dijous, 9 de maig de 2013

Di-vor-ci

Hem arribat junts al Jutjat després de deixar la Jana a l'escola. El cotxe a l'aparcament de la Ciutat de la Justícia, els cors esquerdats i els ulls plorosos. Però sense voler perdre el somriure. Ens mirem, són tants anys junts, tants anys separats pel seu mur o pel meu món. Tants anys compartits, tants anys viscuts, patits, lluitats, plens de pors, tants anys, tants dies, tantes converses en silenci.

Fem un cafè. Continuo essent jo, ho sap, ho sap i sempre m'ha permès ser jo (esborro una ce trencada, i li dic al cambrer per què no li ha de posar: delante de la 'e', nunca... i el cambrer, colombià, equatorià o bolivià em somriu i m'ho agraeix: lo sabía, lo sabía, pero me la ha hecho poner el de seguridad). Un cafè ell, un tallat jo. No demano llet desnatada, ni sacarina, però sí un got amb gel, tinc calor, no sé si en fa, però tinc molta calor. Suo. Ens mirem. Silenci. I un altre cop un somriure trist.

Pugem al quart pis abans d'hora. Seiem. Està nerviós, i trist, i té un nus a l'estómac. Jo no sé on fixar els ulls. Li agafo la mà, i ja no ens la deixem. En cap moment. Així esperem que arribi la procuradora. La procuradora, què fa realment una procuradora? Esperem. Alguna frase. Les mans agafades, fortes, però amb tendresa.

Anem cap al taulell de la Sala 17, esperem. No recordo la cara de la noia davant qui vam signar el conveni: això per a tu, això per a mi, les nenes tots dos, tu queda't el plat, jo el got, tu... i qui s'endurà aquesta tristesa? Aquest dolor traïdor?

Arriba, hola, hola, ara signareu la ratificació i els poders, no han acceptat la venda futura i a banda... parla, la procuradora parla. Jo no escolto el que diu, només la sento. Ell no sé on mira, ni si escolta.

Entra a buscar la secretària judicial, o l'oficial, o la funcionària aquella que durà els papers i la troba. Parlen. El  Miguel i jo continuem agafats de la mà. Surt, du els papers i ens explica que ara ja signarem. Ell té els ulls plorosos, jo també, mig somriure per no acabar plorant, estem allà perquè jo ho he demanat i ell ho ha d'acceptar, tot i que no vol. És dur, molt dur, però és el que necessito, ara, fa mesos, potser fa anys. I ell sap , no és tard, mai és tard, què ha perdut. Però vull que sàpiga tant com ha guanyat, i li ho recordo. Signem, ens mirem i tornem a signar. La noia, la secretària judicial, que potser és oficial, la funcionària aquella que ens ha dut els papers al taulell ens diu: Al final yo acabaré llorando...

No. No. Ningú no ens obliga, és només una necessitat meva, i allò que ha fet que el seu cor, el seu cervell, fessin clic. Per sort. O per desgràcia.

Estem vius.

Res no acaba. Com l'energia, no es destrueix, només es transforma.

Gràcies a tots els que ens heu donat suport en aquesta surrealista situació que estem vivint (com no podia ser d'una altra manera, per sort, o per desgràcia).

...

Y gracias a ti, también, Miguel, por todos estos años, también yo estoy orgullosa. Un beso.

...

S'obre un nou camí.

1 comentari:

  1. SE abre un nuevo camino...

    Espero que sea un camino feliz. Estoy segura de que tú lo recorrerás intensamente, espero que Miguel encuentre todo eso que dices que ganará con perderte a tí.

    Besos para toda la familia. Porque estoy convencida de que la familia no se ha roto,y eso es lo más importante.

    Retomemos, si quieres.


    ResponElimina