diumenge, 30 de desembre de 2012

El nostre món de l'esquí

(a petició de la Jana :P)

Buf!

El Jefe i jo vam esquiar per primera vegada, no sé, l'any 91? Anys enrera els meus amics hi anaven però jo ni feia l'intent, pa què, es veu que això s'havia de dur a la sang, cap possibilitat de poder aprendre'n (a parer meu, clar). A banda que jo, en ser de Poble Sec, i pobra, doncs no tenia cap opció: era un esport per a rics. Rics, pijos i tontos amb marques de sol a la cara amb forma d'ulleres (de sol). Ep, no em negareu que vint anys enrera no era així?

El cas és que jo no podia entrar en aquest món, i ell menys, clar, essent de la Verneda (dónde vas, chaval?). Tot plegat ben il·lògic perquè si hi ha una cosa que tenim en comú el jefe i jo ('la única cosa?' -a banda de les nenes-) és l'amor a la muntanya, la necessitat d'oxigenar-nos sovint pujant cimes, o només fent camí... Així que sí, un dia ho vam provar, vam anar amb els seus amics a Port Ainé. Mai, bé, sí, amb el temps sí, però fins aquell dia mai m'havia trobat tan estúpida, em cal, em deia, em cal estar tot el dia per terra sentint-me una inútil com si fos un 'pato mareau' que ho sóc, vale, però cal recordar-m'ho tot un dia i a més pagar un munt per un equipament llogat i per un forfait? Doncs no, no em calia i vaig dir, passat aquell dia (sí, entre plors de ràbia), sacabó! Que no. Que no vull estar a terra cada dues passes, fer-me mal, veure passar marrecs de tres o quatre anys follats al meu costat i jo ni saber aixecar-m'hi! Ell va pensar més o menys el mateix, o no, però com erem nóvios de feia poc devia pensar: més val que li digui que sí a tot...

L'any següent hi vam tornar. No per esquiar no, sinó per estar amb els seus amics, i perquè era una nit que passàvem junts (encara no viviem plegats) i perquè l'esmorzar de l'hotel era boníssim, boníssim. Aquells dies els seus amics esquiaven i nosaltres feiem muntanys: és clar que sí, en això no m'hi sento insegura, ni tinc pors, ni ràbies, ni bla, bla, bla...

Vam estar uns anys sense intentar-ho fins que vam dir, vinga, per què no, va, sí, i vam tornar a provar-ho: Beret, Port del Comte, Valter 2000. Jo seguia dolentíssima com en els inicis... bé, no, no tant. Van néixer les nenes i les vam intentar apropar al món de l'esquí com hem fet sempre amb la muntanya (l'Aina necessita com nosaltres fer cims, anar-hi quan fa setmanes que no ho fem, preparar rutes... ai, la Jana l'odia, la muntanya... diuen que els fills de pares muntanyecs surten així: o bé, l'estimen com els pares, o bé, l'odien com a resposta a l'obligació que han patit. Doncs això tenim, una de cada!).

Aleshores van venir els Nadals  a la neu (i jo encantada clar, fugint dels nadals familiars que tan poc m'agraden): Eine - uns quants anys, i on jo vaig començar a disfrutar de debó per primer cop, i elles van aprendre a esquiar i a gaudir d'aquest món particular que ens uneix als quatre- la més estimada i on hem passat molts nadals; Núria -molt familiar i d'on guardo un record molt especial-;  Els Alps, l'any passat, un somni per qualsevol esquiador, i novament ara, en aquests moments, tots quatre al Pirineu, on avui hem provat Les Angles, una setmana de desconnexió, família, tranquil·litat i bons aliments (estem a l'alberg Pere Carné que aprofito per més que recomenar-vos especialment perquè és un lloc molt acollidor i perquè a banda... no fem dinars, ni sopars, ni esmorzars, ni comprem, ni netegem, ni res de resssss durant una setmana!!).

I em direu: i a mi què el vostre món esquiador de pacotilla? Bueno, vale, accepto, però la Jana m'ho ha demanat quan li he preguntat: de què puc parlar al bloc? I naturalment davant d'això... eh, què farieu vosaltres? : )

(no sé si és un esport de rics, és car, el forfait és car, i l'equipament potser també, i multiplicat per quatre ni te cuento, però nosaltres anem de Decathlon -que dura anys- i anem estalviant tot l'any per fer una cosa que a tots quatre ens agrada, estant-nos d'altres capricis -és curiós, ni elles ni el jefe volen compartir aquests dies amb ningú, i així ho fem, excepte puntuals excepcions anem els quatre sols... i és que: quant de temps més pot durar això? Doncs, és clar, me n'aprofito!!)

...

Mentres el jefe ha baixat a mirar el bàsquet (Barça-R.Madrid), i la Jana juga a futbol a la Psp, l'Aina toca i canta aquesta cançó que em serveix de música de fons per a l'escrit, potser el darrer de l'any!

dimecres, 26 de desembre de 2012

Monstres



Hi ha molts tipus de monstres.


N'hi ha de peluix, de roba, de carn i ossos, n'hi ha que mengen galetes, i n'hi ha que porten un llençol amb què s'amaguen i fingeixen no ser-ho.


Hi ha monstres amics i monstres enemics vestits d'amics. Monstres que van ser amors, que van ser companys, amants.


En trobariem de color verd, de color blau i segur segur que n'hi ha que llueixen l'Arc de Sant Martí, però no deixen per això de ser monstres.


Monstres.


Hi ha monstres presents, passats. Monstres del futur. Monstres que neixen amb nosaltres, i moren aferrats a la nostra ànima. Hi ha monstres que ja formen part de cadascun: jo sóc jo i el meu monstre (amb sort, també puc ser 'jo i els meus monstres).


Monstres que comparteixen amb nosaltres trobades, reunions, passejos, però també pors, neguits, odis...


Sovint em pregunto si els meus monstres, amb els seus colors particulars, els petits i els grans, viuen perquè jo els alimento inconscientment a miquetes,


o només malviuen agonitzant de gana i set fins que un dia,


com avui, per exemple,


el retret del passat els torna a carregar d'energia i força amb què poder sobreviure els propers mesos...


(Qui sap si fins els propers Nadals)



dilluns, 24 de desembre de 2012

Desamor

Hoy he tomado café, uno de esos cafés eternos, con Esther que entre lloros me contaba su último desencuentro con el amor.

Vive enamorada del amor, creo, no tengo muy claro que se enamore de la persona, vaya, no podría asegurarlo, pero nos conocemos de toda la vida y aunque solo lo intuyo por lo que suele atreverse a explicarme (filtrado o no según su estado anímico y necesidad) tengo esa sensación cada vez que me cuenta que se ha 'enamorado' esta vez de verdad y para siempre.

No estoy diciendo que no ame, que no quiera, que no sienta realmente... hablo de que cuando se enamora, cuando se enamora de esa manera tan suya, tan como si fuera la primera vez (tantas primeras veces -y únicas- le he conocido), como si le fuera la vida en ello... buf, da pánico, porque inevitablemente un día, cuando la relación termina, y siempre termina, créedme, de una u otra manera, entonces Esther cree morir. Y llora, y se pregunta en qué ha fallado, y siente que el corazón se le rompe a cachitos, y...

Hoy le preguntaba:

- Dime, dime, anda, cuéntame qué es lo que más te gustaba de él, que te enamoró de él?

- Pues, no sé, me sentía tan feliz a su lado...

- No, no, háblame de él, te gustaban sus valores, su manera de vivir el presente, sus sueños futuros? Sus retos?

- Bueno, de hecho, no hablaba mucho de él, pero me decía que me quería, cada día, y lo loco que estaba por mi, y a mi me encantaba oírselo decir, nunca nadie me lo había repetido tan a menudo.

- Ya, pero, te enamoraste de sus palabras o de él? De lo feliz que te sentías sabiéndote querida? De la pasión que despertabas en él? Te enamoraste de su buen carácter, de sus pequeños detalles diarios, de sus retos, de su coherencia, su vitalidad, te enamoraste de su inteligencia, de su respeto por la naturaleza? No sé, dime, te enamoró su paciencia, su nobleza o valentía, su humildad, o quizás la seguridad que desprendía y te aportaba?

- Núria, qué te pasa? Por qué me preguntas eso? No sé, nunca me he planteado qué me enamoró de él, me gustaba cómo me miraba, saber que estaba cerca, oír su voz...

He optado por callar, es incapaz de entender lo que no le apetece entender, como todos, y como todos, prefiere creer que su amor es único, único y su desamor y dolor, también.

Ha seguido llorando un buen rato más.

Esther tiene sus flaquezas, claro, yo tengo las mías. Somos un gran equipo, no hay duda. No hay más.

...

'Don't forget me...'






diumenge, 23 de desembre de 2012

Aunque tú no lo sepas


Aunque tú no lo sepas (Luis García Montero)


Como la luz de un sueño,

que no raya en el mundo pero existe,

así he vivido yo

iluminando

esa parte de ti que no conoces,

la vida que has llevado junto a mis pensamientos.



Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto

cruzar la puerta sin decir que no,

pedirme un cenicero, curiosear los libros,

responder al deseo de mis labios

con tus labios de whisky,

seguir mis pasos hasta el dormitorio.



También hemos hablado

en la cama, sin prisa, muchas tardes

esta cama de amor que no conoces,

la misma que se queda

fría cuanto te marchas.



Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,

hicimos mil proyectos, paseamos

por todas las ciudades que te gustan,

recordamos canciones, elegimos renuncias,

aprendiendo los dos a convivir

entre la realidad y el pensamiento.



Espiada a la sombra de tu horario

o en la noche de un bar por mi sorpresa.

Así he vivido yo,

como la luz del sueño

que no recuerdas cuando te despiertas.


( Habitaciones separadas)




http://elpais.com/diario/2005/08/24/revistaverano/1124834405_850215.html

(gràcies, allà on siguis, gràcies!)

dissabte, 22 de desembre de 2012

Relacions

Hi ha relacions (no parlo només de coneguts, ni d'amistats, ni d'amors, ni de... parlo de relacions entre humans, vaja, humans terrícoles o d'Orió com jo, tant fa) que duren ben poc, duren per exemple un curs de Català nivell C. N'hi ha que duren un curs anual de macramé. O una llicenciatura. Fins i tot n'hi ha que duren vint-i-dos anys, fins que una de 'las partes contratantes' decideix que ja en té prou, vés per on.

Un  dia, una setmana, un mes, un any... la intensitat no té a veure amb el temps. N'he tingut, de relacions, ben curtes, amb les que sempre m'unirà un 'algu' especial. La N.C. serà una d'elles.

Ara no parlaré de la durada, no, parlaré de la intensitat.

Al llarg dels meus quaranta-tres anys he tingut relacions que s'han mantingut en el temps però que han variat la intensitat, que han modificat els paràmetres (lalalala), que s'han allunyat quant intimitat o que han oscil·lat entre un va-i-ve més o menys proper al llarg del temps.

Sí. Pensava en els set anys i mig de relació amb el meu company d'esmorzars. Fa més de vint anys que ens coneixem, i més de set que la nostra relació és... intensíssima. D'acord. Doncs al llarg d'aquests anys, hem necessitat pujar i baixar el to, acostar-nos i allunyar-nos. Dir prou i recomençar. I no ha estat fins al dia d'avui (vaja, qui diu avui diu ahir) que hem sabut trobar el punt de no retorn: si us plau, no marxis, prometo no allunyar-me'n, queda't ben a prop, juro que hi seré per sempre més...

Avui mateix he tingut aquesta mateixa sensació. Som amigues des de fa, què, no sé, onze anys? Amb una intensitat in-crescendo que va arribar a un punt de no 'domini'. Un moment en què totes dues vam necessitar agafar aire, distanciar-nos, prendre un kit-kat... i així ho vam fer.

Ommmmmmmmmmmmmmm.

No sé en quin moment hem reprès amb la calma, amb molta calma, com s'aprèn a fer amb els anys, el nostre 'amor', 'carinyitu', la nostra 'jalorelació', però sí sé que ha estat en un moment d'inflexió.

Touché!

Avui, la seva família i la meva hem quedat per dinar, hem estat juntes però no només per dinar, també per berenar i mig sopar, un munt d'hores, i un munt d'hores plenes de bon rotllo, riures, somriures, riallades, cançons i babes (què passa, síiiiiiiii!).

Tot evoluciona, sí, tot evoluciona cap allà on és necessari (amunt o avall, per tal de consolidar o per tal de dir prou):  Les relacions obsessives, les relacions addictives, però també les amistats -com la nostra- que un dia pugen i pugen sense control (necessàriament sense control) i amb el temps es retroben des de la calma, potser també amb plors (gràcies), i rialles, vés a saber cap a on...

...

Havia penjat un video del Serrat, però ara mirant vídeos del Fito quan era Platero, m'ha aparegut aquest conciertassu on -un cop més- podem veure que no només les relacions canvien, milloren, empitjoren, evolucionen, i fan la volta del revés.

Home, no voldria comparar estils però 'el canvi' és més que evident. En fi... és lo que hay! (però quina guitarra la de l'Uoho, buf!)

(em pregunto què pensa Fito quan ara escolta la lletra de su 'No hierve la sangre'...)



Raro, no digo diferente digo Raro


Fue en el 93 cuando conocí a Fito. Vamos, nada de Fito, conocí a Platero y tú de la mano de Miguel. A ver, no, tampoco, Miguel en esa mierda de mili que tuvo (algún día debo tributo a lo que fue su mili, y la mía), conoció a un bilbaíno del barrio de Palanca que le pasó una maqueta (era una maqueta?) de un grupo desconocido para mí, y para él, hasta entonces: Platero y tú.

Nos enganchó desde el minuto cero, y nos aprendimos de memoria todas las canciones. Bueno, algunas más que otras. A la vuelta de su mili fuimos al primer concierto de 'ese grupo'. Los que me conocéis sabéis que he ido a los conciertos más dispares, desde los quince años, desde la Polla Record hasta Dire Straits pasando por la Tina Turner y el Boss, sin descuidarme a Jarabe de Palo (bueno, vale, sí, un fallo lo tiene cualquiera), La Oreja de Van Gogh, Communards, ajajajaja, no lo recordaba, David Bowie y Juan Luis Guerra, sí, sí, está claro que soy ecléctica músicalmente hablando (y no sólo cuanto a música).

En fin, a lo que iba, el primer concierto de los Platero fue en una sala de Nou Barris. Humo por un tubo (costo por más tubos), cerveza y mucho ruido, mucho mucho ruido, una acústica como el culo y peña de lo más variopinta. Creo que fue en la gira del Vamos Tirando. Miguel, David (el Martínez), alguien más, y yo. Buf. Entonces la cerveza y los porros nos ayudaron a cantar (sí, he fumado muchísimos años de mi vida). Qué buen recuerdo tengo de ese concierto! (si soy sincera creo que de todos a los que he asistido a lo largo de mis años, guardo un buen recuerdo, yo qué sé, Sabina, Serrat, Llach, pero también Victor Manuel -montones de veces-, El último de la fila y, de los mejores, mejores, Radio Futura)

Con los años, bueno, Platero se disolvió (?) y empezó Fito con nueva andadura. Mentiría si dijera que supe que había empezado de nuevo como Fito. Recuerdo un día en un bar de Bilbao oír una canción, muy comercial, no sé cuál era, en la radio: Esto, perdona, quién canta era el cantante de Platero? Sí, sí. Joder, qué cambio, no? Ya ves, la pasta! Me cabreé, pero lo entendí, renovarse o morir, supongo. Bien, vale, acepto, anda que no 'me he adaptado yo a la medio' a lo largo de mi vida!

Al volver a Barcelona retomé, un disco, otro disco, otro disco. En poco tiempo se convierte en mi poeta musical de cabecera (bueno, en el blog doy fe de ello en todos estos años: como dice Fito por aquí, como dice Fito por allà), junto con alguno otro, Robe, por ejemplo, què crack.

En enero de 2010  un encuentro inesperado con el tipo más guapo con quien he tenido amistad (lalalala) hace aumentar aún más mi 'cariño' por Fito y su música. Y de nuevo me decido a ir otro concierto: con Aina en Girona, Pavelló de Fontajau. Qué flipe! Genial, genial, como dos locas, madre e hija, ante un genio en el escenario a quien ya había asistido con el que después sería su padre (quién hubiera dicho en aquel concierto que Miguel y yo tuviéramos una Aina, y años después una Jana! Quita, quita!). Esta vez sin humo. Bien, ya no fumo ni tabaco ni costo ni nada, pero ahora sí bebo cerveza (no tengo claro que en el primer concierto bebiera nada). Así que me tomé una o dos, disfrutándolas y disfrutando del concierto, mucho.

Esta noche ha sido el tercero, y de nuevo con Aina. Osssssssssssssstia qué sonido, qué maravilla de sonido para un concierto de Fito! Viniendo de un 'cutre local' de Nou Barris, pasando por un Pabellón de deportes, y llegando al Auditorio del Forum! Qué buen sonido, sí. Hemos podido distinguir cada uno de los instrumentos, que no han sido pocos por cierto (violín y contrabajo incluídos, pasando por un banjo, un acordeón, unas cucharas de madera...),  de la voz, esa voz marca de la casa... Y esta vez no solo sin tabaco sino también sin cerveza (nada, no hay servicio de Bar en el auditorio del forum ni tampoco dejan entrar bebidas).

Una auténtica delicia: las canciones de siempre con alguna 'transformación' especial para este concierto ( a esa luna a la que se le ve el ombligo que como siempre me ha hecho pensar en mi Guille particular, esta vez con un ritmo nuevo, un Al Cantar inesperado -gracias-, sin olvidar un Para toda la vida al más puro estilo ranchera!).

Gracias Fito, sí, y gracias Aina por estas dos horas de gustazo!!!

...

Para, para, para qué quererte tanto si después te vas?



dissabte, 8 de desembre de 2012

Lalalalalala


Què passa? És el meu espai, oi? Doncs puc anar i venir, tancar i obrir, pujar i baixar, estendre i plegar la roba, parar i desparar, puc fer el que vulgui, necessiti, desitgi, i el cor em demani.

Au, com si fos una novetat que la Núria canviés de parer cada dos minuts! Pos ja està!

I, és clar, em direu, i aquest títol? El títol no és ni més ni menys que allò que dic/escric quan, com ara, sobren les paraules i entra el somriure en acció. Lalalalala... sí, sí, com els nens petits que no volen escoltar el que se'ls dius (normalment quan els adults els volem alliçonar amb la nostra super sapiència... bah!).

Va fer dir Lampedusa a Trancredi al Gattopardo -pensant en mi segur-:

'Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï...(...) després tot serà igual malgrat que tot haurà canviat. (...) Una d'aquestes lluites que es porten a terme per tal que tot segueixi com està.' 

Tal qual: tot a lloc, oi?

Jo, vull que tot segueixi com està, com ara; per això necessito que un munt de coses canviïn. Algunes ja ho han fet, i diria que han canviat i molt; d'altres necessiten una empenteta; n'hi ha que amb un canvi de color ja faran; potser n'hi ha que deixant-les tal qual, havent canviat l'entorn, ja seran ben diferents.

En fi, què te voy a decir, que diu en Fito, si yo acabo de llegar!






¿Qué pasa? ¿Es mi espacio, no? Pues entonces puedo ir y venir, cerrar y abrir, subir y bajar, tender y guardar la ropa, montar y desmontar, puedo hacer todo lo que necesite, desee y el corazón me pida.

¡Hale! Cómo si fuera una novedad a estas alturas que la Núria cambiara de opinión cada dos minutos. ¡Pos ya está!

Y, claro, me diréis, ¿ y el título? El título es lo que digo/escribo cuando, como ahora, sobran las palabras y entra la sonrisa en acción: lalalalalala... sí, sí, como los peques cuando no quieren escuchar lo que se les dice (normalmente cuando los adultos queremos aleccionarlos con nuestra super sapiencia...¡bah!).

Hizo decir Lampedusa a Tancredi en el Gattopardo -pensando en mí seguro-:

'Si queremos que todo siga como está, es necesrio que todo cambie. (...) ¿Y ahora que sucederá? ¡Bah! Tratativas pespunteadas de tiroteos inocuos y, después, todo será igual pese a que todo habrá cambiado. (...) Una de esas batallas que se libran para que todo siga como está.'

Tal cual: Todo en su sitio, ¿verdad?

Yo, quiero que todo siga como está, como ahora; por eso necesito que un montón de cosas cambien. Algunas ya lo han hecho y, diría qeu han cambiado y mucho; otras necesitan un empujoncito; hay que con un cambio de color ya tendrán suficiente; quizás hay que deberé dejarlas tal cual, y cambiando el decorado, ya serán diferentes.

En fin, qué te voy a decir, que canta Fito, ¡si yo acabo de llegar!


...

WERT no nos quites nuestra lengua, prometo que también dominamos el castellano, ¿lo ves?