dissabte, 28 de desembre del 2013

¿Volver o no volver a la Paroxetina 20?

Hace muchos años le dije a un compañero de trabajo: Si alguna vez tienes que elegir entre la ansiedad y la depresión, elige la depresión, es más llevadera, solo tienes que tumbarte a dormir. La ansiedad, en cambio, te anula. Dirige tu mente desde que te despiertas hasta que decides, cansada, sin fuerzas, irte a la cama (incluso antes de tú saber que vas a despertarte, mucho antes, ella está allí, la hija de puta, disfrutando, pensando en cómo va a arruinarte un día más).

Convivo con la depresión y la ansiedad desde que recuerdo. Creo que nací con ellas. Leo mis diarios infantiles y ahí están. Más tarde en mis notas del instituto. En la Universidad. En las cartas que enviaba a mis amigos. Son mis amigas fieles, jamás me han abandonado a mi suerte, qué grandes!

Empecé a medicarme, no sé, al poco de nacer la mayor, cerca de quince años ya. Lo dejé (siempre por prescripción facultativa) pero tuve que volver a esa droga en la que encuetro la felicidad, de nuevo, hace cuatro años. No hace ni dos meses (otra vez por 'mandato' médico) lo dejé, por clara mejoría.

Y aquí estoy.

No, no, aquí está la ansiedad. Esa serpiente que ata mis cuerdas vocales, que me impide respirar con normalidad, que anuda la boca de mi estómago todo el día. Haga lo que haga, esté donde esté ella toma el mando de mis pensamientos y los convierte en sus prisioneros. Sin tregua.

Estoy cansada de luchar, muy cansada. Siento que mi cuerpo está compartiendo con los que me rodean, pero mi mente está únicamente defendiéndose del ataque. Todo, todo es fuente de conflicto, cualquier pensamiento, inocente él, que se cruce en mi mente.

No puedo más. Lo digo, a veces, y los que siguen a mi lado (hartos de oírme, supongo) lo saben: La vida me viene grande. Pero sé que no es la vida, es esta hijadelagranputa que amenaza a todas horas con 'volverme loca'.

Así que hoy le voy a hablar claro, muy clarito, y sí, leerá mi blog porque hoy, en este momento, mando yo: 'Tocaré fondo, sí, pero no voy a volver a medicarme, sé qué debo hacer para dominarte, sé la teoría, y una vez más te venceré (no lo digo muy convencida pero ella no notará mi tono tembloroso, sólo leerá mis palabras, no sabrá que se lo digo llorando). Y sabes por qué? Porque tengo todo cuanto deseo para ser feliz y tú, tú, estúpida amargada de la vida, víbora, parásito de mi yo, no vas a poder impedirlo'.

(Espero haber sonado convencida!)

En fin, gracias a todos, a los que entendéis cómo me siento, a los que os habéis ofrecido como 'guardianes', a los que seguís ahí (alucinando de que yo, la Núria, pueda convivir con estos demonios por dentro siendo tan activa, tan decidida, tan valiente, tan sonriente!) y a los que ni por asomo entedéis qué puede sentir alguien atrapado por la depresión, o la ansiedad, en un macabro vals!

Buf, qué bien se queda una después de haberse vacíado así!

Tengo las herramientas, años de terapia y meditación ayudan, intentaré no volver a la medicación, fingiré que no las veo, que no las siento: Escribir sobre ella, sobre ambas, ahora, ha sido mi última concesión.

Sayonara, baby!

...

Tomo prestado este video, gracias, a quien corresponde, me lea o no, gracias!











dimarts, 10 de desembre del 2013

A veces... nos sobran los motivos!

Ahir vaig anar a sopar amb l'Esther. Què en feia de dies que no ens vèiem!

Està, bé, sí, sí, la vaig veure guapetona, amb il·lusió pel seu present, una mica torturada pel seu passat encara (nenaaaaaa, reacciona, que el passat no és sinó això: passat!), i amb moltes fites en ment per al seu futur. Bé, sí, contenta amb ella mateixa i amb el que l'envolta (que no l'envolta pas per casualitat, dono fe que s'ho ha currat, i molt).

Ja menjàvem les postres quan em va dir:

- Saps, crec que hauria de posar fi a una relació bastant propera?

- Ah, bé -li vaig dir- alleugerir el nostre sac, si ens pesa, i tot i que estimem, sempre és interessant. I cal saber-ho fer, quan toca. Et pesa?

- Sí, vaja, sí. Vull dir, m'ha acompanyat molts anys, d'una o una altra manera, i em sap molt de greu, però darrerament la relació no és el que era, no gaudeixo, cada vegada que planejo, proposo, penso en trucar-li o escriure-li i... m'entra com un pessigolleig a la boca de l'estómac. Vaja, que no em ve de gust.

- Doncs, endavant. No és una condemna, una relació, tonteta, ja ho hem parlat altres vegades.

- Ho sé, Núria, ho sé, però em sap greu. D'entrada perquè no sé com fer-ho i, bé, també, perquè em sap greu, molt de greu, ens estimem. Crec. (sí, jo i la meva casiobsessió per mantenir les relacions fins al dia del judici final, tinguin o no raó de ser, facin o no més mal que bé en aquests moments... recordo, recordo la Maria que fa molts anys em va dir que jo allargava les relacions fins a l'agonia. Doncs, mira, ara li dono la raó!).

- I està molt bé estimar-se, nena, però no estimar a canvi de patir, de no estar a gust, de plantejar-te sovint si vols continuar la relació del tipus que sigui, amb aquests amics, doncs què vols que et digui? Se'n diu incompatibilitat de personalitats, o de caràcters, o de maneres de ser i de viure. O que ha arribat la data de caducitat. Punt.

- Ai, tia, ja, per a tu és fàcil. A tu mai no et passen aquestes coses!

- No? Ajajajaja, Esther, això ens ha passat a tots, a tots. La diferència és que tu li dónes tres mil voltes més que la resta de mortals, punt. Des que l'home és home les relacions es fan i es desfan; s'inicien i s'acaben; comencen, es desenvolupen i moren. La gran majoria de les amistats no són per sempre, en un món en què no res és per sempre ho serem uns pels altres? Doncs no. Per què et penses que existeixen trenta mil maneres diferents de fer amics a les xarxes, o per què la gent fa amics nous entre els compis dels gimnàs, a la feina, entre pares de l'escola, al parc amb els gossos fins i tot? Perquè tots entrem a la vida dels altres, i hi sortim. I d'altres entren a la nostra, i hi surten. Ja no vivim 40 anys, en vivim 80, i passem per mil etapes diferents a la vida... no som els mateixos en tots aquests anys, canviem nosaltres i canvien els altres, de manera diferent, sovint. Aquells qui un dia vam triar com amics, per afinitat o per circumstàncies o...

- Quina ràbia, jo vull que per a mi sigui tan fàcil... necessito motius de pes o sóc incapaç de fer-ho.

- Motius de pes, Esther? Au, no és prou motiu sentir-te lliure per triar amb qui vols i amb qui ja no vols compartir el teu dia a dia!? Que no passa res, que la vida està plena de possibles amics, coneguts i amistançats! Queda't amb allò positiu, ara que encara pots, amb allò que heu compartit de bo. I després de fer balanç, si ho tens clar, i sense cap sentiment de culpa, nena, només porque tu lo vales, doncs dius allò de Bon vent, i barca nova! Que de vegades, si t'hi poses a mirar bé, nos sobran los motivos!!!

(Ai, no sé per què vaig continuar xerrant i xerrant dient-li res, feia estona que havia deixat d'escoltar-me, com  fa ella quan un tema no li acaba de convèncer. I què? Em sobren els motius per ser amiga seva. Esther, guapa, t'estimo!!!)

...

He pensant molt en aquesta conversa, molt. Tinc jo un parell de relacions també que a dia d'avui potser...

(gairebé res no és etern... shhhhhhhhhhh he dit gairebé!!!)



diumenge, 8 de desembre del 2013

Pugem novament al Matagalls?

Divendres vam tornar a pujar al Matagalls. Des de Sant Marçal. El camí és molt més agradable... perquè normalment està menys transitat que la pujada des de Collformic. És una pujada fàcil i a prop de casa.

Hi vam anar els quatre, de la família de quatre.

Els nòvios divorciats, la gran, ara amb 15, i la petita amb 11. Les dues gates es van quedar a casa força amples!

Darrerament, per un motiu o un altre no fem muntanya els quatre junts: o hi vaig jo amb els voluntaris, o hi anem ell i jo sols o bé amb la petita, o amb la gran (si el cim és més 'cansat' per la mandrosa de la petita).  Però els quatre no coincidíem feia uns mesos.

Sento que se m'escapa el temps, que corre i corre, que ens fem grans, que elles creixen i aviat (quant de temps?) ja no tindran ganes de sortir amb nosaltres els caps de setmana, o les vacances.

Fa un parell de dies una amiga em va preguntar precisament això, si la gran encara anava amb nosaltres quan sortíem. Sí, sí, pensava jo creuant els dits, sí, encara.

Això és una senyal, que diria ella.

I novament, mirant el capítol 10x7 d'Anatomia de Grey van tornar a comentar això mateix: No vull perdre'm els seus anys, mentre ella encara vulgui celebrar les festes (parlaven de Halloween) amb mi!

Hi ha un truc? Tenia un company que deia que el truc era no deixar d'organitzar sortides diferents, encuriosir-les, fer-les participar en la tria de la destinació (sigui pujar a un cim, o anar a veure una peli, com avui, que hem anat al cinema a veure una d'espanyola!).

Sí, és llei de vida que vulguin volar, i nosaltres serem abaix mirant-les, gaudint de la seva autonomia aconseguida a base d'autoestima.

Bien!

...

Aquesta te la dedico a tu, segur que aquests dies em trobaràs a faltar... tant com jo a tu!!!

(Perquè no sempre l'original és el millor, de vegades la versió supera l'original. I les segones parts, qualsevol primera part!!)




divendres, 29 de novembre del 2013

Buit

Res.

Només el buit.

I navegar sense rumb.


dissabte, 12 d’octubre del 2013

God Save the Queen o les segones oportunitats existeixen!

Pos sí, és el meu bloc i puc dir tantes vegades com vulgui allò que desitgi així que ho diré un cop més: M'agrada molt anar a concerts, molt. A la meva família, la de part de mare, gairebé tots són músics o toquen algun instrument (vull dir que n'hi ha que s'hi guanyen la vida amb la música, com la Marta, amb el violí o bé que compaginen la seva feina amb, per exemple, dirigir una coral, una senyora coral, com el Tio Federi, o bé s'han tret ja de grans el curs superior de guitarra al conservatori, la tia Mari Cruz, sense oblidar el Chacho, el músic major de la família, i organista del poble fins la seva mort, el tio Patxi que tocava a un grup per pagar-se la carrera de dret, ma mare que va i ve amb el piano però sense decidir-se a posar-se en sèrio... o fins i tot, com la majoria dels petits de la família, toquen el piano, el violí, el violoncel, o la travessera com el nen). Deu ser que tenen el gen de l'art, de la música, de la veu (l'Aina, ja ho sabeu, té una veu d'impressió i a la seva habitació ja té quatre guitarres, un ukelele i sospira, ara, per un baix, una acústica, i...).

Prou.

El que sí és cert és que jo ho vaig intentar però ni tinc oïda musical per cantar, ni paciència per aprendre a tocar un instrument, ni, naturalment, un interès especial en aprendre'n. Tal qual. (o eso o el gen pasó de largo por mis cromosomas, huyó vilmente, el cobarde)

Això sí, miro d'anar, des de sempre, a tants concerts com puc, com si una cosa suplís l'altra, que no.

Aquest matí ho comentava amb una amiga fent el cafè (perquè el concert de que avui us parlaré, el d'ahir, tenia com a teloneros un grup tribut a Dire Stratis, a la gira Brothers in arms, es deien: Brothers in Band): Quin any vam anar al Velòdrom a sentir Dire Straits? El 85, el 86, jo feia COU, jo sortia amb el pepet, jo... total, tot just ho acabo de mirar a santgoogle: Dire Straits va actuar al velòdrom d'Horta el juny de 1985 i allà que hi vam ser-hi, ella i jo, i ja veus tu, més de 28 anys després feia cafè amb aquella mateixa amiga l'endemà d'anar a un concert d'un grup tribut a aquell mateix grup i aquella mateixa gira... en fi, la vida, que de vegades és bonica!

Doncs a lo que iba: Ahir a la nit, al Sant Jordi Club, vam gaudir, flipar, recordar, viure i reviure un dels grans, mort fa més de 20 anys, sí, però immortal, ahir vam ser amb Queen, al seu concert de Wembley del 86! God Save the Queen.

Buf, el 1986, Queen -tot el grup- concertejava per tot el món, en la que seria la seva darrera gira, amb un espectacle increïble, per acabar aterrant a Barcelona el dia 1 d'agost de 1986. Un dels concerts més desitjats per mi, d'un dels cantants més personals, més carismàtics, i més autèntics del món... i no hi vaig poder anar perquè, ja veus tu, estava treballant a un càmping de la costa tot l'estiu.

Mai he tornat a mirar si aquella era la data, no m'ha calgut, sempre ho he tingut al cap: l'1 d'agost del 86, Núria, et vas perdre la possibilitat d'anar al concert de, més que del teu grup, del teu particular mestre de vida: Freddie Mercury. Ja mai més tindràs l'opció...

Però però però... ai, qui va donar el toc de sortida a les bandes tribut? Gràcies, gràcies, gràcies. Sí, ahir a la nit vaig anar al concert del 86, però gaudint com no ho hauria pogut fer (impossible) en aquells anys. Primer perquè ara sóc i em sento lliure mentalment (a tomar pel cul el forn) però sobretot perquè vaig anar de concert amb les meves filles, la meva parella, el meu nebot (vale, pagant jo)!!! Té això preu!? Té preu tenir una segona oportunitat així? (que li diguin a l'amiga amb qui avui he fet cafè parlant de segones oportunitats i  d'altres temes, oi reina?)

Un so fantàstic, un públic més que entregat (sona a tòpic però és tal qual), el concert que tots ens sabíem de memòria, un Freddie que semblava més viu que mort (gràcies). Tot, tot igual, la Betty Boop, la jaqueta groga, el xandall blanc de ratlles vermelles, l'aigua i les ampolles llançades al públic i ese culo de gracia infinita...

Gràcies, sí, unes llàgrimes inicials van confirmar-me que sí, que és possible, que jo ahir creia que en Freddie no havia mort, que aquesta malaltia que avui dia és crònica i no mortal, i que també es va dur una de les persones que més m'he estimat, no l'havia vençut.

Una gran nit, una gran família, la meva (bàsicament per suportar els meus canvis de parer, d'idea, d'humor... per estimar-me!!).

...

Em pregunto què portaria pitjor: Que les meves filles suspenguessin alguna assignatura, o buf, repetissin curs; que votessin PP; que no fossin tolerants amb la resta del món o... que ahir haguessin preferit anar al concert del Sant Jordi (Pablo Alboran) abans que al concert del Sant Jordi Club on vam gaudir d'un dels grups (que en tenim més que compartim, eh) que més ens agrada als quatre de casa: Queen. Perquè sí, ahir vam anar a veure Queen!!!

Us deixo l'enllaç del concert de Wembley...





diumenge, 6 d’octubre del 2013

Catalunya - Dinamarca

(Buf, què en fa de temps que no hi escric, oi?

Mandra, massa feina pendent, cursos, ara el màster, relacions socials represes, cervesetes incloses, manca de gimnàs, però reaparició de la bici a la meva vida...)

Sí, aquest setembre, com a final de vacances, d'unes vacances on hem gaudit de platja (Cambrils, Blanes), de muntanya (la Pica, Parc del Garraf), de poblets (El Vilosell)... no hi podia faltar el viatge estrella de la família de quatre (sí, divorciats, però nòvios i compartint més que mai, ja ho va escriure en Lampedusa: és necessari que tot canviï si volem que tot romangui igual): Dinamarca!

Fa molts anys l'Aina va dir (cansada d'anar a França, suposo, perquè jo en sóc una enamorada) que volia fer un viatge a un país on no hi anés habitualment la gent, entre d'altres (Islàndia, la seva destinació des de fa anys i que potser algun dia podrem realitzar) va dir els països escandinaus: Suècia, Noruega o Dinamarca (es veu que els Finlandesos no se'n senten, d'escandinaus, no m'estranya, a poc que coneguem la seva història no sé en quin marc polític, social es troben còmodes).

Vam decidir (mana la pasta, sovint) Dinamarca.

Jo, que de geografia zero, sempre, vaig haver de buscar-lo al mapa, vaja, el tenia ubicat però ni idea del seu perfil, ara ja controlo, una illa on es troba Copenhage, una altra illa al mig dita Fiona, i la península de Jutlàndia. A banda unes quantes illetes més conformen aquest meravellós país!

Si voleu saber com hi arribar-hi, què no us podeu perdre, quines rutes fer... no continueu llegint, si voleu conèixer els motius pels quals jo us el recomano com a propera destinació: continueu en línia.

A veure, fem números, 2.800 euros, tots quatre, tot inclòs. Anada i tornada en vol directe a Copenhage. Cotxe de lloguer quatre dies. Menjar preparat a l'apartament (tres nits) i la resta o bé a llocs baratets (el Mcdonald's és un magnífic recurs per sopar fora d'hores i bé de preu, sí, així de clar) o amb entrepans preparats als llocs més increïbles! No, no és car. És car viure a Catalunya, molt, i ofereix ben pocs serveis. És molt molt car viure a Barcelona, molt, i ofereix zero prestacions a canvi, però Dinamarca, tenint en compte no tan sols el sou mig d'allà (2.500 euros) no és car pels danesos com si és car, i molt, viure a Catalunya tenint en compte el sou mig d'aquí (prop de 1.000/1.200 euros?). Em fa ràbia, molta ràbia.

Què no té Dinamarca? Muntanyes! D'acord, i què? (el cim més alt no arriba als 150 metres) A canvi tampoc té turistes espanyols, ep, ni catalans. No suporto, rara, sí, ho sé, no suporto trobar-nos catalans allà on anem (som ben pesats i xerraires i amb ganes de trepitjar tot allò trepitjable, pa lo bueno i pa lo malo).

L'opció de caminar és més que pràctica, o d'anar en bici allà on vulguis, o de fer ús del transport públic que comunica fantàsticament tot el país. De bicis en trobem a la ciutat (aparcaments per a bicis de dos i tres pisos, i zones on trobar a Wally és més senzill que trobar essent forani la teva bici), als pobles, per les carreteres. A la capital ens desplacem en metro, dues línies, bus, tren i rodalies, ah, i el darrer dia fem una visita en barco.

Una ciutat, copenhage, plena de canals, amb cases flotants (velers o grans catamarans), neta (com tota Dinamarca, no tan neta que fa ràbia com Suïssa, ni tan bruta com Barcelona, sí, li tinc mania, què hi farem?), fàcil de recórrer caminant, gaudint del passeig, amb molts llocs on menjar, fer cafè, cervesa, a preus raonables (i no tant raonables, si vols, és clar). Una ciutat oberta, on vam tenir la sort de gaudir d'uns temps, climatològicament fantàstic, però no oblideu sempre sempre dur o bé paraigües o bé xubasquer (rollo com quan vas a la muntanya i portes capes com cebes de roba, perquè ara fa sol que flipes, ara fa fred, ara plou una mica, ara fa sol de nou... parlo del mes de setembre).

Un cotxe de lloguer és una bona opció si aneu carregats, com nosaltres, de menjar comprat a Barna i portat allà en dues motxiles (per 17 euros vam facturar dues motxiles carregades de dalt a baix de menjar i beure: sucs, llet, cremes de verdures de les meves, pasta, arròs, embotits, de tot!!). Però el tren us durà allà on vulgueu (nosaltres vam optar pel cotxe perquè ens coneixem i sabem com podem canviar de plans en dos minuts). Vam punxar a uns dels fiords de Jutlàndia. Buf, mama por, però vam demanar ajut a un home guapo guapo (sí, perquè triar un de no tan guapo) i ell va parlar amb els de la casa de lloguer del cotxe. Poc menys d'una hora després ja teniem el tipus de la grua allà que amb un parxe i poc més (no, no ens va canviar la roda, allà no porten, els cotxes, rodes de recanvi) va permetre'ns continuar el nostre camí: Skagen era la destinació, la fi del món, allà on conflueixen el mar Bàltic i el mar del Nord. Més que recomanable.

No vam visitar l'interior de cap Palau i ens vam negar a entrar al Tívoli però vam passejar, recórrer, buscar, trobar tresors magnífics. Legoland, per exemple, a Billund, un autèntic parc d'atraccions: net, amb sales perquè els més petits puguin dormir si estan cansats, on les mares puguin alletar els seus fills tranquil·lament, on els gossos són benvinguts... (On no hi ha els xiclets fastigosos repugnants enganxats al sostre de les atraccions quan passes per un túnel, com a Port Aventura). Ah, com són aquests danesos (que en dono fe, beuen, i molt, però vaja, no més que el que bevem aquí), el dia que vam visitar el parc una de les atraccions estava llogada a uns particulars (una empresa, crec), conscients, els danesos, que no podríem gaudir d'aquella atracció ens van 'regalar' quatre entrades per tornar-hi l'any vinent: Igualito que aquí, lo mismito! (sí, sí, em fa ràbia, novament!)

Allà on anàvem trobàvem una taula on dinar, i uns lavabos públics (amb paper i sabó, mama, em deia l'Aina) ben a prop. Genial, senzillament genial.

Tindria moltes anècdotes per explicar, sensacions, records gravats ja per sempre, però em quedo amb la més important: Com més viatgem, els de casa, més volem viatjar. I me da que aquesta sensació és universal.

Sí, definitivament, Dinamarca és més que recomanable.

...

Aquesta cançó sonava a la ràdio del cotxe (amb seients amb calefactors, toma ja!), l'Aina li sentia cantar a la seva amiga Mercè i va haver de ser allà que en sabés el nom i el títol (el Shazam és fantàstic, oi?)

Així, doncs, aquesta és la cançó del viatge, del nostre darrer viatge (diuen les meves guapes que no patim, que continuaran viatjant amb nosaltres encara que siguin molt grans... sempre que nosaltres paguem, és clar, doncs sabeu: així serà!)


divendres, 23 d’agost del 2013

Vamos a comernos el mundo? De momento, el Naranjo... sí!!!

Bona feina, l'escalada, parella.

Bona feina, el vídeo, les fotografies, el muntatge i, sí, la música, també.

(fa molts molts anys, un dia li vaig dir: Saps una cosa, Laia, tu ets filla meva. Algun dia ho havies de saber. Em pregunto si el neguit a realment tenir-me a mi com a mare li va durar gaire...)








Motius

      Estic molt, molt trista i sé que em costarà dormir.



                            Em pregunto si és pitjor quan la tristesa envaeix sense motiu,



                                                                        o quan et menja per dins 


per 



                                                                                              una causa que coneixes bé.



                                        Tant és,



ara, només sé 



                                                                       ...que estic molt trista. 




Bona nit. 



dilluns, 12 d’agost del 2013

El Vilosell: El poble que no tenim!!

Ahir, quan marxàvem, la gran em deia això mateix: Sí, sí que voldré tornar-hi, és el poble que no tenim!!

Quan jo era petita, fins el 16 anys, més o menys, anava al poble de ma mare. Un poble de vora 2.000 habitants de la Ribera de Navarra. Potser tenia 11 o 12 anys quan la meva àvia em va dir: Ven, ven, que te voy a presentar unas 'amiguicas'... I au, ja vaig formar part d'una 'penya'. Vaja, vaig formar part perquè pagava el que costava el local (penya), perquè tenia la camisa igual que elles, perquè érem si fa no fa de la mateixa edat, perquè era el grup que m'havia tocat per edat des que era més petita, perquè... però només això: vaig formar-ne part. Mai vaig ser una més, ni em vaig integrar, ni queia bé, ni em venien a buscar com a les altres, a casa, per anar a la piscina. 

I direu? Vale, i què? Res, que és durillo perquè si no t'integres ets la rara. Potser ja va començar a quedar-me clar aleshores que era una mica rara. Així que aleshores va ser quan vaig començar a ajuntar-me amb la penya dels nois que, per edat, em tocava. Sempre que podia anava amb ells: a les nits, a dinar, a prendre alguna beguda, a la piscina, al riu... Però és clar, duia mala fama. La mateixa àvia que m'havia presentat 'las amiguicas' em va dir que no era gaire bo que anés més amb nois que amb noies. 'Por qué?' 'Pues porque la gente habla'... I què, i què? La gent sempre parla, sempre parlem, és component inherent a la persona humana (altra cosa és que la gent parli per fer mal, o parli perquè s'avorreix, o parli inventant-se pel·lícules, o parli per fotre la vida d'algú determinat, que també s'ha donat, és clar).

En uns anys vaig decidir que no, que m'era igual si quedava pitjor o millor, que sortia del grup de noies que, per edat, em tocava, i m'anava amb el grup de ma germana gran, i sí, evidentment, seguia voltant amb els nois (pobra gent, la que parlava, mai en tots aquells anys, i van ser molts, em vaig liar amb ningú del poble).

Bé, el que us deia, a banda d'aquell poble on sempre podíem anar amunt i avall pel carrer i sense els pares, també a Barcelona, al barri on aleshores vivia, Poble Sec, podia jugar i córrer i sortir i entrar de casa sense cap problema. En definitiva, que estic més que feliç d'haver-me passat els primers anys de la meva vida (i no tan primers) al carrer. Pos sí.

Però és clar, quan van arribar les nenes, ja no teníem casa on anar al poble. I ja no vivíem a Poble Sec (ni a dia d'avui és el barri que era), així que elles mai no han tingut un poble o un barri on passar-se el dia al carrer. Això ho hem comentat en moltes ocasions, a casa, i tot i que quan estem de vacances acostumem a marxar fora les tres setmanes que fem -d'una en una- sempre anem a llocs diferents, vaja, que no ens agrada repetir, així que no arrelem mai enlloc, i elles troben a faltar: El poble que no tenim...

De casualitat, com passen les coses més meravelloses, aquesta darrera setmana hem estat a un poble en la franja entre Lleida i Tarragona, un poble petit, vora cent habitants, amb nens pel carrer, piscines, bon temps, fresqueta a la nit, i una casa on hem estat fantàsticament bé. 

O millor encara. 

Buf, les nens entraven i sortien, venien els nens a buscar-les, a sopar, a 'menjar pastanagues', a sentir la gran amb la guitarra o a res. I, nosaltres, gràcies a la guia/fada que ens va portar en aquell poble, hem pogut integrar-nos al nostre ritme, sense la por, novament, a sentir-me la rara!!! 

I sí, possiblement, hi tornarem, com si aquell, en aquestes alçades, fos el poble que no tenim...!!!

Gràcies!!!

PS. I la tercera i darrera setmana de vacances, al setembre, marxem a Dinamarca, i no, no m'emporto la fada ni el seu fill a la maleta! Però si hi vinguessin estaria més que encantada! 

...

La cançó que l'Aina va dir que tota parella havia de tenir... és aquesta!


(sí, sí, ja sé que és del Leonard Cohen però és que la versió que ens toca i canta ella és aquesta de Russian Red)






diumenge, 4 d’agost del 2013

Un nou repte: La Pica d'Estats!! (3.143 m)




...vaja, depèn del web, Guía, ressenya que llegueixis et sortirà una altra altitud, n'he vist de diferents. Se me'n refum, per què!? Perquè he fet el Cim, oe, oeeeeeeeeee, oeeeeeeeeee, oe, oe!!

Val, sí, d'acord, hi havia canalla de quinze anys (i menys, algun també) que el feia però en tinc 43 i què òsties si no m'animo jo!!!

La sortida des de Barna va ser divendres dia 2 d'agost (2013). Cap a les 9 del matí marxàvem amb el cotxe cap a la meva estimada França: l'Aina, el cap d'expedició Miguel, i jo mateixa. L'Aina és una crack a la muntanya, i no només, com a mare estic molt més que orgullosa d'ella (quan parli de la Jana diré el mateix, naturalment) en molts aspectes, però com a muntanyenca que és... em cau (ens cau, al jefe, també) la baba!!!

Total, arribem a l'aparcament de l’Artigues (ens tornem locus per localitzar la zona al GPS, al mapa no hi surt, se siente, només Espanya i Portugal, haver-ne comprat un de França, tia lista!!) on ja hi trobem un munt de cotxes. Des de Barna hem pujat fins a Puigcerdà pel túnel del Cadí (una mica més de 11 euros que en aquest cas no em fa res pagar, jo que sóc anti-autopistes de peatge) d'allà arribarem per carretera francesa fins a Tarascó d'Arieja, passant per Auzat, Vic-de-Sòs i finalment, una mica abans d'arribar al poble de l’Artigues, deixem el cotxe a l'aparcament (1.180 m): Són genials aquests francesos (acabarem anant-nos a viure allà el Miguel i jo, tard o d'hora) tenen una zona de sortida d'excursions ben organitzada, taules, serveis, contenidors prou nets, i el magnífic riu a la vora. Entotà deixem allà el cotxe i agafem les motxilles, colló, pesen! Però aquest cop no portem les tendes perquè farem nit al refugi de Pinet (2.250 m), ja que l'ascensió és per la cara Nord de la Pica.

Dinem gràcies al nostre magnífic fogonet i ja atipats (de menjar de sobre, però molt bo) comencem la pujada. Són les 15h. Fot una calda de la òstia. Molta, molta. Exagerada. Al poc de començar ja vaig dient-me: Núria, ni de broma puges fins al refugi! I el Miguelito: Respira, respira, hazme caso, así, el aire entra por la nariz, y lo expulsas por la boca poco a poco. L'Aina se'n fot de son pare i jo continuo pensant: no puc, no puc. Ja fa més de dos mesos que estic a dieta estricta i això en les energies que (no) tinc... es nota. El bosc és molt agradable, però en poc menys d'una hora s'acaba. Més calor, més sol, més calor. Puta onada de calor i puta hora de sortida! (ahir, l'Aina, va decidir sortir a la platja amb els seus amics, i claaaaaaaaaaaro, ja ens veus a son pare i a mi anant-la a buscar a la una de la matinada... i l'endemà fote't quatre hores de cotxe i quatre de pujada per assolir més de 1.000 m de desnivell)

Em queixo de vici, o no. La pujada és dura. Una p*** merda. Em costa horrors. Joé, començo a dubtar de les meves forces. Què em passa? Mica en mica, mica en mica, ells m'esperen, diuen que així aprofiten per descansar. Buf, buf, arriben al refugi abans que jo. Quan veig el Miguel que treu la cara per allà a dalt i em diu: Por aquí, por aquí... crec que veig visions. On? On? El Refugi està en un indret increïble però abans no el veus creus que serà mentida, que allà no hi haurà mai un refugi, que fa més de quatre hores que camino i no hi arribaré, que... (els molt xovinistes a baix indiquen el cim del Montcalm, la Pica només l'anomenen gairebé de passada quan informen en un plafó de la ruta dels 3.000, una variant de La Porta del Cel, digo jo, vamos). Per fi, sí, sí, existeix aquest refugi... i és meravellós. Són més de 1.000 de desnivell en poc més de quatre hores, massa desnivell per a mi en poc temps, però no per una noia que em creuo, la Núria, que fa la pujada en poc menys de dues hores: buaaaaaaaaaaala!

Buf, sopen al refugi -a les set comencen a sopar, allà- tots dos, jo no, jo m'he endut les meves cremetes de verdura que escalfo amb el fogonet i barret de proteïnes. Estic morta, no entenc perquè m'he cansat tant, però començo a pensar si demà podré pujar a la Pica. Aquests dos tenen cara que el cansament no estigui al seu diccionari.

L'endemà d'horeta (nit de roncs, xerrades fluixetes, moviment pujar i baixar de les lliteres... lo que viene siendo dormir en un refugio de muntanya) esmorzem (jo un te, trist) i enfilem. Són les vuit del matí. Comencem la pujada des del refugi i en poc menys de mitja hora ens trobem amb el primer tram important de neu, uns 200 m amb un desnivell rollo pista negra. Quina por! Per sort portem tres parells de grampons, un bastó i dos piolets. El miguel no es posa els grampons però fa servir el piolet. L'Aina fa servir els de la Cinta (gràcies, nena!) i jo els de la Marta (el descobriment de l'any per a mi i el meu àngel, aquesta noia!!!). La pujada no presenta gaires dificultats (per tecnicismes, temps, llacs, bla, bla, casi que aneu a buscar un altre bloc, jo em perdo, com sabeu, entre aquestes dades) però sí força trams amb neu perfectament trepitjable sense grampons.

Per fi, allà, increïblement propera està la creu, la Pica al nostre abast. En poc més de tres hores som allà fent-nos les fotos!! Ells, abans, sempre abans que jo, santa paciència que tenen amb mi! Fem la Pica i de baixada també el Verdaguer (3.125 m diu la placa, tot i que també he trobat diferents altituds per aquest cim!). No tenim ganes del Montcalm perquè l'Aina insisteix a baixar avui mateix a Barna, quan en principi la idea era quedar-nos novament al refugi a fer nit. Si és que no tenim cap interès en competir amb ningú! La baixada ens suposa un parell de problemes... col·laterals (una baixada cap al refugi de... Vallferrera, per error que ens fa sumar prop d'una hora i el creuament de la glacera primera per una zona que, tot i marcada per les franges blanca i vermella, és molt molt i molt més complicada que la que hem fet per la pujada i on hem patit moments durs). Arribem al refugi sense cap més contratemps set i escaig després de la sortida!

Provaaaaaaaaa superada!

Al refugi no hi ha aigua, ni lavabo, ni dutxa, ni vàters, ni res. Au, al llac a rentar-te, o al riu en el meu cas, i al camp a fer necessitats vàries.

Sopar, xerrada amb d'altres muntanyencs, dormir i cap a les set (jo he dormit divinament, ells no gaire, sembla ser) amunt. Baixem a les vuit tocades, la baixada, per la dreta enlloc de per l'esquerra és molt més agradable: boira, bones vistes, i amb l'alegria d'haver fet el cim sense contratemps. Dos hores i mitja i ens trobem al cotxe amb la felicitat d'haver-ho aconseguit: Hem fet la Pica!

(com a comentari al marge: El Kilian, el més gran entre els més grans, va trigar en fer -i baixar- del Mont Blanc des de Chamonix una mica més del que jo vaig trigar en pujar de l'aparcament de l’Artigues al refugi de Pinet...:)))) )

Proper repte...?

Per cert, gràcies al Miguel per encoratjar-me però sobretot felicitats a l'Aina: ets de lo más!!!

...





dijous, 25 de juliol del 2013

Una reflexió força interessant

QUAN L'ESTAT S'AMAGA

Vicent Partal

VilaWeb 22/07/2013

Divendres em va sorprendre molt que l'encarregat d'inaugurar els mundials de natació fos Artur Mas. L'estat intenta tallar qualsevol activitat internacional de la Generalitat i per això sobtava molt que cedís aquest protagonisme al president de Catalunya. Però l'explicació cal anar a cercar-la precisament en el desastre en què s'ha convertit Espanya. Simplement s'amagaven perquè no sabien qui posar-hi, no tenien ningú amb garanties de no ser escridassat.

És important això, psicològicament. Em sembla que és la primera volta que veig com l'estat s'amaga, atemorit. Simplement no sabien qui enviar. Fa deu anys el mundial de natació de Barcelona el van inaugurar Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin, que és evident que ara no podien fer-ho. Juan Carlos tampoc. De fet, l'amaguen tant com poden des del famós accident de Botswana. Hauria pogut venir Felipe, però l'havien escridassat al Liceu feia quatre dies i un segon esbronc potser hauria estat massa. I, eliminada la casa reial, els actors polítics tampoc no són presentables. El president del govern, Mariano Rajoy, hauria hagut de sentir amb molta probabilitat una xiuladissa eixordadora. I el ministre encarregat dels esports és un tal Wert, opció, per tant, impossible.

Ve-t'ho ací, doncs. L'estat no sabia qui presentar i per això va 'deixar' que el protagonisme fos per al president de Catalunya. És una anècdota tot plegat? A mi no m'ho sembla. No pas en un estat tan insistent en les relacions diplomàtiques i tan obsessionat amb el procés sobiranista. Més aviat em sembla una lliçó, i molt interessant, sobre la feblesa extrema que demostra avui l'estat espanyol.

dissabte, 29 de juny del 2013

1 - De Colliure a Llançà

Aquesta primera setmana (vam marxar dissabte 22 de juny i vam tornar dijous 27) ha estat una mica, una mica, diferent. Gustosament diferent. Però també cansadament diferent.

Se'm va ficar al cap fer el Camí de la costa. No és ben bé el GR92 (perquè és bàsicament arran de mar, tant a tocar de l'aigua com des del penya-segat de dalt), ni tampoc és 'purament' camí de ronda. Buscant, buscant vaig trobar dues pàgines, una bàsicament duia a l'altra, i li deien El camí de la mediterrania. Us poso els links per si us pot interessar:

http://www.dexcursio.net/camins-de-la-mediterrania/

http://excursionistes.cat/

Evidentment podíem començar per on volguéssim ja que nosaltres érem els amos de la nostra ruta però vam decidir fer-ho per Colliure i anar baixant fins al darrer poble de Tarragona. Ja sé que, ara, Colliure no és costa catalana però és evident que és un referent, i un poble que no es pot deixar de visitar.

Així, començant per el poble on està enterrat Machado i arribant al poble on 'descansa' Carles Sabater (Colliure-Llançà) hem anat dormint a diferents càmpings (sí, sí, és clar, tren, motxil·les i tendes de campanya a les esquenes):

1 - Tren Clot - Cerbére. Enllaç tren Cerbére - Colliure. El primer càmping (carillu, carillu, 52 euros dues tendes petites, tres nens, dos adults) té la platja a tocar, però està una mica retirat (passat el poble). Potser 2 km més amunt. Amb una calor impressionant. Dormim allà (sopem de fogonet, sí) i l'endemà...

2 - Càmping La Giralde/Colliure - Banyuls sur Mer. Cullons quines vistes, i beneïda Tramuntana. Gràcies! Prop de 6 hores sense comptar les parades. A Banyuls dormim a un càmping xulo municipal. Al mateix càmping sopem de guais a una pizzeria (no, jo amanida i perrier).

3- Banyuls (parada al Carrefour del costat) - Cerbére. Dormim a un altre càmping municipal. Curiosament l'entrada és oberta i has d'anar a la Casa de la Vila (al poble, a dos o tres quilòmetres) a demanar que vols acampar. No ho fem. L'endemà ve un noi molt agradable, un cop ens hem llevat, a dir-nos que abans de marxar passem per la seva oficina. I això fem.

4 - Cerbére - Colera. Ostres quin poble més bonic, sí, i jo ni sabia que existia un poble que es digués així (culturilles que és una!). Un càmping al mig del poble: Sant Miquel. Genial, i millor de preu i amb més serveis que els francesos. Què estrany... (estrany perquè jo sóc una fan incondicional de França, absolutament de tota França!!! I em costa ser imparcial).

5- Colera- Llançà. Fem l'anada només amb la motxil·la del dinar; tornem en tren. Com el càmping està molt bé, i té piscina, per tal que l'aprofitin (jo, ni un dit del peu) decidim quedar-nos-hi una nit més i no muntar i desmuntar. I sí, també, per anar lleugers de pes. No té res a veure portar tendes, sacs, roba, menjar, a sobre que anar de passejant.

En fi, uns dies magnífics, on el vent meravellós Tramuntanero ens ha ajudat a suportar els moments de més sol. Uns dies on hem desconnectat. Dies en què hem estat els quatre, i el Jesús quatre dies (empanat, enamorat), molt units. Just abans que l'Aina marxés a Dublin aquest matí dues setmanetes.

...

He estat molt bé, molt centrada en el moment present, però tot és tornar aquí i sentir que no puc dominar -novament- la meva ment, que els pensaments van i vénen lliures, esgotant-me, neguitejant-me. Tornar i sentir que no sóc qui mana en mi, que torno a viure el que ja he viscut abans, i abans, i abans d'abans: solitud, tristesa, por.

Un avantatge: Aquest malson no és nou.
Un desavantatge: Aquest malson no és nou.

...

Gràcies, ara et sento més a prop que mai.




dimecres, 5 de juny del 2013

Definitivamente...


... debo asumirlo: soy rara.

Soy rara y con una seria incapacidad de formar parte de un grupo social (por muy light que sean los lazos que unan a los miembros y miembras de ese grupo). Me autoexamino constantemente (aunque desde el cariño más absoluto), cuestiono mis valores y criterios de manera regular (e incluso los cambio o modifico si es necesario), no tengo una mejor amiga (que no sea yo misma-jomateixa), vivo el momento (bueno, y el momento inmediatamente anterior y posterior, también, que los repaso por si acaso...), miro sin ver, he empezado a sudar a estas alturas de mi vida (cuando ni subiendo la cima más alta lo hacía), pero por fin, a día de hoy, soy capaz, también, de no enfadarme sin motivo, de alejarme de los que me lastiman queriendo o sin querer, sin sentir miedo a que no me quieran, a estar sola, a...; de alegrarme por cualquier tontería, de perdonarme antes de tiempo, de no valorarme por debajo ni por encima de sino en su justa medida, y de no andar justificándome a cada minuto para intentar no parecer lo que definitivamente debo asumir que soy:

RARA

(y encima, va y hace calor!)

...

Y sí, he ido a conciertos de punks, heavys y roqueros (que sí que me repito) pero soy capaz de cantar una y otra vez esta 'horterada?' de canción!!!








diumenge, 26 de maig del 2013

24 HORES

Your ideas Your Initiatives
2013
Safety and Mobility for all

L'Institut de l'Aina, bé, la seva classe, 3r A d'ESO, ha presentat aquest video  en el projecte Your ideas, Your initiatives. 

Com més visualitzacions en fem, millor. O no, però en tot cas ens veureu actuar. :)  Jo no 'actuava' gaire ja que estava en aquell moment en ple procés de divorci (no parlo només de papers) i els nervis i la tristesa eren reals, reals. 

Va ser un plaer formar part del rodatge i conviure unes hores, dos dies, amb aquesta colla de nois i noies amb tantes ganes de formar equip per un bon projecte!!!

Gràcies al meu company d'esmorzars... I, Gràcies a vosaltres per mirar el vídeo. Ep, no oblideu que una de les dues directores és l'Aina, també surt parlant, és la del mocador al coll (eternament amb un mocador al coll).






dissabte, 25 de maig del 2013

Mestoy Quitando!!

Tinc una personalitat altament addictiva. Mai he preguntat què vol dir, o per què, o des de quan, o com és o... vaja, ni ho he preguntat en el seu moment a la meva psicòloga meravellosa, ni ho he buscat tampoc mai per internet (i això que tinc autèntica addicció, també, a googlejar qualsevol dubte que tingui!).

Però sí, sóc addicta. No. No, a veure, vull dir que de seguida em faig addicta. Però no parlo de substàncies tòxiques, que també, sinó parlo de persones, relacions, situacions, actuacions, begudes, menjars, i d'altres.

I em direu, o no, no sé, vaja, en tot cas em podríeu dir: i què? Home i què si l'addició no és a res xungo, és evident (mama, un altre tallat???? -me'n puc fer o prendre cinc o sis diaris, siguem on siguem, amb tot el que això implica-) que no és un problema gros però i si pel fet de ser una 'addicció', pel fet de dependre'n, pel fet de no poder-me controlar, pel fet que m'afecti en excés... es converteix, l'addició no el producte final al qual m'he tornat addicte, en una obsessió, necessitat, raó de viure?

Buf, aleshores, ja us ho dic, la història és terrible.

A què he estat addicta, per exemple? Al tabac. Fumava i molt; no, molt no, moltíssim. Paquet/paquet i mig diari que es convertien en dos o més quan sortia de nit (i dono fe que sortia gairebé cada cap de setmana). Recordo començar una  nova cigarreta amb la burilla de la que m'estava fumant. Buf. Buf. Però d'un dia per un altre ho vaig deixar: sense ajuts, sense hipnosi, pegats, dols, plors, res. Mai més una calada, mai més, i aviat farà set anys, o vuit, ja no ho recordo. Sé que només que intentés fumar-me'n un tornaria a caure, és que fumar és un plaer, si més no ho era per a mi, un plaer absolut i gairebé inigualable.

Vaig ser addicta, també, a anar en moto. La primera moto, una 49cc, la feia servir per qualsevol encàrrec que tingués. Sortia amb ella a la nit, a la tarda, al matí. De festa, a la uni, amb la parella, on fos i amb qui hi anés. Només que, aleshores, hi havia d'anar-hi sola, no podia dur paquet (cosa que, efectivament, no sempre es complia). Després va venir una 75 de mon pare, em vaig treure el carnet A1, i després ja una Vespa 125cc. Un dia, després de tres setmanes de baixa amb una fantàstica lumbàlgia per l'escoliosi, el traumatòleg (una mica exagerat) em va dir: faixa o moto. I bé, em vaig vendre la moto (a la Imma, per cert) i tot i així vaig dur faixa ortopèdica un parell d'anys. Mai més n'he tingut, de moto, però tampoc he tingut cap problema, ni d'enyorança, ni de res.

Què vol dir això? Que tot i que sóc addictiva de mena, em desenganxo sense problemes i tot d'una. Ara sí, ara no.

Quan van començar els messengers me'n vaig descarregar un i vaig començar a xatejar amb coneguts. No entenia gaire el funcionament social virtual (tan oberta que sóc i tan sapastra per les relacions socials, de vegades) i tot i que hi van haver setmanes, mesos, en què hi entrava a cada moment, un bon dia vaig dir: prou. Prou perquè no sé si he de saludar tots els connectats quan hi entro, no sé si estan enfadats amb mi alguns contactes perquè no em diuen res quan hi entro, no sé si m'he d'acomiadar en marxar, no sé si... buf, buf, quita, quita.

He estat a dos fòrums (al de Psychologies, revista, on gairebé tots estàvem com un llum, jo inclosa, i al de la revista Qué Leer i després, quan des de la direcció van suprimir el fòru,, em vaig enganxar com la majoria, al fòrum que d'aquell en va sortir). A tots dos he estat, mentre hi era, és clar, una forera molt i molt activa. Una forera que, per bé o per mal, no he passat desapercebuda: de tots dos foros m'he emportat bons amics virtuals, i algun que otro enemic. En fi, gajes de la comunicació, de la relació intensa. Sí puc dir que a tots dos hi vaig entregar-me, ex-ces-si-va-ment, en veu i ànima, lluitant perquè se m'entengués, plorant a casa, explicant per què deia o feia les coses, mirant de desfer embolics en què jo mateixa m'hi posava per ser com sóc o bé on m'hi trobava de cop, sense demanar-ho, porque son las cosas que tiene el directo... De la mateixa manera que en les altres addiccions que ja no 'pateixo' (ni pateixen els meus al meu costat) un bon dia vaig dir prou. Després d'anys i anys d'entrar-hi a diari, i més d'un cop i de dos, vaig plegar. Si no recordo malament vaig plegar sense un comiat, mai se sap.

I naturalment he tingut més addiccions: A les juanola (és rar que no en porti sempre a sobre una caixa vermella rodoneta de pastilles negres amb forma de rombe), a la cervesa (buf, buf), al menjar (i a les dietes per aprimar-me més de deu quilos, jo per res no m'hi poso), al formatge en qualsevol de les seves varietats, al Fito, al putu mòbil i... a les amistats, o hauria de dir a les relacions?

Després o durant el temps que vaig ser addicta al món virtual gràcies als dos foros i que em va permetre conèixer gent meravellosa arreu de les Espanyes que, de ben segur, mai hauria conegut, va sortir el fenomen Facebook. No m'interessa. No m'interessa, d'una banda, i de l'altra sé que no seria capaç de portar-ho bé (ja hi som, no em diuen que els agrada, no em comenten res, no em republiquen, no publico, no em demanen amistat, buf, tinc massa amics de fb, no, no, no vaig ni intentar-ho, pà què?). Però però va arribar el moment del mòbil, del mòbil amb internet, fa més d'un any que en tinc, i en el seu dia em vaig baixar el whattsapp. Doncs tampoc no ho porto bé, no sé fer-ho, mira. No entenc perquè si em llegeixen no em contesten, no entenc perquè si pregunto no em responen, no puc entendre per què algú mira a quina hora m'he connectat per darrere vegada, no comprenc perquè hi ha qui està en un grup i llegeix i no comenta, no puc acceptar que algú digui: no t'he llegit, quan sé perfectament (putu xivatu) que ho ha fet... No, no. Però tampoc puc entendre per què molesta que digui bon dia, o bona nit, o el primer que em passi pel cap en qualsevol moment, com sempre he fet a la meva vida real. Així que també del whatts m'estoy quitando. No del tot, reconec que pot donar un bon servei, sí, però no a mi, no a mi que intento 'entendre' el comportament humà per sentir-me'n jo també una mica.

Suposo que algunes d'aquestes addiccions tenen a veure amb la delícia que per a mi és conèixer persones humanes, tractar-les, entendre-les, saber per què som cadascú com som... però no acabo, tampoc, això, de portar-ho bé, i ha arribat el moment, de soltar lastre, que em diu ell. No de cop com he fet amb les altres addicions que he foragitat de la meva vida, però sí mica en mica i sense recança, sí trencar, anar trencant, com fins ara, amb les relacions tòxiques, les que m'aporten més sensacions negatives que positives, amb les que no sé conviure, amb les relacions que em suposen més minuts de tristesa, incomoditat, dubtes, neguits, que alegries.

Mica en mica, molt a poc a poc, vaig superant les addiccions. Com el tabac per exemple que vaig aconseguir deixar, no pas per la por al càncer, ni perquè no em permetés fer cims (mmmmmm les millors cigarretes van ser dalt d'un cim) sinó pel que tenia de lligam, de dependència, de presó, de necessitat. Vull seguir sent lliure, tan lliure com sigui possible, i sentir que depenc d'una persona, d'una situació, d'un objecte m'ofega, m'enfonsa.

Sí, m'estoy quitando!

...

Apa, una altra que conec gràcies a l'ipod de l'Aina (decididament un dia us en parlaré de la música que hi té al seu ipod).








divendres, 24 de maig del 2013

Sense Títol

He pensat molt, aquests darrers dies en com escriure el 'final de moment' de la nostra història, al bloc, tot visualitzant el que hem viscut, tot analitzant-ho, rebobinant per tornar a passar la pel·lícula dels fets, mirant i remirant, buscant, escrivint mentalment la novel·la dels esdeveniments ( o Què ha succeït?, que preguntaria, divertida, l'Aina -li diràs, Lia, que parlo com ella al bloc i que s'hi passi per aquí de tant en tant?) i el que més em costava era trobar un títol.

Sí, sóc tan simple, de vegades, que fa patir i tot.

Fibrilo, fibrilo, carreguem a dos-cents, fora, més, més, ja batega...

Però tan i tan complicada tot sovint...

Suporto estoicament una separació, una fugida, un divorci, el lloguer d'un pis, el retorn, els plors i les grans ferides, i ja veieu: m'enfonso amb un títol. Res més senzill, em dic ara mateix quan m'hi he posat: Sense títol i fora patiments!

Tres mesos.

En només tres mesos la nostra vida ha fet un gir de 180 graus (sé com ens agrada a tots allò de 360 graus, però un gir de 360 graus ens deixaria exactament al mateix lloc... óstia, al mateix lloc... ara no sé de quants graus és el gir que hem fet!!). Impensable quatre mesos enrere: Oh, quina família font vella més xula, ho tenim toooooooooooot: dues filles precioses, amor, salut, cap deute important, feina, què podem fer? què podem fer???? Ah, goita, i si ens divorciem?

Fet.

I comença el malson. Terrible. Han estat tres mesos que, buf, tots aquells que hi heu viscut una història semblant (sigueu la filladeputa -com jo- que ho demana, o sigueu el que viu en el seu món i tot just li ho proposen aterra i s'adona que no pot viure sense la dona de la seva vida, fíjate!) ho sabeu, esgoten anímicament, emocionalment, mentalment. Tanmateix la millor definició per aquests tres mesos seria: Intensitat. Tres mesos intensos, amb dies que tenien prop de cinquanta hores, i nits eternes, eternes, amb química i sense, eternament eternes...

No, ningú no ens ha obligat. Faltaria. Però resulta que tot just signem el conveni hi ha la primera sacsejada: això m'està passant a mi? No. No. No. No. I trenca el mur. Trenca el mur com el Geldof a la pel·lícula que mai em cansaré de veure un cop i un altre. Trenca el mur que havia anat aixecant any rere any durant els passats... vint-i-tres anys de convivència. I ara? Què fem ara? No, no, jo no et conec, tu no vas signar, no eres tu.

Silenci. Silenci compartit. Paraules plors i plors i paraules. Silenci.

Fins que arran de la signatura al jutjat, aquest cop, amb un missatge que potser mai hauria rebut li provoca -aquest cop a ella- una sacsejada, però en forma de flaix. Sabeu què és un flaix? No sabia que tenia nom el que vaig sentir i ahir ho vaig llegir en un llibre de l'Elsa Punset (sí, Marc, mediàtic, vale, mediàtic): 'Las investigaciones de los profesores de Psicología Mark Beeman y John Kounios han identificado de dónde proviene ese flash -una idea que aparece de la nada-: unos segundos antes de que éste aparezca, hay un pico fuerte de actividad en un área concreta del cerebro, localizada en el hemisferio derecho, excelente a la hora de unir información distantemente relacionada, que es precisamente lo que se necesita cuando estás intentado resolver problemas'. Sí, jo, ella, la Núria, jomateixa, vaig tenir un flaix, ho vaig veure clar, sí, sí.

Han passat dues setmanes des que estem divorciats i som parella. No, som nòvios. Tinc amigues que de tant en tant em pregunten això: Què tal con tu novio, Núria? :) Fins quan? Per què? Com? Potser? No ho sé. Sincerament, no ho sé. Tinc preguntes, però no busco les respostes, ara no.

Ara com ara necessito calma. Calma, relativitzar (tantes coses com m'he qüestionat aquestes setmanes), meditar, fer una mica d'insight (però tampoc gaire) i, sobretot, gaudir del moment, duri el que duri. I de la meva família de quatre. De la lectura, del bon cinema, de les passejades a la muntanya, dels bons amics que sempre, malgrat tot, hi són, de mi, d'ell, d'elles, en definitiva.

La resta... ja es veurà.

...

Adéu a un meravellós cantautor...

I sí, gràcies a la llibertat que em permet per exemple dir prou, dir per què no, dir adéu, trencar, recomençar, canviar, modificar. Gràcies a la llibertat que em permet allunyar-me, apropar-me, dir sí, dir després, dir potser.









dijous, 9 de maig del 2013

Di-vor-ci

Hem arribat junts al Jutjat després de deixar la Jana a l'escola. El cotxe a l'aparcament de la Ciutat de la Justícia, els cors esquerdats i els ulls plorosos. Però sense voler perdre el somriure. Ens mirem, són tants anys junts, tants anys separats pel seu mur o pel meu món. Tants anys compartits, tants anys viscuts, patits, lluitats, plens de pors, tants anys, tants dies, tantes converses en silenci.

Fem un cafè. Continuo essent jo, ho sap, ho sap i sempre m'ha permès ser jo (esborro una ce trencada, i li dic al cambrer per què no li ha de posar: delante de la 'e', nunca... i el cambrer, colombià, equatorià o bolivià em somriu i m'ho agraeix: lo sabía, lo sabía, pero me la ha hecho poner el de seguridad). Un cafè ell, un tallat jo. No demano llet desnatada, ni sacarina, però sí un got amb gel, tinc calor, no sé si en fa, però tinc molta calor. Suo. Ens mirem. Silenci. I un altre cop un somriure trist.

Pugem al quart pis abans d'hora. Seiem. Està nerviós, i trist, i té un nus a l'estómac. Jo no sé on fixar els ulls. Li agafo la mà, i ja no ens la deixem. En cap moment. Així esperem que arribi la procuradora. La procuradora, què fa realment una procuradora? Esperem. Alguna frase. Les mans agafades, fortes, però amb tendresa.

Anem cap al taulell de la Sala 17, esperem. No recordo la cara de la noia davant qui vam signar el conveni: això per a tu, això per a mi, les nenes tots dos, tu queda't el plat, jo el got, tu... i qui s'endurà aquesta tristesa? Aquest dolor traïdor?

Arriba, hola, hola, ara signareu la ratificació i els poders, no han acceptat la venda futura i a banda... parla, la procuradora parla. Jo no escolto el que diu, només la sento. Ell no sé on mira, ni si escolta.

Entra a buscar la secretària judicial, o l'oficial, o la funcionària aquella que durà els papers i la troba. Parlen. El  Miguel i jo continuem agafats de la mà. Surt, du els papers i ens explica que ara ja signarem. Ell té els ulls plorosos, jo també, mig somriure per no acabar plorant, estem allà perquè jo ho he demanat i ell ho ha d'acceptar, tot i que no vol. És dur, molt dur, però és el que necessito, ara, fa mesos, potser fa anys. I ell sap , no és tard, mai és tard, què ha perdut. Però vull que sàpiga tant com ha guanyat, i li ho recordo. Signem, ens mirem i tornem a signar. La noia, la secretària judicial, que potser és oficial, la funcionària aquella que ens ha dut els papers al taulell ens diu: Al final yo acabaré llorando...

No. No. Ningú no ens obliga, és només una necessitat meva, i allò que ha fet que el seu cor, el seu cervell, fessin clic. Per sort. O per desgràcia.

Estem vius.

Res no acaba. Com l'energia, no es destrueix, només es transforma.

Gràcies a tots els que ens heu donat suport en aquesta surrealista situació que estem vivint (com no podia ser d'una altra manera, per sort, o per desgràcia).

...

Y gracias a ti, también, Miguel, por todos estos años, también yo estoy orgullosa. Un beso.

...

S'obre un nou camí.

dijous, 18 d’abril del 2013

Pecats Capitals - L'enveja (I)


Crec que no conec de gaire prop l'enveja. O potser sí i no ho recordo. Potser l'he sentida o l'he provocada. En fi. El tema és l'enveja així en general. 

Fa ben poc una amiga -tsss una gran amiga- després d'explicar-li jo la meva situació actual, en viu, sense anestèsia i sense previ avís (Una altra cervesa més, anava dient ella al cambrer) i després d'un: m'estimes? divertit per part meva, em va contestar... I t'envejo sanament, sí, jajajaja.

Enveja sana. Sí. Què vol dir? Que gaudeix amb mi les meves alegries (no pensa lamadrequeparióalahijadeputaesta mentres em somriu, no) i m'acompanya en les tristeses (com ahir a la tarda en aquella abraçada plena de plors a les escales del metro després de dos firmes que canvien la meva vida de dalt a baix). Genial, pinta bé aquesta enveja.

Fa ben poc un amic, sí, sí, vale, un altre super mega bon amic, estava tot moix. Jo estava feliç (vaja, com sóc normalment, o com estic, o com intento estar, o... joder, feliç, punto!) i li vaig trucar per mirar de trobar un dia per dinar junts. T'he d'explicar una cosa..., li vaig dir. Tristezas, no, Núria, por favor. (sí, sí, ell en castellà i jo sempre en català, fa més de vint-i-sis anys, i sense putu Tribunal pel mig!). Li vaig dir que no, que era una cosa molt bonica que m'acabava de passar però que si no estava bé d'ànims jo no li explicava. Qué dices? No soy nada envidioso, yo, ya puedes contármelo!!!

Novament l'enveja. 

Així que en el grup de 'guasà' dels Vips vaig llançar la pregunta: Sabeu què és l'enveja? L'heu sentida? Algú ha sentit enveja dels vostres 'logrus'? Pot ser un bon amic un envejós? Es pot ser bona persona sent envejós? Pos clar que no em van engegar a fer punyetes, vam crear un debat xulo (què passa, el whatsapp també pot tenir vessant cultural, no?) com són els nostres: desorganitzats, sense torns, però amb molt de carinyo creuat -així com xinites entre el pitufo gruñón y la pitufa japi flouer-, divertits, interruptus, precossus... mmmmm, senzillament genials!

Què vam treure en clar? Que l'enveja fa mal, però a qui la pateix, a qui descarrega la seva ràbia per no tenir tanta alegria, tanta felicitat, tants amics, tants diners, o tanta bellesa com el seu amic, o com el seu enemic. L'enveja et fa deixar de ser tu, et fa copiar la manera de vestir, de parlar, la manera de viure; l'enveja fa que el teu bloc sigui la còpia d'un altre bloc, que les teves idees no siguin les pròpies sinó les que has pres a l'original que enveges. L'enveja et converteix en esclau dels altres, et lliga, t'anul·la...

Sé que sovint hi ha qui ha sentit enveja de mi. Sembla poc modest però és cert. Enveja de la meva manera lliure de pensar i viure, de sentir, de riure i plorar, enveja de la meva feina, la meva família, l'alegria de la que sempre m'envolto, però sabeu, allò que més il·lusió em fa que, de mi, desperti l'enveja dels altres és dels amics tant de puta mare que tinc. Sóc una afortunada amb uns amics increïbles, increïbles, la sort que tinc en aquest camp, ho sé, pot despertat enveges cruels, salvatges, plenes d'ira, mentre que a mi, en moments durs com els que ara visc, m'omple de pau, serenor, seguretat, amor i confiança en el futur, la seva companyia. Gràcies. Gràcies. 

(mmmmm a tots, sí, però especialment a quatre persones que, de manera molt i molt directa, estan 'suportant-me' aquests dies)

dissabte, 6 d’abril del 2013

Em dic...


...que hauria d'escriure tot el que estem vivint aquests dies a casa, per no oblidar-me'n mai. Ho recordaré, ho sé, és clar, però per escriure-ho per poder tenir en el futur, en el moment que vulgui recuperar les emocions que ens envaeixen ara, un dibuix escrit al més acurat possible del dolor, la por, el neguit, la culpa però també l'esperança, la il·lusió, les ganes de...

Em dic, sí, que hauria de descriure el primer moment, la primera necessitat, fa anys, molts anys, i la darrera, fa ben poc. Estaria bé, em dic, que em decidís a fer un retrat de l'ara mateix, per comparar amb el retrat ja fet de l'abans, i poder visualitzar potser així el que vindrà, demà. Un retrat ben sincer, ben sincer...

Sí, em dic que estaria bé prendre nota de totes les dates, els dies, les hores importants que estem vivint. I potser no oblidar les que vam viure, també. Per no filtrar en negatiu, per no filtrar tampoc només en positiu.

Però... passen els dies, la vida és curta, i ara prefereixo viure-la, sentir-la, plorar-la i riure-la que prendre nota de tot. Encara que, em dic, algun dia em sabrà greu no haver-ho fet.

...

Gràcies a tots pel vostre suport.

Tant els que veieu a la Núria muntanya russa de sempre com els qui sou capaços de mirar més enllà.

Gràcies.

...

Aquesta és la única cançó que SEMPRE ha cantat el Miguel. (Potser, em dic, en el fons començo a prendre nota sense adonar-me'n per no oblidar mai què vaig sentir, què vam sentir.)

dissabte, 30 de març del 2013

Desitjos... complerts! (II) - La Jana i la Missy


Si fa un any i mig escrivia sobre el desig complert de l'Aina quan vam anar a 'visitar' l'Hotel Juan Carlos I (ostres, si aleshores no vaig dir de quin hotel es tractava!! :p), ara li toca al desig complert molt recentment de la Jana.

Des que ho recordo...  la Jana ha volgut un gat. O un gos. O un gat i un gos.

Mama si us plau, si us plau, jo el cuidaré, un gat, o un gos, jo els donaré el menjar, els netejaré, me n'ocuparé de tot.

Buf, no, no, només em falta això, dos nenes, la casa, la feina, les oposicions, els milers de cursos que sempre faig, el voluntariat, noooooooo. Però però però aquests darrers temps el meu temps d'oci s'ha convertit (gràcies a les retallades, i gràcies a la pau interior -ommmmmmm- que arrosego fa anys) en temps d'oci i puc pintar-lo, decorar-lo, donar-li tonalitats diferents sense cap tipus de pressió així que tampoc és un mal moment per intentar-ho.

A veure per tal de tenir algun animal i no tenir obligacions de les que lliguen molt, hem tingut dos canaris (l'aina em diu ara que eren periquitus). Quan al Nadal vam marxar a esquiar, una setmana, vam dir-li a ma mare que se'n cuidés i els hi vam dur a casa seva. A la tornada li vaig demanar que se'ls quedés que ella tenia terrassa, que a mi m'embrutaven la galeria, que no callaven al matí, que... i sí, la vam convéncer i se'n cuidà ella. Un dia, poc després, vam anar a dinar, tota orgullosa ens deia: Habéis visto lo bien que están? Gorditos, felices, cantaires! Sí, sí, així era. No els vaig enyorar en cap moment, francament, i després de veure'ls allà tan a gustito, menys. El cas és que l'endemà mateix d'aquell dinar (casualitats novament) ma mare em trucava a quarts de nou del matí a la feina: Núria, se ha muerto un canario, se ha muerto. Se ha quedado quietecito y está muerto... A la mitja hora, ja gairebé plorant, em va tornar a trucar: Núria, se ha muerto el otro canario, se ha muerto, se ha quedado como el otro, quieto quieto y está muerto. 

Buf!

Uns anys abans havíem adoptat una tortuga. Quin animal més absurd, pobret. Em sap greu de debò, sabeu que sóc voluntària de natura, però... les tortuges! les tortuges a casa no hi pinten res. Ni als llacs artificials dels parcs de Barcelona, que per algun motiu l'ajuntament hi hagut de posar uns rètols demanant que no es deixin anar les tortugues (de Califòrnia, normalment) als estanys dels parcs, ja que trenquen l'hàbitat autòcton. Així que, pobreta meva, li vam donar a la meva neboda que segur segur li donaria l'amor i el carinyo que la tortuga en qüestió es mereixia i a casa meva no trobava.

Més endavant vam tenir una peixera amb dos peixets. Petits (lletjos, per a mi que no suporto els peixos). Un estiu vam marxar de vacances i vam dir a la iaia que els vingués a cuidar. Quan vam tornar-hi un surava a l'aigua, mort, i l'altre havia desaparegut de la peixera. Vam pensar que se l'havia menjat el que surava mort i per això l'havia dinyat. Doncs no, el vam trobar un dies després darrera de l'armari on estava la peixera... s'havia suïcidat, pobra bèstia.

Amb el temps li vaig dir a la Jana que, ja que no era viable tenir un gos a casa, podríem passejar els gossos de la Gossera de Collserola. Hi vam anar, però ella no podia passejar-los perquè era petita i jo i els gossos mai no hem estat amics, així que vam buscar una altra opció, aquesta la faríem però més endavant.

Vam penjar un rètol al costat dels ascensors, a casa: Nena de l'escala de nou anys passeja gossos petits de manera gratuïta. Ningú no ens va trucar.

I... bé, tot arriba. Tot-ar-ri-ba! I dilluns va arribar la Missy. Em van convèncer després de més de deu anys. Però suposo que no va ser això, sinó que vaig saber que ara era el moment, ara és el moment. El psico de la Jana (algun dia us en parlaré) ens va recomanar un gat o un gos per tal que la Jana comencés a habituar-se a les mostres d'afecte (petons, per exemple, la Jana continua sense fer petons a ningú, ningú en absoluto). L'Aina ha crescut molt i podrà fer-se'n càrrec. El jefe en va tenir una, la Minina, i no li ve de nou. A la única que podria fer-li certa recança un gat a casa era a mi... buf, i us asseguro que des del minut zero estic enamorada d'ella.

La Missy té nou mesos, és negra, negra, dolça, mimosa, no sap o no pot miolar i només gemega una mica de tant en tant, és intel·ligent, curiosa com a bona gata, poruga com cal però sobre tot... ja és una més a la família.

Per bé o per mal, tot arriba. I si algú recorda unes paraules meves de fa anys, vaig dir: A casa entrarà un gat quan...



...

Dust in the wind - Kansas



All we do,

crumbles to the ground,

though we refuse to see.








dimarts, 26 de març del 2013

Cinc dones madures i un rap a l'all cremat!



Aviat, el proper 1 d'abril per ser més exactes, farà 21 anys que treballo on treballo. Però però però... durant 9 mesos, el que dura un embaràs humà, aproximadament, vaig marxar a un altre Departament. Buf. Si em pregunteu quin record guardo d'aquells mesos... només tinc una resposta: els pitjors nou mesos laborals de la meva vida laboral. Encara recordo sortir de casa cap moixa, agafar el metro i començar a plorar només visualitzar la Via Laietana, i entendre que tan sols cinc-cents metres em separaven del 'meu calvari particular'. 

Sí, és clar, tenia feina, sí, sí, però em sentia tan humiliada, ninguneada, ignorada dia a dia en el terreny laboral  (i no només, ja que la gent jo crec que ni s'adonava que darrera d'allò amb cara de 'que hago yo aquí?' hi havia una persona! buf, quita!) que no podia pensar en 'la sort que tenia' de tenir feina.

Però, però, però una que és positiva de mena (que no optimista, ja que les coses xungues, són xungues les miris per on les miris) va dir-se: vinga, Núria, anem a trobar la part booooooooooona. Hi deu ser-hi, segur!

I va aparèixer! Va aparèixer en forma d'Anna. La primera, i única, persona que un dia es va atansar a mi i em va dir (no sé, tres mesos després d'haver entrat): Hola, fa poc què hi ets, oi? Vols que fem un cafè?

Buf, buf, jo a la feina no hi vaig a fer amics. Vaja, ni a la feina ni enlloc, però les 'amistats' sorgeixen d'allà on menys t'esperes (com els amors) i allò, ja veieu, allò va ser l'inici d'una llarga amistat, sí, que encara dura. 

Vam fer cafè, després un altre dia, un altre, i no sé com ja érem cinc les noies (més de quaranta, i ara més cinquanta anys, la majoria) que fèiem no només cafè sinó que menjàvem 'callos' a l'hora d'esmorzar, els dijous a la Mercè Vins. 

Cinc marujones, una de cada pare i de cada mare, res a veure, res, però que a dia d'avui, quan ens trobem totes, potser un cop cada dos anys, o gairebé totes, cada tres o quatre mesos, o només tres, quinzenalment... continuem admirant la confiança que ens uneix, sense entrar en els límits que cadascuna ha marcat, i respectant els pactes tàcits establerts.

Sí, dissabte passat vam anar a casa d'una de nosaltres a menjar (i beure, i beure) un rap boníssim a l'all cremat i, vam adonar-nos, un cop més, que tot i no tenir res a veure, potser només haver estat companyes de feina, tenim molt i molt en comú: la il·lusió que ens fa retrobar-nos!

...

Curiosament, l'energia, i l'amor, i l'amistat, i la passió, la necessitat, la il·lusió... no es crea ni es destrueix, només es transforma.





diumenge, 24 de febrer del 2013

Sumiquè?


Fa uns dies vam estar prenent cerveses amb l'Esther.

Sí, ho sé, ho sé, mai deixarà de sorprendre'm. Quan ja penso que la tinc apamada, que sé quin serà el seu proper pas, que és més transparent que un llibre obert em ve i em pregunta:

- Nena, nena, tu t'has llegit la trilogia de Grey?

No, no ni penso. M'interessa zero la pseudoliteratura de moda que interessa tothom. No sé si perquè la considero pseudo o perquè agrada tothom. Vaja, que sí, que ja ho sabeu com m'agrada no seguir el ramat (de vegades m'ho he d'imposar perquè ja m'agraden de tant en tant coses que agraden a tothom, però això ja seria una altra història), i menys si el ramat és ampli quant a edats, cercles, grups. Que no, que jo no segueixo (ni ara, ni mai) modes, ni convencions, ni tradicions. No i no. 

Així que li vaig contestar:

- No, Esther, no l'he llegit ni em passa pel cap. Ni m'interessa el tema, ni m'interessa la literatura best seller, ni m'interessa una trilogia que pugui agradar tothom. Ja ho saps... però de què va en realitat?

(em coneix, sap perfectament que sóc cul inquiet i m'interessa tot, tot, encara que vagi de distant, de xula, de borde, bah, pura façana!)

- Buf, nena, és una joveneta que per fer-li un favor a una companya li fa una entrevista a un tipus molt ric, molt important, molt...

- Ja, i s'enamoren i viuen feliços i ...

- Que no tia, que ell és un Dominant sexual i l'agafa a ella com a sumissa, i aleshores fa el que vol amb ella i, i ella, no vol però l'estima i...

- Quina tonteria, Esther, si us plau. A qui li pot agradar manar així, i a quina idiota li pot agradar obeir? I més en ple segle XXI i a punt de celebrar-se el 8 de març, dia de la dona treballadora! Joder, ara ve la tontalcul aquesta i, per-amor!, esguerra tot d'anys de lluita d'alliberament de la dona, sempre sotmesa i sempre obligada a...

- Joder, Esther, tia, que és un joc. Vaja, al llibre no és un joc. De fet, ara mateix per a mi el llibre, els llibres, els tres llibres, és clar, me'ls he llegit tots tres per poder opinar amb coneixement de causa... no como otras que yo me sé! Bah, el cas és que el llibre m'ha portat a voler saber més i més, i més. I ara, tia, tia, tia, no t'ho creuràs, tia, tia ara tinc un esclau!

- Què tens què???

- Un esclau, un esclau és com un sumís però 24/7.

- 24/7 què? Li fa 24 cm la polla? O li fa 7 i quan trempa li puja a 24?

- Estàs tonta tia, escolta, escolta i calla, vinga, beu i escolta tia plom!

I aleshores l'Esther es deixà anar del tot: 

Tot va començar amb la trilogia aquesta, ja saps que -no tan snob com tu- però que també jo sóc molt incrèdula amb aquestes històries, així que tot just vaig veure de què anava el tema vaig voler navegar per la xarxa, però de debò, de debò, amb pàgines bdsm, amb blocs d'esclaus i sumissos (passando de buscar sumisses, si jo vull ser alguna cosa és Ama, tia, Dómina, jo mano, i ell que obeeixi, per tenir qui em mani ja en tinc prou amb el meu jefe, l'idiota aquell; o la idiota de la meva cunyada; buf, i la plom de la monitora de spinning, un puntito más, un puntito más, calla mema!).

Núria, és tot un món, tot un altre món. No m'ho podia creure, està ple de gent culta, intel·ligent, divertida, guapíssima, amb pasta, però també gent molt inquieta que està avorrida de la seva rutina sexual, gent que vol  ser capaç de fer realitat les fantasies sexuals sense que ningú es rigui d'ella. Tia, estic tan feliç! El cas és que no sé ni com vaig contactar, no, no, va contactar ell amb mi, un noiet la mar de maco, buf, guapo, atractiu, amb un cos pa flipar, sí, sí, abans que m'ho preguntis, bastant més jove que jo, i sobretot disposat a ajudar-me perquè jo entri en aquest món que sempre m'he negat, jo què sé por, neguits, dubtes. 

Tia només fa un mes que estem junts i estic alucinada, alucinada. Qualsevol cosa que puguis pensar, qualsevol cosa, així és. Puc ser jo, jo realment, puc manar, enfadar-me, renyar-lo, alliçonar-lo, castigar-lo, humiliar-lo com a persona, com a home, com a company... sabent que tots dos sabem que és un joc. Un putu joc on estem més que implicats. Mai m'ho hauria imaginat! I ell, és un amor. Un amor. Com jo sóc novata absolutament m'està ajudant molt però fora del paper. Vull dir, quan sóc la Senyora, sóc la senyora, però quan sóc l'Esther, em diu coses que em serveixen per no confondre'm, perquè vegi que per ell també és un joc (ep, un joc però seriós, és com si representéssim una obra de teatre però en què tots dos creguéssim, vaja, creiem, molt en el paper que hem triat, perquè l'hem triat, el tenim a les venes, al cervell, a les mans, a la boca, és dins nostres aquest paper, aquest rol)... M'entens, Núria?

Jo, després de tota la seva explicació, que ara us he resumit, és clar, ja m'havia begut tres cerveses, naturalment en silenci, quan l'Esther diu que vol parlar i que callis (ara ho entenc, òstia) surt la Dòmina que hi ha dins seu!

- Mira, Esther, si tu estàs feliç, i dono fe que així t'hi veig ara mateix, jo estic feliç. Mentre no us emparanoeieu i us dediqueu a ostiar-vos de debò, a clavar-vos ganivets i coses d'aquestes...

- Núria, coi, què no has entès que no és més que un rol! Un rol! Tu coneixes molts autors de novel·la negra que es dediquin a assassinar, o a planejar robatoris en realitat, o a entrar al Pentàgon!? A què no? Pues eso. 

En fi, vam continuar bevent, menjant còctel de fruits secs, i xerrant... i sí, no us puc dir una altra cosa, aquest món del que em parla, em sembla força interessant. De moment ja fa un parell de dies que estic devorant el Manual que em va passar. 

Buf, quina por més morbosament deliciosa!

...................................................................................................................................................................

Perquè crec que totes i cadascuna de les nostres fantasies, sexuals o no, s'inicien (i sovint les matem també) en la infància, us deixo un dels meus programes d'aleshores.


dissabte, 9 de febrer del 2013

Un Any


Un any, 12 mesos.

52 setmanes.

Un any, 365 dies (366 si és de traspàs).

525.600 minuts.

Són 4 les estacions que, tot i que cada cop menys marcades, gaudim en un any.

En un any podem fer fins a 4 tallers trimestrals d'anglès. O fer 3 cursos quadrimestrals d'italià.

Les ungles de les mans ens creixaran vora de 50 mm; les dels peus la quarta part.

Aquest mateix any el cabell ens haurà crescut 15 cms.

La població va augmentar el darrer any natural, a Catalunya, en 31.290 persones.

No em cal pensar, ni buscar dades. Sé què puc arribar a fer en un any: aniré a esquiar uns vuit dies, deu vegades al cinema, llegiré una quarentena de llibres i canviaré de parer més de dues-centes vegades sobre les coses més simples. En un any començaré dos cops la dieta, beuré més del compte un mínim de tres cops i aniré més de tres-cents cops al gimnàs. Sis vegades aniré a la perruqueria i quatre vegades a fer-me un tractament d'estètica (mans, peus, cara).

En un any poden passar moltes coses. Moltes. Jo ara només en tinc una, al cap.






dissabte, 2 de febrer del 2013

No puc deixar de pensar en tu...


La cançó és d'en Serrat, però aquest increïble moment, inesperat, inimaginat mereixia la versió d'en Sabina, oi?








dimarts, 29 de gener del 2013

Daltabaix



De vegades cal un daltabaix, inesperat, per entendre com és d'important en la nostra vida aquella persona.

Així ha estat i, ara, després de molts plors i silencis, tots dos saben com s'estimen. I com n'estan d'enamorats, tants i tants anys després.

Fa pocs mesos, un dia, ella em va dir: 'Si no fos protagonista d'aquesta història meravellosa, estaria ben gelosa del seu amor'.

I, sincerament, jo penso el mateix, sovint jo mateixa els envejo i admiro a parts iguals.

...

I darrerament encara més: en tants anys mai els he vist tan segurs del que senten l'un per l'altra, malgrat tot, escampant alegria i rialles per on passen.

...

'T'estimo' -li diu ella-.

'I jo a tu' - contesta ell com si no s'atrevís a repetir el verb i només estigués preparat per aquestes paraules: 'I jo a tu'.

...

No tenen pressa, cap pressa, tenen mitja vida, encara, per davant.





diumenge, 27 de gener del 2013

Piezas de un mismo Puzzle


Las piezas en un puzzle encajan precisamente porque son opuestas: una de ellas debe tener un saliente que tenga la misma forma y medida que el agujero de otra pieza del mismo puzzle. Pero no solo eso sino que es importante que el color, o colores, coincidan.

Es dificil encontrar las piezas que formen pareja? Bueno, si no nos empeñamos en que a la primera encajen, no, no es dificil. Por supuesto, por más que nos esforcemos, si no se complementan, no serán pareja. Lo queramos o no. Para ello, lo mejor es tener paciencia, buena música, sentido del humor, agradecer el error para encontrar el acierto y no darnos por vencidos fácilmente.

Para empezar, hay una única manera de clasificar el tú sí, tú no? Sí y no. Si tienes paciencia y quieres, a simple vista puedes descartar las que no, pero también formando montoncitos con las que quizás sí. Eso ya, creo que es libre albedrío. No hay una única manera para iniciarse en el mundo del encaje de piezas de puzzle. Es más, a veces se empieza cuando ni tan siquiera se había empezado a pensar que se deseaba hacer un puzzle.

Los bordes. Hablo de los bordes de ese puzzle concreto, nuevo, normalmente, no siempre, si desconocemos totalmente el interior, nos fijamos en el exterior, en los bordes, para descartar piezas. De esta manera tendremos una base asegurada y ya el interior es cuestión de irlo definiendo, descubriendo poco a poco. 

Fíjemonos, para el interior, si son alargadas, las piezas, o más bien cuadradas, en la mayoría de ocasiones esto será un factor seguro de acierto en el ensamblaje; así, tal y  como he dicho antes, también el color, la forma exterior -complementaria- y las lineas o marcas que conformarán el dibujo.

Buf, como todo puzzle, y como este mismo escrito, no es tarea fácil. Avanzaremos y retrocederemos en las normas que nos vayamos marcando. Un día podemos ponernos en la labor durante media hora y, otro día, pasarnos la tarde entera, olvidándonos del mundo exterior; de olvidanors del puzzle por un tiempo no debemos temer, tampoco, que tras la ausencia el puzzle vaya a desaparecer, no, no, allí estará a nuestra vuelta, por supuesto.

Estaba yo pensando, hace años que tengo una pieza de puzzle como compañero de viaje. Se me haría muy dificil el día a día sin él, complementa mis dudas y miedos, y yo hago lo mismo con los suyos y, aunque en muchas, muchas ocasiones seamos polos opuestos: Encajamos a la perfección.

Y bueno, aunque lo sabes de sobras, Gracias, Puzzle, te quiero!

...

Por cierto, hay canciones que también pueden formar piezas de un mismo puzzle, parece que se contradigan, pero no, se complementan (como los refranes, uno para cada dolencia, incluso para la opuesta: No por mucho madrugar, amanece más temprano y  A quien madruga, Dios le ayuda):

Aquí os dejo dos ejemplos...

Inicio y Fin de un mismo amor

SIN DOCUMENTOS - LOS RODRIGUEZ


YA ME OLVIDÉ DE TI - LOS SECRETOS








dijous, 24 de gener del 2013

Eppur si muove



La casa en flames (paràbola de Buda)

Bertolt Brecht

(extracte)


No fa molt temps vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja pastura de les flames. A l'atansar-me, vaig advertir que encara havia gent en el seu interior. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el sostre estava cremant, incitant-los que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un va preguntar, mentre el foc cremava les seves celles, quin temps feia fora; si plovia, si no feia vent i altres coses semblants. Sense respondre, vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, ha de cremar abans que acabi amb les seves preguntes. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar de lloc, res he de dir-li.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ahir vaig sopar amb l'Esther, estava 'destrossada', s'havia acabat la relació, la darrera relació, la que havia de ser la definitiva (vaja, com cada una de les prop de vint que li he conegut). 

Quan em va trucar em va explicar que havia dit prou ella, ell, tots dos a parts iguals o... no sé, encara no ho tinc gaire clar. I el motiu? Doncs... buf, tampoc. 

Mentres fèiem una copa abans de sopar, a la terrassa del restaurant, ella plorava i plorava, però en un moment donat va dir que prou, que no passava res, que estava bé, que l'oblidaria de seguida. 

Així, mentres s'encenia la cinquena cigarreta en poc més de mitja hora, tota enèrgica com és ella quan vol, va tòrcer el gest i va començar a parlar amb ràbia, una ràbia acumulada durant mesos (o potser només un parell de dies, que amb ella mai se sap):

- Si és que era insuportable, no sé què vaig veure en ell: egoista, gelós, possessiu, negatiu. Sempre qüestionant el que jo deia, o pensava. Pols oposats, érem. Com la nit i el dia. Ell, conservador i molt tradicional quant a les festes, les celebracions. Buf, familiar, de dinars de diumenge. Masclista fins al moll de l'os, intolerant, pagat d'ell mateix. Apalancat, sempre de mal humor, incapaç d'acceptar cap opinió diferent a la seva, ni de donar les gràcies o disculpar-se, perquè és clar, ell mai s'equivocava. Intransigent, tossut, obstinat en què canviar la manera de veure el món és impossible i no val la pena ni intentar-ho. Dràstic, taxant. I...

- Vaja, no m'havies dit tot això d'ell...

- Clar, perquè estava cega, cega. Ara en canvi sóc objectiva, sé que he guanyat llibertat, tranquil·litat, independència. Sí, sí, és el millor que va poder fer deixar la relació.

- Ah, pensava que havies estat tu per tot el que m'estàs dient...

- Bé, sí, vaja, no, va ser ell. Jo ho hauria fet, no et pensis, segur que un dia, jo, sí, bé, segur que si ell no hagués dit que jo havia canviat, que m'havia engreixat, que estava histèrica darrerament, segurament jo... Núriaaaaaaaaaaaaaaaa -va dir-me mentres començava novament a plorar, tot i que ara no semblava que fos per ràbia- Núriaaaaaa... el trobo tant a faltar, tant, tant... jo només vull que torni amb mi, que m'estimi, que no em deixi mai, que que que si no ho fa jo  'em moriré d'amor'. L'estimo tant, Núria, taaaaaaaaant... (i més plors).



En fi, oi, cadascú és lliure per triar com viure, o com morir, faltaria més!