dissabte, 22 de desembre de 2012

Relacions

Hi ha relacions (no parlo només de coneguts, ni d'amistats, ni d'amors, ni de... parlo de relacions entre humans, vaja, humans terrícoles o d'Orió com jo, tant fa) que duren ben poc, duren per exemple un curs de Català nivell C. N'hi ha que duren un curs anual de macramé. O una llicenciatura. Fins i tot n'hi ha que duren vint-i-dos anys, fins que una de 'las partes contratantes' decideix que ja en té prou, vés per on.

Un  dia, una setmana, un mes, un any... la intensitat no té a veure amb el temps. N'he tingut, de relacions, ben curtes, amb les que sempre m'unirà un 'algu' especial. La N.C. serà una d'elles.

Ara no parlaré de la durada, no, parlaré de la intensitat.

Al llarg dels meus quaranta-tres anys he tingut relacions que s'han mantingut en el temps però que han variat la intensitat, que han modificat els paràmetres (lalalala), que s'han allunyat quant intimitat o que han oscil·lat entre un va-i-ve més o menys proper al llarg del temps.

Sí. Pensava en els set anys i mig de relació amb el meu company d'esmorzars. Fa més de vint anys que ens coneixem, i més de set que la nostra relació és... intensíssima. D'acord. Doncs al llarg d'aquests anys, hem necessitat pujar i baixar el to, acostar-nos i allunyar-nos. Dir prou i recomençar. I no ha estat fins al dia d'avui (vaja, qui diu avui diu ahir) que hem sabut trobar el punt de no retorn: si us plau, no marxis, prometo no allunyar-me'n, queda't ben a prop, juro que hi seré per sempre més...

Avui mateix he tingut aquesta mateixa sensació. Som amigues des de fa, què, no sé, onze anys? Amb una intensitat in-crescendo que va arribar a un punt de no 'domini'. Un moment en què totes dues vam necessitar agafar aire, distanciar-nos, prendre un kit-kat... i així ho vam fer.

Ommmmmmmmmmmmmmm.

No sé en quin moment hem reprès amb la calma, amb molta calma, com s'aprèn a fer amb els anys, el nostre 'amor', 'carinyitu', la nostra 'jalorelació', però sí sé que ha estat en un moment d'inflexió.

Touché!

Avui, la seva família i la meva hem quedat per dinar, hem estat juntes però no només per dinar, també per berenar i mig sopar, un munt d'hores, i un munt d'hores plenes de bon rotllo, riures, somriures, riallades, cançons i babes (què passa, síiiiiiiii!).

Tot evoluciona, sí, tot evoluciona cap allà on és necessari (amunt o avall, per tal de consolidar o per tal de dir prou):  Les relacions obsessives, les relacions addictives, però també les amistats -com la nostra- que un dia pugen i pugen sense control (necessàriament sense control) i amb el temps es retroben des de la calma, potser també amb plors (gràcies), i rialles, vés a saber cap a on...

...

Havia penjat un video del Serrat, però ara mirant vídeos del Fito quan era Platero, m'ha aparegut aquest conciertassu on -un cop més- podem veure que no només les relacions canvien, milloren, empitjoren, evolucionen, i fan la volta del revés.

Home, no voldria comparar estils però 'el canvi' és més que evident. En fi... és lo que hay! (però quina guitarra la de l'Uoho, buf!)

(em pregunto què pensa Fito quan ara escolta la lletra de su 'No hierve la sangre'...)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada