dijous, 24 de gener de 2013

Eppur si muove



La casa en flames (paràbola de Buda)

Bertolt Brecht

(extracte)


No fa molt temps vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja pastura de les flames. A l'atansar-me, vaig advertir que encara havia gent en el seu interior. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el sostre estava cremant, incitant-los que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un va preguntar, mentre el foc cremava les seves celles, quin temps feia fora; si plovia, si no feia vent i altres coses semblants. Sense respondre, vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, ha de cremar abans que acabi amb les seves preguntes. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar de lloc, res he de dir-li.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ahir vaig sopar amb l'Esther, estava 'destrossada', s'havia acabat la relació, la darrera relació, la que havia de ser la definitiva (vaja, com cada una de les prop de vint que li he conegut). 

Quan em va trucar em va explicar que havia dit prou ella, ell, tots dos a parts iguals o... no sé, encara no ho tinc gaire clar. I el motiu? Doncs... buf, tampoc. 

Mentres fèiem una copa abans de sopar, a la terrassa del restaurant, ella plorava i plorava, però en un moment donat va dir que prou, que no passava res, que estava bé, que l'oblidaria de seguida. 

Així, mentres s'encenia la cinquena cigarreta en poc més de mitja hora, tota enèrgica com és ella quan vol, va tòrcer el gest i va començar a parlar amb ràbia, una ràbia acumulada durant mesos (o potser només un parell de dies, que amb ella mai se sap):

- Si és que era insuportable, no sé què vaig veure en ell: egoista, gelós, possessiu, negatiu. Sempre qüestionant el que jo deia, o pensava. Pols oposats, érem. Com la nit i el dia. Ell, conservador i molt tradicional quant a les festes, les celebracions. Buf, familiar, de dinars de diumenge. Masclista fins al moll de l'os, intolerant, pagat d'ell mateix. Apalancat, sempre de mal humor, incapaç d'acceptar cap opinió diferent a la seva, ni de donar les gràcies o disculpar-se, perquè és clar, ell mai s'equivocava. Intransigent, tossut, obstinat en què canviar la manera de veure el món és impossible i no val la pena ni intentar-ho. Dràstic, taxant. I...

- Vaja, no m'havies dit tot això d'ell...

- Clar, perquè estava cega, cega. Ara en canvi sóc objectiva, sé que he guanyat llibertat, tranquil·litat, independència. Sí, sí, és el millor que va poder fer deixar la relació.

- Ah, pensava que havies estat tu per tot el que m'estàs dient...

- Bé, sí, vaja, no, va ser ell. Jo ho hauria fet, no et pensis, segur que un dia, jo, sí, bé, segur que si ell no hagués dit que jo havia canviat, que m'havia engreixat, que estava histèrica darrerament, segurament jo... Núriaaaaaaaaaaaaaaaa -va dir-me mentres començava novament a plorar, tot i que ara no semblava que fos per ràbia- Núriaaaaaa... el trobo tant a faltar, tant, tant... jo només vull que torni amb mi, que m'estimi, que no em deixi mai, que que que si no ho fa jo  'em moriré d'amor'. L'estimo tant, Núria, taaaaaaaaant... (i més plors).



En fi, oi, cadascú és lliure per triar com viure, o com morir, faltaria més!








2 comentaris:

  1. Desde luego, siempre se elije, aunque parezca que no.

    Volveré, aunque me cuesta. Sé que sabes.

    Y... me sigue gustando, mucho, mucho, leerte. ¿Sabes? te siento feliz, incluso cuando escribes aquí que no lo eres. No tranquila, casi nunca en paz, pero intensa. Creo que tienes una buena vida, y me encanta asomarme a ella.

    Un abrazo fuerte.

    ResponElimina
  2. Tienes razón, siempre se elije, incluso cuando se elije no elegir y esperar que alguien -él, ella- lo hagan por ti.

    Sé que estás, solo ocúpate de ti, de vosotros.

    Nos leemos, nunca fue más cierto. Y nos seguiremos leyendo.

    (Sí, estoy feliz, mucho)

    Otro de vuelta con beso sonoro!

    ResponElimina