dissabte, 25 de maig de 2013

Mestoy Quitando!!

Tinc una personalitat altament addictiva. Mai he preguntat què vol dir, o per què, o des de quan, o com és o... vaja, ni ho he preguntat en el seu moment a la meva psicòloga meravellosa, ni ho he buscat tampoc mai per internet (i això que tinc autèntica addicció, també, a googlejar qualsevol dubte que tingui!).

Però sí, sóc addicta. No. No, a veure, vull dir que de seguida em faig addicta. Però no parlo de substàncies tòxiques, que també, sinó parlo de persones, relacions, situacions, actuacions, begudes, menjars, i d'altres.

I em direu, o no, no sé, vaja, en tot cas em podríeu dir: i què? Home i què si l'addició no és a res xungo, és evident (mama, un altre tallat???? -me'n puc fer o prendre cinc o sis diaris, siguem on siguem, amb tot el que això implica-) que no és un problema gros però i si pel fet de ser una 'addicció', pel fet de dependre'n, pel fet de no poder-me controlar, pel fet que m'afecti en excés... es converteix, l'addició no el producte final al qual m'he tornat addicte, en una obsessió, necessitat, raó de viure?

Buf, aleshores, ja us ho dic, la història és terrible.

A què he estat addicta, per exemple? Al tabac. Fumava i molt; no, molt no, moltíssim. Paquet/paquet i mig diari que es convertien en dos o més quan sortia de nit (i dono fe que sortia gairebé cada cap de setmana). Recordo començar una  nova cigarreta amb la burilla de la que m'estava fumant. Buf. Buf. Però d'un dia per un altre ho vaig deixar: sense ajuts, sense hipnosi, pegats, dols, plors, res. Mai més una calada, mai més, i aviat farà set anys, o vuit, ja no ho recordo. Sé que només que intentés fumar-me'n un tornaria a caure, és que fumar és un plaer, si més no ho era per a mi, un plaer absolut i gairebé inigualable.

Vaig ser addicta, també, a anar en moto. La primera moto, una 49cc, la feia servir per qualsevol encàrrec que tingués. Sortia amb ella a la nit, a la tarda, al matí. De festa, a la uni, amb la parella, on fos i amb qui hi anés. Només que, aleshores, hi havia d'anar-hi sola, no podia dur paquet (cosa que, efectivament, no sempre es complia). Després va venir una 75 de mon pare, em vaig treure el carnet A1, i després ja una Vespa 125cc. Un dia, després de tres setmanes de baixa amb una fantàstica lumbàlgia per l'escoliosi, el traumatòleg (una mica exagerat) em va dir: faixa o moto. I bé, em vaig vendre la moto (a la Imma, per cert) i tot i així vaig dur faixa ortopèdica un parell d'anys. Mai més n'he tingut, de moto, però tampoc he tingut cap problema, ni d'enyorança, ni de res.

Què vol dir això? Que tot i que sóc addictiva de mena, em desenganxo sense problemes i tot d'una. Ara sí, ara no.

Quan van començar els messengers me'n vaig descarregar un i vaig començar a xatejar amb coneguts. No entenia gaire el funcionament social virtual (tan oberta que sóc i tan sapastra per les relacions socials, de vegades) i tot i que hi van haver setmanes, mesos, en què hi entrava a cada moment, un bon dia vaig dir: prou. Prou perquè no sé si he de saludar tots els connectats quan hi entro, no sé si estan enfadats amb mi alguns contactes perquè no em diuen res quan hi entro, no sé si m'he d'acomiadar en marxar, no sé si... buf, buf, quita, quita.

He estat a dos fòrums (al de Psychologies, revista, on gairebé tots estàvem com un llum, jo inclosa, i al de la revista Qué Leer i després, quan des de la direcció van suprimir el fòru,, em vaig enganxar com la majoria, al fòrum que d'aquell en va sortir). A tots dos he estat, mentre hi era, és clar, una forera molt i molt activa. Una forera que, per bé o per mal, no he passat desapercebuda: de tots dos foros m'he emportat bons amics virtuals, i algun que otro enemic. En fi, gajes de la comunicació, de la relació intensa. Sí puc dir que a tots dos hi vaig entregar-me, ex-ces-si-va-ment, en veu i ànima, lluitant perquè se m'entengués, plorant a casa, explicant per què deia o feia les coses, mirant de desfer embolics en què jo mateixa m'hi posava per ser com sóc o bé on m'hi trobava de cop, sense demanar-ho, porque son las cosas que tiene el directo... De la mateixa manera que en les altres addiccions que ja no 'pateixo' (ni pateixen els meus al meu costat) un bon dia vaig dir prou. Després d'anys i anys d'entrar-hi a diari, i més d'un cop i de dos, vaig plegar. Si no recordo malament vaig plegar sense un comiat, mai se sap.

I naturalment he tingut més addiccions: A les juanola (és rar que no en porti sempre a sobre una caixa vermella rodoneta de pastilles negres amb forma de rombe), a la cervesa (buf, buf), al menjar (i a les dietes per aprimar-me més de deu quilos, jo per res no m'hi poso), al formatge en qualsevol de les seves varietats, al Fito, al putu mòbil i... a les amistats, o hauria de dir a les relacions?

Després o durant el temps que vaig ser addicta al món virtual gràcies als dos foros i que em va permetre conèixer gent meravellosa arreu de les Espanyes que, de ben segur, mai hauria conegut, va sortir el fenomen Facebook. No m'interessa. No m'interessa, d'una banda, i de l'altra sé que no seria capaç de portar-ho bé (ja hi som, no em diuen que els agrada, no em comenten res, no em republiquen, no publico, no em demanen amistat, buf, tinc massa amics de fb, no, no, no vaig ni intentar-ho, pà què?). Però però va arribar el moment del mòbil, del mòbil amb internet, fa més d'un any que en tinc, i en el seu dia em vaig baixar el whattsapp. Doncs tampoc no ho porto bé, no sé fer-ho, mira. No entenc perquè si em llegeixen no em contesten, no entenc perquè si pregunto no em responen, no puc entendre per què algú mira a quina hora m'he connectat per darrere vegada, no comprenc perquè hi ha qui està en un grup i llegeix i no comenta, no puc acceptar que algú digui: no t'he llegit, quan sé perfectament (putu xivatu) que ho ha fet... No, no. Però tampoc puc entendre per què molesta que digui bon dia, o bona nit, o el primer que em passi pel cap en qualsevol moment, com sempre he fet a la meva vida real. Així que també del whatts m'estoy quitando. No del tot, reconec que pot donar un bon servei, sí, però no a mi, no a mi que intento 'entendre' el comportament humà per sentir-me'n jo també una mica.

Suposo que algunes d'aquestes addiccions tenen a veure amb la delícia que per a mi és conèixer persones humanes, tractar-les, entendre-les, saber per què som cadascú com som... però no acabo, tampoc, això, de portar-ho bé, i ha arribat el moment, de soltar lastre, que em diu ell. No de cop com he fet amb les altres addicions que he foragitat de la meva vida, però sí mica en mica i sense recança, sí trencar, anar trencant, com fins ara, amb les relacions tòxiques, les que m'aporten més sensacions negatives que positives, amb les que no sé conviure, amb les relacions que em suposen més minuts de tristesa, incomoditat, dubtes, neguits, que alegries.

Mica en mica, molt a poc a poc, vaig superant les addiccions. Com el tabac per exemple que vaig aconseguir deixar, no pas per la por al càncer, ni perquè no em permetés fer cims (mmmmmm les millors cigarretes van ser dalt d'un cim) sinó pel que tenia de lligam, de dependència, de presó, de necessitat. Vull seguir sent lliure, tan lliure com sigui possible, i sentir que depenc d'una persona, d'una situació, d'un objecte m'ofega, m'enfonsa.

Sí, m'estoy quitando!

...

Apa, una altra que conec gràcies a l'ipod de l'Aina (decididament un dia us en parlaré de la música que hi té al seu ipod).








2 comentaris:

  1. Te entiendo muy bien, Núria, en lo de quitarse de lo que pesa. Yo también he tenido enganches varios, y al final lo que más valoro es la ligereza.

    Besos.

    ResponElimina
  2. Wow! Hi ha milions de maneres de perdre el temps i m'encanta veure ke hi ha persones ke el perden reflexionant sobre autoconèixer-se.
    D'entre totes les perles ara em quedo amb els teus arguments per deixar el tabac. Tindria més èxit una oda a viure el present amb més plenitut que les campanyes que amenacen amb l'arribada del llop del Ministeri de Salut.
    Un gay de Sitges

    ResponElimina