dimarts, 26 de març de 2013

Cinc dones madures i un rap a l'all cremat!



Aviat, el proper 1 d'abril per ser més exactes, farà 21 anys que treballo on treballo. Però però però... durant 9 mesos, el que dura un embaràs humà, aproximadament, vaig marxar a un altre Departament. Buf. Si em pregunteu quin record guardo d'aquells mesos... només tinc una resposta: els pitjors nou mesos laborals de la meva vida laboral. Encara recordo sortir de casa cap moixa, agafar el metro i començar a plorar només visualitzar la Via Laietana, i entendre que tan sols cinc-cents metres em separaven del 'meu calvari particular'. 

Sí, és clar, tenia feina, sí, sí, però em sentia tan humiliada, ninguneada, ignorada dia a dia en el terreny laboral  (i no només, ja que la gent jo crec que ni s'adonava que darrera d'allò amb cara de 'que hago yo aquí?' hi havia una persona! buf, quita!) que no podia pensar en 'la sort que tenia' de tenir feina.

Però, però, però una que és positiva de mena (que no optimista, ja que les coses xungues, són xungues les miris per on les miris) va dir-se: vinga, Núria, anem a trobar la part booooooooooona. Hi deu ser-hi, segur!

I va aparèixer! Va aparèixer en forma d'Anna. La primera, i única, persona que un dia es va atansar a mi i em va dir (no sé, tres mesos després d'haver entrat): Hola, fa poc què hi ets, oi? Vols que fem un cafè?

Buf, buf, jo a la feina no hi vaig a fer amics. Vaja, ni a la feina ni enlloc, però les 'amistats' sorgeixen d'allà on menys t'esperes (com els amors) i allò, ja veieu, allò va ser l'inici d'una llarga amistat, sí, que encara dura. 

Vam fer cafè, després un altre dia, un altre, i no sé com ja érem cinc les noies (més de quaranta, i ara més cinquanta anys, la majoria) que fèiem no només cafè sinó que menjàvem 'callos' a l'hora d'esmorzar, els dijous a la Mercè Vins. 

Cinc marujones, una de cada pare i de cada mare, res a veure, res, però que a dia d'avui, quan ens trobem totes, potser un cop cada dos anys, o gairebé totes, cada tres o quatre mesos, o només tres, quinzenalment... continuem admirant la confiança que ens uneix, sense entrar en els límits que cadascuna ha marcat, i respectant els pactes tàcits establerts.

Sí, dissabte passat vam anar a casa d'una de nosaltres a menjar (i beure, i beure) un rap boníssim a l'all cremat i, vam adonar-nos, un cop més, que tot i no tenir res a veure, potser només haver estat companyes de feina, tenim molt i molt en comú: la il·lusió que ens fa retrobar-nos!

...

Curiosament, l'energia, i l'amor, i l'amistat, i la passió, la necessitat, la il·lusió... no es crea ni es destrueix, només es transforma.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada