diumenge, 30 de desembre de 2012

El nostre món de l'esquí

(a petició de la Jana :P)

Buf!

El Jefe i jo vam esquiar per primera vegada, no sé, l'any 91? Anys enrera els meus amics hi anaven però jo ni feia l'intent, pa què, es veu que això s'havia de dur a la sang, cap possibilitat de poder aprendre'n (a parer meu, clar). A banda que jo, en ser de Poble Sec, i pobra, doncs no tenia cap opció: era un esport per a rics. Rics, pijos i tontos amb marques de sol a la cara amb forma d'ulleres (de sol). Ep, no em negareu que vint anys enrera no era així?

El cas és que jo no podia entrar en aquest món, i ell menys, clar, essent de la Verneda (dónde vas, chaval?). Tot plegat ben il·lògic perquè si hi ha una cosa que tenim en comú el jefe i jo ('la única cosa?' -a banda de les nenes-) és l'amor a la muntanya, la necessitat d'oxigenar-nos sovint pujant cimes, o només fent camí... Així que sí, un dia ho vam provar, vam anar amb els seus amics a Port Ainé. Mai, bé, sí, amb el temps sí, però fins aquell dia mai m'havia trobat tan estúpida, em cal, em deia, em cal estar tot el dia per terra sentint-me una inútil com si fos un 'pato mareau' que ho sóc, vale, però cal recordar-m'ho tot un dia i a més pagar un munt per un equipament llogat i per un forfait? Doncs no, no em calia i vaig dir, passat aquell dia (sí, entre plors de ràbia), sacabó! Que no. Que no vull estar a terra cada dues passes, fer-me mal, veure passar marrecs de tres o quatre anys follats al meu costat i jo ni saber aixecar-m'hi! Ell va pensar més o menys el mateix, o no, però com erem nóvios de feia poc devia pensar: més val que li digui que sí a tot...

L'any següent hi vam tornar. No per esquiar no, sinó per estar amb els seus amics, i perquè era una nit que passàvem junts (encara no viviem plegats) i perquè l'esmorzar de l'hotel era boníssim, boníssim. Aquells dies els seus amics esquiaven i nosaltres feiem muntanys: és clar que sí, en això no m'hi sento insegura, ni tinc pors, ni ràbies, ni bla, bla, bla...

Vam estar uns anys sense intentar-ho fins que vam dir, vinga, per què no, va, sí, i vam tornar a provar-ho: Beret, Port del Comte, Valter 2000. Jo seguia dolentíssima com en els inicis... bé, no, no tant. Van néixer les nenes i les vam intentar apropar al món de l'esquí com hem fet sempre amb la muntanya (l'Aina necessita com nosaltres fer cims, anar-hi quan fa setmanes que no ho fem, preparar rutes... ai, la Jana l'odia, la muntanya... diuen que els fills de pares muntanyecs surten així: o bé, l'estimen com els pares, o bé, l'odien com a resposta a l'obligació que han patit. Doncs això tenim, una de cada!).

Aleshores van venir els Nadals  a la neu (i jo encantada clar, fugint dels nadals familiars que tan poc m'agraden): Eine - uns quants anys, i on jo vaig començar a disfrutar de debó per primer cop, i elles van aprendre a esquiar i a gaudir d'aquest món particular que ens uneix als quatre- la més estimada i on hem passat molts nadals; Núria -molt familiar i d'on guardo un record molt especial-;  Els Alps, l'any passat, un somni per qualsevol esquiador, i novament ara, en aquests moments, tots quatre al Pirineu, on avui hem provat Les Angles, una setmana de desconnexió, família, tranquil·litat i bons aliments (estem a l'alberg Pere Carné que aprofito per més que recomenar-vos especialment perquè és un lloc molt acollidor i perquè a banda... no fem dinars, ni sopars, ni esmorzars, ni comprem, ni netegem, ni res de resssss durant una setmana!!).

I em direu: i a mi què el vostre món esquiador de pacotilla? Bueno, vale, accepto, però la Jana m'ho ha demanat quan li he preguntat: de què puc parlar al bloc? I naturalment davant d'això... eh, què farieu vosaltres? : )

(no sé si és un esport de rics, és car, el forfait és car, i l'equipament potser també, i multiplicat per quatre ni te cuento, però nosaltres anem de Decathlon -que dura anys- i anem estalviant tot l'any per fer una cosa que a tots quatre ens agrada, estant-nos d'altres capricis -és curiós, ni elles ni el jefe volen compartir aquests dies amb ningú, i així ho fem, excepte puntuals excepcions anem els quatre sols... i és que: quant de temps més pot durar això? Doncs, és clar, me n'aprofito!!)

...

Mentres el jefe ha baixat a mirar el bàsquet (Barça-R.Madrid), i la Jana juga a futbol a la Psp, l'Aina toca i canta aquesta cançó que em serveix de música de fons per a l'escrit, potser el darrer de l'any!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada