diumenge, 19 d’agost de 2012

Un marit, Dues filles, gairebé Deu quilos més, i prop de Vint anys després...

... he tornat a pujar al cim del Canigó.

Buf!!! Quina necessària adrenalina és per a mi, per a tots els de casa, la muntanya!

Vaig pujar-hi per primer cop l'any 90, o 91. Amb dues amigues amb qui fèiem ruta pel Rossellonès. Recordo el tram final, com ara vam pujar per la Xemeneia des del refugi de Cortalets, molt dur, molt. Aleshores. La darrera grimpada volia plantar-me i la L. em va dir: Nena, no fotis, que la Ferrusola el va fer la setmana passada! (recordo aquell moment com si fos ahir)

Tornar-hi ara amb les meves filles no té preu, ni nom, ni paraules per posar-hi a la sensació que m'envaeix en compartir amb elles allò que més energia em provoca: la muntanya, sip. I amb ell, és clar, poques coses ens uneixen tant a dia d'avui com la sensació de pujar, caminar, suar, banyar-nos a un riu! I no només: amb el 'nen' (ep, qui hi havia de dir, eh, fa uns anys enganxat a la quimio pel porthacat i mite'l ara!), i amb la Laia (la millor neboda que podia tenir).

Quin gustasso!

Però no us ho perdeu, vam fer la pista amb el 4 x 4 de la parella de la meva neboda: el Xavi. Quina passada! Si és que poc més es pot demanar a la vida!

Vam pujar des del Refugi per la xemeneia (l'aina tenia un diu fluixet, no es trobava gaire bé; i la Jana amb el seu mal humor inicial que ja ens té acostumats: No vull una família a qui li agradi la muntanyaaaaaaaa, no ho suportoooooooo!). De domingueros totals, sí, eren gairebé les 11 del matí quan iniciaven l'ascens. Dues hores i tres quarts després hi arrivàbem (amb un parell de petons inclosos a una noia que baixava i es deia Montse, però això ja és una altra història). Després de la necessària foto de grup a la creu amb l'estelada, mirar al nostre voltant ben envoltats per cims i valls, i intentar de situar-nos davant la taula d'orientació, iniciem la baixada per l'altra banda. En poc més d'una hora i quart som abaix: Cervesa, coques, pa, fuet i amanida de pasta...

Novament amb un gran xofer fins a Villerach on teniem el cotxe (lalalala i després de netejar el cotxe del Xavi de xocolata i galetes per tot arreu escampades!) fem tornada (ben cremats, com idiotes!!) cap a casa.

Per cert, encantada de dir que la meva forma física a punt a punt de fer els 43 és molt més bona que vint anys enrera. Oeeeeeee.

Demà, avui, serà un altre dia, i ens esperen bones jornades de platja... i dolce far niente!

...

La cançó d'avui és un tribut al passat, que sovint retorna al present, o es manté al llarg del temps, 'como todo lo bueno de la vida' (Del 1998, Arena en los bolsillos)





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada