes setmanes), meditar, fer una mica d'insight (però tampoc gaire) i, sobretot, gaudir del moment, duri el que duri. I de la meva família de quatre. De la lectura, del bon cinema, de les passejades a la muntanya, dels bons amics que sempre, malgrat tot, hi són, de mi, d'ell, d'elles, en definitiva.

La resta... ja es veurà.

...

Adéu a un meravellós cantautor...

I sí, gràcies a la llibertat que em permet per exemple dir prou, dir per què no, dir adéu, trencar, recomençar, canviar, modificar. Gràcies a la llibertat que em permet allunyar-me, apropar-me, dir sí, dir després, dir potser.









1 comentari:

  1. Como no sé catalán y el Google traduce como traduce no sé si he entendido que tu marido ahora es tu novio...

    Sea como sea, felicidad para ¡totus tuus!

    ResponElimina