dissabte, 25 d’agost de 2012

43 anys


Dimecres 22 d'agost vaig fer 43 anys.

Buf, estem en un moment de crisi econòmica a casa (quina novetat, oi?, en aquest país). En dos anys els meus ingressos han baixat un terç (d'un sou normalet), i els del jefe ma o meno els darrers quatre anys. Les petis creixen i necessiten (saben què podem i què no els hi podem donar, ahir mateix la Jana em deia: No mama, el 'xurro' de la platja val molts diners, no passa res! La Jana, colegues, la peti, no la gran que és tot seny!! Buf, i jo emocionada com una figa, una bona amiga meva n'és testimoni!).

Total, que si abans ja de per se no fèiem grans celebracions, ni regals, pels cumples, ara encara menys. Però, qui ha dit que no en podem tenir, de regals, que no valguin gaire diners? O gens?

De bon matí ens vam llevar la gran i jo a veure com sortia el sol. Jo ja ho havia fet el dia abans i ella em va demanar i demanar que la despertés: No et sàpiga greu, mama, no passa res encara que rondini, tu desperta'm! Així que abans de les set del matí ja érem les dues a la terrassa esperant, xerrant i gaudint, que sortís el sol. Quin gust, quin gust, de debò.

Ella se'n va tornar al llit i jo vaig agafar la bici per fer l'hora diària que aquests dies m'he imposat! Com pot haver tanta gent al carrer en aquelles hores corrents, caminant, fent bici! Sense les calors de mig matí, en un passeig que és un luxe, al costat del mar, amb un carril ben condicionat, i una bona companyia (música d'M80, què passa?).

Cap a les quatre de la matinada ja havia rebut el primer wattsapp de felicitació (la más mejor neboda que podia tenir). Un a un es van anar succeint totes les trucades i missatges (i sí, en plena època modelna també els watts) d'amics de sempre, de recents i de molt i molt recents (si us expliqués com vaig conéixer el Mike, la més recent de les meves amistats virtuals... a qui envio des d'aquí una molt i molt i molt forta abraçada!!!).

La meva més estimada cosina, amb qui ens ha unit tant la vida en tants moments, i amb qui hem compartit aquests dies, i la seva família em van fer un gran regal: unes lletres (en euskera, naturalment) i dues papallones precioses.

De qui menys m'ho hauria esperat rebo un magnífic relat/regal... gràcies, sé com t'ha costat, a tot nivell, gràcies, gràcies...

Dinem els quatre i, en acabar, em van dedicar una cançó composta per l'Aina (música) i amb lletra de tots tres... altre cop em vaig emocionar com una tonta. Quin detallàs més xulo!!!

A la tarda uns molt bons amics (ella, especialment) confirmen que vindran a passar uns dies allà amb nosaltres. Olé, olé.

I continua el dia. Com fa anys i anys que no sóc a prop de Barna pel meu cumple i aprofitant que 'les meves amigues' (... de les més íntimes) estan a la ciutat comtal pujo a celebrar l'aniversari amb elles (quants anys feia? des de Menorca 90 que no estàvem juntes aquest dia???)... Què més puc demanar? Sopar tranquil, conversa, confidències, comentaris, i una nova incoroporació al grup (a banda de la més recent, naturalment): Un plaer autèntic.

Dormo amb l'aire condicionat a casa (el miguel ens el té prohibit, raons ecològiques, aaaaaaaaaaaaah!) i l'endemà d'horeta, torno a ser a Cambrils amb ells.

Ains... uns dels millors aniversaris. Sense dubte! (i sí, els diners són molt necessaris, que m'ho diguin a mi que porto hores aquesta tarda intentant quadrar el mes de setembre, però per la felicitat d'un dia com aquest, us ho asseguro, no, gens, para nada, zero!).

...

Necessito dir-ho en veu alta, o lletra escrita, avui mentre dormia la migdiada al terra -que és com més m'agrada, ja us ho dic- l'Aina ha aprofitat per dibuixar-me. Nua, només amb un tanga minúscul. El dibuix, preciós. Ara, quan el miràvem tots, li he dit: Ep, quin cul més bonic m'ha dibuixat! I m'ha contestat: És que ho pensava mentre te'l pintava, el tens, mama, el tens bonic.

I em direu, que quina tonteria, o quin 'engreiment' per part meva que diria el Kuiyiwo, però no sabeu com m'ha emocionat... tinc complexe del meu cul des que era ben joveneta!!!

Au!

(Qui coneixeu Marea fa anys no em mateu, els he conegut aquesta mateixa tarda, però ja n'he sentit unes moltes quantes... si fins i tot el Drogues canta amb ells!)



4 comentaris:

  1. Això és un cant a la vida i el demés són tonteries. Saps disfrutar-la, i gairebé el més important, saps com fer-la disfrutar als altres. Perquè això és el que no expliques i se sobreentèn: que fas que els altres també la disfrutin amb petits detalls, coses mínimes pero màaaaaximes. Disfrutes de la gent, dels amics, de les filles és clar, de la família, dels moments... Escolta, queda malament que ho digui després de tants afalacs, però ens assemblem molt, jajajajaja, sí jo també sé disfrutar la vida i és del que n'estic més content, que la sé disfrutar i ser com fer que els altres la disfrutin... què malament queda dit d'un mateix, però noia, et juro que ho penso.

    Diferències entre tu i jo després d0aquesta semblança??? Moltes, moltes. Per començar jo tinc dos anys més que tu. I per continuar, el meu cul... juraria que em guanyes, jajaja.

    Felicitats.

    ResponElimina
  2. (què vaaaaaaaaaaaaaaa... no saps tu com puc arribar a ser de 'borde' quan m'hi poso!, i sóc rara a matar, i asocial sovint, i... buf, buf, buf, espero que no t'hi assemblis gens)

    Una abraçada, East, i gràcies!

    ResponElimina
  3. Felicidades, Princesa, por toda tu riqueza. Por las cumbres, las canciones familiares, los amaneceres en compañía... Qué suerte tienes, qué millonaria eres. Sé consciente, y disfrútalo.

    Tirón de orejas y besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ilona, mientras no olvidemos -ni tú, ni yo- toda la riqueza de la nos encanta rodearnos... tendremos el camino siempre marcado.

      Un beso grande, grande! Bueno, ya lo sabes!

      Elimina