divendres, 3 d’agost de 2012

Companys de Taula

Jugo a l'Apalabrados. I com, normalment, no callo ni sota l'aigua (fora de la feina -quines coses, allà no sóc gaire xerraire-) també allà obro el seu xat i comento coses amb qui jugo.

Avui, jugant amb el meu company de taula li he enviat això:

'Una cosa, només: estic molt contenta que siguis el meu company de taula. Sé que tinc un caràcter rar, o bé no dic res, o bé no callo. Gràcies per acceptar-me tal qual. Un petó (demà negaré haver escrit això).'


Fa poc m'ha contestat:

'Jo també estic content que siguis la meva companya de taula, no podria tenir-ne una de millor'.


Sí, és molt i molt important avenir-te amb qui comparteixes hores laborals: saber trobar el punt just. Just. L'he trobat, amb ell. I ell, per la seva resposta, amb mi. He treballat amb amics, amb companys, amb desconeguts totals, i sí, bàsic un bon rollo, però no de jaja jeje, no, que també, sinó de saber marcar límits però dolços i que es puguin travessar, o que es converteixin en murs en un moment donat... i acceptar-ho.
El cas és que, en explicar-li això al Miguel m'ha dit: Parecéis niños de séptimo!

I m'he anat, volant,  cap allà en el temps, i més enllà encara: A Sisè de bàsica. Quants anys teniem, 11, 12? Buf. Vam seure els quatre junts: La Cristina, el Mata, el Leila, i la Puntero (per què a la Cristina li déiem pel nom, al Leila pel sobrenom, i al Mata i a mi pel cognom és tot un misteri!).

Mai, mai, mai m'he sentit tan bé, tan feliç, tan acompanyada, tan a gust, tan integrada com en aquell grup de quatre taules, a l'escola. No us ho perdeu, érem els quatre 'empollones', però dels empollones guais. Dels que no paràvem de riure, fer broma, xerrar, que ens cridaven l'atenció, què bé ho passàvem!!!

Encara tinc apuntat al 'diari íntim' el dia que vaig conéixer la Cristina, a Quart, deia alguna cosa així com que havia arribat una companya nova a classe,  que havia parlat amb ella i que era molt maca. Del Mata, jajajaja, perdó, també havia apuntat coses, un any després, Cinquè, de conèixer la Cris: Creo que estoy enamorada, escrivia, o una cosa semblant, es un compañero de curso, empollón, no muy guapo, pero muy inteligente y divertido (sí, el meu amor platònic de l'escola durant anys i anys). I el Leila, buf, ens vam fer 'nòvios' al viatge de final de curs, de Vuitè, a Mallorca. El meu primer petó, chissssssssst, pico, res de llengües amunt i avall, eh, si us plau!! :)))))

Tots aquests anys hem continuat la relació els quatre, en major o menor grau. La Cristina i jo inseparables (vam ser un trio magnífic fins que la Natalia fa dos anys va decidir dir prou a la vida), el Toni una constant, com a metge, a la meva vida (i curiosament també a la d'alguns amics meus, va estar en l'operació d'un molt bon amic meu), i el Leila doncs desaparegut uns anys i reaparegut amb un força extraordinària!

Fa dues setmanes vam anar a sopar, novament. Amb algun company més però ens vam quedar els quatre, xerrant, no sé, prop de dues hores, fins vora les cinc de la matinada. Rient, explicant confidències, pors, neguits, tonteries, trivialitats, moments únics viscuts junts. Quedem tres o quatre cops l'any, i el temps, entre una trobada i l'altra, és com si no passés. El temps, entre aquells 11, 12 anys que teniem, i aquests 42, 43 d'avui dia és com si, senzillament, tampoc hagués passat, quan estem junts, ho sembla.

La setmana passada jo era fora de Barcelona i necessitava connectar-me al correu de la feina que, com molts de vosaltres sabeu, és el que utilitzo com a gairebé únic correu (el gmail és una mica pel xat, puntualment, o per poder tenir aquest bloc que llegiu ara). El cas és que des del mòbil no ho sé fer de connectar-me al correu corporatiu, i vaig pensar, ummmmm, a qui li puc dir que entri al meu correu (personalíssim) i em reenviï el correu 'ics' que necessito llegir? Estic parlant que en aquell moment la safata del meu correu segurament devia tenir cinquanta o seixanta missatges pendents d'obrir, i uns quinze o setze pendents de contestar, més algun de compromès (ejem), algun de molt emotiu que conservo allà des de fa dos anys, i algun, segur, d'alt contingut explossiu! Doncs repassant mentalment la gent amb qui em relaciono de manera habitual em va venir al cap un dels tres, el Toni. Però qualsevol d'ells ho hagués fet i jo hauria estat igualment tranquil·la: té, et dono el meu password, entra al meu correu personal/laboral i mira tal correu i reenvia-me'l. I així va ser, amb tota la tranquil·litat. Em va dir que esborraria la clau d'accés,  que no miraria res... senzillament, m'era igual, tenia tot el meu permís, en el moment d'oferir-li el password, de llegir el que volgués, plena confiança en què mai, mai, res del que pogués llegir sortiria de la seva boca. I com a ell, com a ells tres, de fet, també hauria donat aquesta mostra de confiança a alguna persona més (sí, és clar, entre elles una és el meu àngel, i una altra és una persona molt especial per a mi, a qui estic molt agraïda perquè sempre hi és, i a qui, amb tot l'amor, dedico aquesta cançó!)

Off the record: Ara, en rellegir l'escrit, he modificat el parèntesi, sí, no vull ser injusta, tinc la sort, la gran i gran sort de tenir més gent de confiança ben a la vora a qui deixaria la clau d'accés amb els ulls tancats, no dic més noms, ells/elles saben de qui parlo!!! (Per cert, i tu?, tens companys, amics, família a qui donaries la clau d'accés ara mateix i sense esborrar cap correu?... ho penses?)


Sí, companys de taula, companys de vida.



4 comentaris:

  1. Gràcies Núria per fer-me riure tantes vegades, per fer-me viure tantes altres i també per fer-me plorar. Ets de lo millor que m'ha passat a la vida, trobar-te.
    T'estimo.

    ResponElimina
  2. Companys de taula, companys de vida.

    M'ha agradat moltísssim el que he llegit.
    M'agrada molt cómo escrius i encara m'agrada més el que escrius.

    Un petonàs descomunal.

    El Leila ;D

    ResponElimina
  3. Quin encant aquestes cròniques teves... són com la vida que passa...

    D'una banda, fa dues setmanes vaig quedar amb la meva gran amiga de BUP. Llavors teniem quinze anys, ara trenta més. Però va ser molt maco... No sé, sí, una mica com això que dius tú, com si el temps no hagués passat però reafirmant-nos en que sí ha passat i ja no som aquells nens de BUP.

    Confiança? No havia dit a ningú la meva clau i fa uns anys vaig necessitar recuperar un document, com ara tu. Però no va caler dir res: la meva parella hi va entrar. Quan li vaig preguntar (Com cony saps tu la meva contrasenya?) em va dir, No la sabía, la deduje... Y una me, això és que em va mirar quan la teclejava algun cop, no creus?? La deduje, la deduje... mai ho he cregut això! De totes maneres en tinc plena confiança.

    Fa deu anys la meva cosina em va demanar que li obrís un hotmail (ella no tenia ordinador llavors). Jo li vaig posar la contrasenya que em va semblar, i li vaig dir, ja la canviaràs quan vulguis. Doncs fa cosa d'un any vaig pensar, a veure si al final va canviar la contrasenya... Hi entro, convençut de que sí, de que després de vuit o nou anys l'hauria canviat, i plof, entro en la seva safata d'entrada. Quin esglai. Vaig sortir de cop. No sé, em vaig sentir súper malament, com si m'hagués colat en la seva intimitat. De la qual cosa dedueixo que sóc perfecte per tenir confiança, jajaja, paraula. Ara bé, si en lloc de la meva cosina hagués estat algú de qui estigués profundament enamorat i no em fes cas, doncs mira, tampoc puc assegurar que la meva legalitat fos tan immaculada, jajaja.

    Petons.

    ResponElimina
  4. Yo, ahora mismo, sólo dos y una, eres tú

    ResponElimina