dimarts, 30 d’octubre de 2012

Amiga de segona divisió

No sé si existeix aquesta definició. Vamos, no crec, o sí, es veu que està tot inventat així és que segurament algú n'ha parlat abans que jo, i què?

'A lo que iba' (veieu com n'és de necessari tenir dues llengües!!), sovint, al llarg de la meva vida social m'he sentit així: una amiga de segona divisió. No sé si és cosa meva o també us ha passat a vosaltres (bé, la majoria dels qui em llegiu, éssers virtuals, sou 'rarets' com jo, així que és possible que sí, que us n'hagueu sentit... que no vol dir que els altres us hagin tractat com 'amics de segona' ni molt menys, però ja sabem que el que importa és com vivim el que passa, no allò que passa en realitat).

No he sentit que mai fos l'amiga a qui s'havia de trucar sí o sí quan s'organitzava una festa, ni tampoc amb qui s'havia de comptar per aquell sopar, o per aquella sortida. Per què? És evident: sóc inclassificable. Mai no he acabat d'encaixar enlloc. I si jo no m'he sentit mai integrada a cap grup... com havien de sentir els altres que jo en formava part?

Així que sempre he tingut la sensació de viure, socialment, 'en terra de ningú' (Ničija zemlja, com la pel·lícula). No he format part de cap grup, bé, si de cas, dels 'pianolos', ni a l'Institut, ni a la Universitat, ni a la feina. Tampoc a l'escola de les nenes he fet grup amb les altres mares (no anavem al parc perquè la mare 'havia d'anar a l'Ampa'), ni entre els veïns, ni... ni... ni, no tampoc.

Sí, sí, una amiga divertida, original, jaja, jeje, però amb qui tampoc passava res per no comptar-hi (repeteixo, ha estat sempre una sensació ¿¿¿basada realment en la realitat???) total!

El cas és que no sé si jo mateixa no he sabut formar part d'un grup o si n'he fugit inconscientment; si m'he ressistit a integrar-me; si sóc massa rara com perquè cap grup pugui comptar de forma contínua amb mi o si sóc jo que m'ofego quan algú se m'hi acosta massa però el cert és que ara m'agrada la sensació de no pertànyer enlloc, de viure socialment en terra de ningú, de no sentir-me ni lligada ni compromesa en gairebé cap moment del meu dia a dia.

(ep, no formar part de cap grup, o sentir-me en ocasions 'amiga' de segona amb segons qui no té res a veure amb què em sento molt i molt afortunada amb els amics que tinc!!!)










divendres, 26 d’octubre de 2012

Carta a M.





'Eres impredecible..., tu mente vuela, detente un momento y déjala aterrizar de vez en cuando, las ideas saldrán solas y que mejor que sean originales...? (...)"explícita", lo eres sí, pero es justamente algo que me gusta de ti, esa libertad de palabra que tienes y los detalles que les aportas a tus escritos para darle vida. Me encanta leerte!'

Buf! En este mes he cambiado de opinión miles de veces. He ido y he vuelto. He decidido y desdecidido. Me he enfadado y desenfadado. He abierto y he cerrado. Pero finalmente la luz ha iluminado -un tanto- mi camino lleno de niebla. Gracias, M. Me detengo, aterrizo, bajo, me sitúo y resitúo y aquí estoy, estaré, espero.

Es curioso que lo que más gusta de mi suele ser lo que más suele criticárseme (amor y odio a partes iguales; me dijo una vez un amigo que yo no solía dejar indiferente, para bien o para mal): lo impredecible que soy (y a poco que pueda y 'no moleste' seguiré siéndolo). No me conformo, no me quedo quieta, ni de mente, ni de cuerpo. Mi inquietud, mis ganas de conocer, de llegar al fondo de la cuestión (sea la que sea), de saber el por qué, sin filtros ni mentiras, me pueden, quiero que me puedan. O no entro. O no juego. Así soy (y como dijo Ana Belén: así me quiero!).

Poco a poco.

...

A veces, a veces, la versión supera el original (mis hijas, ambas, son mucho más 'raras', 'diferentes', 'auténticas' y geniales que yo, bieeeeeeeeeeen!). En este caso, no sabría si decidirme por la visión del que nació en El Clot (el barrío donde medio vivimos el día a día), o Huecco.

Qué decís?

Mmmmmmmmmmmm... por cierto, gracias a todos los que me habéis animado a escribir, siempre. Aunque a veces, como ahora, sea para decir bien poco. O pensándolo bien: tanto!