dijous, 30 d’agost del 2012

Silencio


A veces, como ahora, el silencio habla por nosotros.

(sí, deseaba unas palabras... las justas apenas casi nada ninguna)

En fin, supongo que incluso en los puzzles no siempre todas las piezas acaban encajando, sin embargo no por ello dejan de ser puzzles.



diumenge, 26 d’agost del 2012

Ideario - Francisco M. Ortega Palomares (Cuenta Atrás)





IDEARIO


Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.

Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

...

Porque aún nos queda tanto por hacer, conocer, sentir, vivir, amar, llorar y reír!

Pero es que hay tantas clases de ghetos, verdad?

dissabte, 25 d’agost del 2012

43 anys


Dimecres 22 d'agost vaig fer 43 anys.

Buf, estem en un moment de crisi econòmica a casa (quina novetat, oi?, en aquest país). En dos anys els meus ingressos han baixat un terç (d'un sou normalet), i els del jefe ma o meno els darrers quatre anys. Les petis creixen i necessiten (saben què podem i què no els hi podem donar, ahir mateix la Jana em deia: No mama, el 'xurro' de la platja val molts diners, no passa res! La Jana, colegues, la peti, no la gran que és tot seny!! Buf, i jo emocionada com una figa, una bona amiga meva n'és testimoni!).

Total, que si abans ja de per se no fèiem grans celebracions, ni regals, pels cumples, ara encara menys. Però, qui ha dit que no en podem tenir, de regals, que no valguin gaire diners? O gens?

De bon matí ens vam llevar la gran i jo a veure com sortia el sol. Jo ja ho havia fet el dia abans i ella em va demanar i demanar que la despertés: No et sàpiga greu, mama, no passa res encara que rondini, tu desperta'm! Així que abans de les set del matí ja érem les dues a la terrassa esperant, xerrant i gaudint, que sortís el sol. Quin gust, quin gust, de debò.

Ella se'n va tornar al llit i jo vaig agafar la bici per fer l'hora diària que aquests dies m'he imposat! Com pot haver tanta gent al carrer en aquelles hores corrents, caminant, fent bici! Sense les calors de mig matí, en un passeig que és un luxe, al costat del mar, amb un carril ben condicionat, i una bona companyia (música d'M80, què passa?).

Cap a les quatre de la matinada ja havia rebut el primer wattsapp de felicitació (la más mejor neboda que podia tenir). Un a un es van anar succeint totes les trucades i missatges (i sí, en plena època modelna també els watts) d'amics de sempre, de recents i de molt i molt recents (si us expliqués com vaig conéixer el Mike, la més recent de les meves amistats virtuals... a qui envio des d'aquí una molt i molt i molt forta abraçada!!!).

La meva més estimada cosina, amb qui ens ha unit tant la vida en tants moments, i amb qui hem compartit aquests dies, i la seva família em van fer un gran regal: unes lletres (en euskera, naturalment) i dues papallones precioses.

De qui menys m'ho hauria esperat rebo un magnífic relat/regal... gràcies, sé com t'ha costat, a tot nivell, gràcies, gràcies...

Dinem els quatre i, en acabar, em van dedicar una cançó composta per l'Aina (música) i amb lletra de tots tres... altre cop em vaig emocionar com una tonta. Quin detallàs més xulo!!!

A la tarda uns molt bons amics (ella, especialment) confirmen que vindran a passar uns dies allà amb nosaltres. Olé, olé.

I continua el dia. Com fa anys i anys que no sóc a prop de Barna pel meu cumple i aprofitant que 'les meves amigues' (... de les més íntimes) estan a la ciutat comtal pujo a celebrar l'aniversari amb elles (quants anys feia? des de Menorca 90 que no estàvem juntes aquest dia???)... Què més puc demanar? Sopar tranquil, conversa, confidències, comentaris, i una nova incoroporació al grup (a banda de la més recent, naturalment): Un plaer autèntic.

Dormo amb l'aire condicionat a casa (el miguel ens el té prohibit, raons ecològiques, aaaaaaaaaaaaah!) i l'endemà d'horeta, torno a ser a Cambrils amb ells.

Ains... uns dels millors aniversaris. Sense dubte! (i sí, els diners són molt necessaris, que m'ho diguin a mi que porto hores aquesta tarda intentant quadrar el mes de setembre, però per la felicitat d'un dia com aquest, us ho asseguro, no, gens, para nada, zero!).

...

Necessito dir-ho en veu alta, o lletra escrita, avui mentre dormia la migdiada al terra -que és com més m'agrada, ja us ho dic- l'Aina ha aprofitat per dibuixar-me. Nua, només amb un tanga minúscul. El dibuix, preciós. Ara, quan el miràvem tots, li he dit: Ep, quin cul més bonic m'ha dibuixat! I m'ha contestat: És que ho pensava mentre te'l pintava, el tens, mama, el tens bonic.

I em direu, que quina tonteria, o quin 'engreiment' per part meva que diria el Kuiyiwo, però no sabeu com m'ha emocionat... tinc complexe del meu cul des que era ben joveneta!!!

Au!

(Qui coneixeu Marea fa anys no em mateu, els he conegut aquesta mateixa tarda, però ja n'he sentit unes moltes quantes... si fins i tot el Drogues canta amb ells!)



diumenge, 19 d’agost del 2012

Un marit, Dues filles, gairebé Deu quilos més, i prop de Vint anys després...

... he tornat a pujar al cim del Canigó.

Buf!!! Quina necessària adrenalina és per a mi, per a tots els de casa, la muntanya!

Vaig pujar-hi per primer cop l'any 90, o 91. Amb dues amigues amb qui fèiem ruta pel Rossellonès. Recordo el tram final, com ara vam pujar per la Xemeneia des del refugi de Cortalets, molt dur, molt. Aleshores. La darrera grimpada volia plantar-me i la L. em va dir: Nena, no fotis, que la Ferrusola el va fer la setmana passada! (recordo aquell moment com si fos ahir)

Tornar-hi ara amb les meves filles no té preu, ni nom, ni paraules per posar-hi a la sensació que m'envaeix en compartir amb elles allò que més energia em provoca: la muntanya, sip. I amb ell, és clar, poques coses ens uneixen tant a dia d'avui com la sensació de pujar, caminar, suar, banyar-nos a un riu! I no només: amb el 'nen' (ep, qui hi havia de dir, eh, fa uns anys enganxat a la quimio pel porthacat i mite'l ara!), i amb la Laia (la millor neboda que podia tenir).

Quin gustasso!

Però no us ho perdeu, vam fer la pista amb el 4 x 4 de la parella de la meva neboda: el Xavi. Quina passada! Si és que poc més es pot demanar a la vida!

Vam pujar des del Refugi per la xemeneia (l'aina tenia un diu fluixet, no es trobava gaire bé; i la Jana amb el seu mal humor inicial que ja ens té acostumats: No vull una família a qui li agradi la muntanyaaaaaaaa, no ho suportoooooooo!). De domingueros totals, sí, eren gairebé les 11 del matí quan iniciaven l'ascens. Dues hores i tres quarts després hi arrivàbem (amb un parell de petons inclosos a una noia que baixava i es deia Montse, però això ja és una altra història). Després de la necessària foto de grup a la creu amb l'estelada, mirar al nostre voltant ben envoltats per cims i valls, i intentar de situar-nos davant la taula d'orientació, iniciem la baixada per l'altra banda. En poc més d'una hora i quart som abaix: Cervesa, coques, pa, fuet i amanida de pasta...

Novament amb un gran xofer fins a Villerach on teniem el cotxe (lalalala i després de netejar el cotxe del Xavi de xocolata i galetes per tot arreu escampades!) fem tornada (ben cremats, com idiotes!!) cap a casa.

Per cert, encantada de dir que la meva forma física a punt a punt de fer els 43 és molt més bona que vint anys enrera. Oeeeeeee.

Demà, avui, serà un altre dia, i ens esperen bones jornades de platja... i dolce far niente!

...

La cançó d'avui és un tribut al passat, que sovint retorna al present, o es manté al llarg del temps, 'como todo lo bueno de la vida' (Del 1998, Arena en los bolsillos)





divendres, 17 d’agost del 2012

Impàs


Tristesa.

Buidor.

Por.

Vertígen.

Necessitat.

Desig.

Final, final, final, final, final, final.

Trencament.

Canvi.

Espai.



Així em sento avui, sense causa, o amb suma de moltes petites causes.

divendres, 10 d’agost del 2012

Vacances 2012

Aquest any, novament, les vacances han estat a poc a poc, separats, tu aquí, jo allà, tranquil·les, diferents...

Vam marxar les petis, la meva 'millor' amiga, sa filla i jo una setmana a Londres, al juny.

Al juliol, la darrera, novament, uns dies les nenes i jo (soletes) a Cambrils.

Aquesta setmana ha marxat ell amb les petis (i jo, per rar que pugui semblar, no he fet res, o gairebé res, o molt, depèn com es miri, com sempre).

Demà, per fi, marxem els quatre, dues setmanes. Ho necessito tant!!! Després potser li tiro els plats pel cap, al jefe; i foto les nenes a mar; i marxo a buscar tabac... però ho necessito. Ara com ara, els necessito.

(Abans però, avui surto amb les meves amigues, a elles també les necessito, i molt!!!)

...

Dedico aquest no escrit, resum, no resum, les quatre paraules, a una persona, nova, molt nova a la meva vida, que ahir em va ajudar a superar un mal moment, sense ni parlar-ho, només rient, de res, de tot. Gràcies. Moltes gràcies.



diumenge, 5 d’agost del 2012

La primera vez

Aburrida.

O quizás, no, no solo, no sé, no sé si aburrida o asqueada. 

Cansada, triste, vacía, irritada, enfadada, desganada, desesperanzada. Así estoy, así me siento, y así estoy viviendo estos últimos años: De casa al trabajo y de trabajo a casa. Recojo a la niña, ropas, comidas, tele, olor a cocina, a jabón de platos, y amoniaco para el baño. Vestidos de mercadillo, zapatos de saldo, sin tacón, revistas en la peluquería de la esquina donde todas sonríen, salen, entran, fiestas, felicidad... 

Le miro, ahora duerme en el sofá. Mira los deportes, cualquier deporte, la taza del café en una mano y en la otra el mando. Es su mando. Medía vida. La otra lo es el bar, sus amigos, sus risas sin sentido, y su sudor cuando me folla. Le odio, le odio tanto como me da pena. 

Paula dibuja aislada del mundo, de este mundo que no le gusta, esta casa donde todo es rancio, donde no hay príncipes y princesas, donde el rosa no brilla, y donde no se baila al compás de ninguna canción.

Me duele la cabeza. Ayer tuve un día duro en la oficina. El jefe está insoportable. Y yo solo sé bajar la cabeza y darle la razón. Necesito, necesito, necesito el príncipe de Paula, el que ahora dibuja, que me mime, me mire, me sonría, me desee. Miro a Luis, sigue durmiendo, las Olimpiadas copan la tele estos días. Da igual en què deporte: waterpolo, badminton, ping-pong, natación, básquet... El no practica ninguna, pero habla de todos. Se compra el Marca, el As, y mira Teledeporte. Pero fuma, y bebe, y toma café, y coge el coche hasta para ir a por tabaco. Tiene una barriga espantosa, y cualquier noche su corazón se parará.

Enciendo el portátil. Me voy al estudio con él. Me pongo un té frío, música, y me dispongo a escribir. Me alejo de esta casa que es mi ruina, y seguirá siéndolo mientras mi sueldo sea la miseria que es, y todo los gastos corran de su cuenta. Estibador en el puerto. No nota la crisis, y urga y urga sus dientes con el palillo mientras dice que este país lo que necesita es mano dura, y que echen a todos los sudacas. Y los putos negros que no han conocido madre. Yo miro a Paula mientras él habla, y grita, al ver las noticias. Paula canta, en su mundo, ha aprendido mejor que yo a refugiarse del presente incómodo y a construir su espacio. 

Sin querer, sin querer de manera consciente, entro en un chat. Seguramente es el que me dijo Encarana: chateagratis. Nunca podría pagar por entrar en un chat. Las cuentas las lleva él. Sé que mi historia no es nada original. Lo sé. Hasta yo me aburro de reconocerme en tantas canciones, tantas películas, tantas novelas de mujeres que se enamoraron del lider, del más guapo, del más fuerte. 

Me doy asco.

Por qué no? Me pongo un nombre que atraiga, y que sea real, me enseñaron a no mentir: NovataInfiel. Soy Novata en este mundo virtual, de chats, de hombres, de deseos, de miedos, de ilusiones. Y soy infiel porque lo neceisto, porque durante noches he soñado, cuando él me gritaba: puta, puta, muévete puta, con su aliento rancio en mi cuello, en mi boca, en mis tetas, soñaba con Enrique, mi compañero de trabajo. Soy infiel porque solo he estado con él y deseo sentir un cuerpo sobre el mío, unas caricias, unos dedos, unos labios suaves, deseo saber qué es un orgasmo, unas palabras amables en mi oído: te gusta, princesa? te gusta que te acaricie, que te lama el cuerpo, que te bese como mereces? te gusta cariño? 

Entro en el chat, sexo, sexo, sexo. Las letras se incrustan en mis ojos, penetran mis venas, me giro, atenta, escucho sus ronquidos, sigue, no hay peligro, duerme, no temas, sigue. Y sigo: chat de sexo, me llamo NovataInfiel. No lo soy, no lo soy pero deseo serlo, necesito que me engañen, que me mientan, no me importa, mi vida está aquí, pero deseo que me hagan el amor, que me besen, que se preocupen de si me corro, de si me duele, de si me gusta, de si necesito más...

No paran de abrirme privados, no sé qué responder, ni si hacerlo: Hola, linda, qué buscas?; Follàs?; Putita, necesitas que te coma el coño?; Ola...!!!; Polla dura de 25?... me he equivocado, no lo deseo, no quiero esto, no quiero esto...

Pero entonces, no recuerdo exactamente, sigo en estado de shock, aparece uno que es una flor en un fangar: Hola, cómo estás? Hola una coma y cómo estás? No sólo puntúa la frase con una coma sinó que se preocupa por cómo estoy. No cierro, no cierro, quizás no esté todo perdido... Le respondo, estoy intranquila, no sé cómo andar cerrando al resto de privados, ni si contestarles con un 'no, gracias, te cierro, muy amable'. Se lo digo, le pregunto si quiere que le envíe mi correo y vayamos allí, tranquilos. Sí, me dice. Y le doy mi dirección. No es mía, me la creó Encarna: No seas tonta, me dijo, no expliques nada de ti. Cuanto menos, mejor. Tú solo quieres sexo, no? Pues hala, no hace falta saber mucho para eso. 

Se la doy. Me cuesta entrar en esa dirección. La falta de costumbre. 

No está, no entra, no me escribe, se la he dado mal?, ha dicho que sí para que me calle?, para quitárseme de encima?... si está claro que soy novata, y tonta, qué tonta soy... qué... no, no, no. Me ha escrito: hola, hola, hola... ese hola es música suave, dulce, es la amelie de mis ojos, es un helado de caramelo, ese hola es lo mejor que me ha pasado en las últimas semanas...

Estoy nerviosa. Pregunto. Hablo. Hablo. Pregunto. Me doy cuenta de que no sé nada. De que esto me viene grande. Me derrumbo. Él parece ilusionado. Será mentira. Llevamos media hora en el chat. Qué tonta, no sé qué decirle, y recuerdo todas las novelas de amor leídas, las películas de la tele, mis amigas, recuerdo las conversaciones que me cuentan las madres del cole con los amigos que tienen... ellas las llaman amigos, se ven a escondidas...

Oigo que se acerca. Le digo que tengo que cerrar. Le pido un relato erótico, si yo no sé escribir, tiemblo cuando me dice que yo también lo haga... pienso, se lo pediré a Esther. Sí, sí, ella sabrá hacerlo. Le contaré esta historia, tal cual, y ella lo hará. 

Me voy a la ducha. Hoy vamos a cenar a casa de su hermana. 

Me desnudo, meo, y al limpiarme noto que estoy mojada. No es solo orina, estoy mojada como hacía años. Miro el papel, diossssssss, qué me ha ocurrido?, a penas hemos hablado. Entro en la ducha sonriendo, recuerdo sus palabras, su buen trato al hablarme, y siento que deseo acariciarme. Me olvido de Luis, de Paula, de la imbécil de mi cuñada. Por qué no? No me lo merezco acaso? Por qué no? Me acaricio, me apoyo en las baldosas que ayer limpié por no morirme de asco en esta prisión. 

Empiezo por mis pechos, siento que su lengua los acaricia, que son sus manos las que aprietan mis pezones de botón, que se endurecen solo de pensarlo. Susu manos, que son una dos tres, sus manos que se multiplican, acarician mis muslos, mi cadera, mis piernas,... Sus dedos viajan desde mi boca, liándose con mi lengua en un baile salvaje, hasta mi coño, entran en mi vagina como jamás nadie ha penetrado en ella, mientras su polla, que son mis manos, frotan mis nalgas. Delante, detrás. Me giro y está. Delante, y está. Sigo apoyada en la baldosa. Mis piernas tiemblan mientras dirigo el chorro de agua fuertemente hasta mi clítoris. Dios, dios, cuánto hacía. Su polla en mi vientre, sus dedos en mi coño, mi culo en su boca. Todo se mezcla, mi mente baila, mi lengua busca, mis ojos giran en mis órbitas sin saber dónde dirigirse. Y yo apago un grito con mi mano, mientras me corro, mientras mi coño chorrea no solo agua tibia, mientras mi clítoris ha crecido llamándole, mis labios surgen por arte de magia unos sobre otros, y todo mi sexo se convierte en una montaña rusa de placer, de deseo, de miedo, de esperanza... sí, sí, sí, sí, síiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.

Cierro el grifo. Sonrío. Jamás me había masturbado en la ducha. 

Me seco, me seco mientras mi mente sigue viajando a ese momento, a la charla con él, a la ducha, al orgasmo triple que acabo de experimentar, mientras mi vagina, mi vulva va perdiendo tamaño hasta recompenerse a la realidad que debe vivir. 

Mientras me visto sonrío y pienso en cómo le explicaré todo esto a Esther para que ella me haga el relato y pode enviárselo al del chat. 

Y sigo sonriendo mientras pienso en mi cuñada y la imagino explicándome su puto y asqueroso viaje a Cádiz mientras soy capaz de contestarle: Hijadeputa yo me he corrido en la ducha tres veces pensando en un tipo que quiere sexo conmigo, y tú me vienes con una mierda de viaje a Cádiz, malfollada?

...


(Un petó a totes les Marilyns que fastiguejades del món, de la vida, de l'amor... van dir prou a la 'seva manera'... Per elles, perquè sempre queda una esperança, sempre!)



divendres, 3 d’agost del 2012

Companys de Taula

Jugo a l'Apalabrados. I com, normalment, no callo ni sota l'aigua (fora de la feina -quines coses, allà no sóc gaire xerraire-) també allà obro el seu xat i comento coses amb qui jugo.

Avui, jugant amb el meu company de taula li he enviat això:

'Una cosa, només: estic molt contenta que siguis el meu company de taula. Sé que tinc un caràcter rar, o bé no dic res, o bé no callo. Gràcies per acceptar-me tal qual. Un petó (demà negaré haver escrit això).'


Fa poc m'ha contestat:

'Jo també estic content que siguis la meva companya de taula, no podria tenir-ne una de millor'.


Sí, és molt i molt important avenir-te amb qui comparteixes hores laborals: saber trobar el punt just. Just. L'he trobat, amb ell. I ell, per la seva resposta, amb mi. He treballat amb amics, amb companys, amb desconeguts totals, i sí, bàsic un bon rollo, però no de jaja jeje, no, que també, sinó de saber marcar límits però dolços i que es puguin travessar, o que es converteixin en murs en un moment donat... i acceptar-ho.
El cas és que, en explicar-li això al Miguel m'ha dit: Parecéis niños de séptimo!

I m'he anat, volant,  cap allà en el temps, i més enllà encara: A Sisè de bàsica. Quants anys teniem, 11, 12? Buf. Vam seure els quatre junts: La Cristina, el Mata, el Leila, i la Puntero (per què a la Cristina li déiem pel nom, al Leila pel sobrenom, i al Mata i a mi pel cognom és tot un misteri!).

Mai, mai, mai m'he sentit tan bé, tan feliç, tan acompanyada, tan a gust, tan integrada com en aquell grup de quatre taules, a l'escola. No us ho perdeu, érem els quatre 'empollones', però dels empollones guais. Dels que no paràvem de riure, fer broma, xerrar, que ens cridaven l'atenció, què bé ho passàvem!!!

Encara tinc apuntat al 'diari íntim' el dia que vaig conéixer la Cristina, a Quart, deia alguna cosa així com que havia arribat una companya nova a classe,  que havia parlat amb ella i que era molt maca. Del Mata, jajajaja, perdó, també havia apuntat coses, un any després, Cinquè, de conèixer la Cris: Creo que estoy enamorada, escrivia, o una cosa semblant, es un compañero de curso, empollón, no muy guapo, pero muy inteligente y divertido (sí, el meu amor platònic de l'escola durant anys i anys). I el Leila, buf, ens vam fer 'nòvios' al viatge de final de curs, de Vuitè, a Mallorca. El meu primer petó, chissssssssst, pico, res de llengües amunt i avall, eh, si us plau!! :)))))

Tots aquests anys hem continuat la relació els quatre, en major o menor grau. La Cristina i jo inseparables (vam ser un trio magnífic fins que la Natalia fa dos anys va decidir dir prou a la vida), el Toni una constant, com a metge, a la meva vida (i curiosament també a la d'alguns amics meus, va estar en l'operació d'un molt bon amic meu), i el Leila doncs desaparegut uns anys i reaparegut amb un força extraordinària!

Fa dues setmanes vam anar a sopar, novament. Amb algun company més però ens vam quedar els quatre, xerrant, no sé, prop de dues hores, fins vora les cinc de la matinada. Rient, explicant confidències, pors, neguits, tonteries, trivialitats, moments únics viscuts junts. Quedem tres o quatre cops l'any, i el temps, entre una trobada i l'altra, és com si no passés. El temps, entre aquells 11, 12 anys que teniem, i aquests 42, 43 d'avui dia és com si, senzillament, tampoc hagués passat, quan estem junts, ho sembla.

La setmana passada jo era fora de Barcelona i necessitava connectar-me al correu de la feina que, com molts de vosaltres sabeu, és el que utilitzo com a gairebé únic correu (el gmail és una mica pel xat, puntualment, o per poder tenir aquest bloc que llegiu ara). El cas és que des del mòbil no ho sé fer de connectar-me al correu corporatiu, i vaig pensar, ummmmm, a qui li puc dir que entri al meu correu (personalíssim) i em reenviï el correu 'ics' que necessito llegir? Estic parlant que en aquell moment la safata del meu correu segurament devia tenir cinquanta o seixanta missatges pendents d'obrir, i uns quinze o setze pendents de contestar, més algun de compromès (ejem), algun de molt emotiu que conservo allà des de fa dos anys, i algun, segur, d'alt contingut explossiu! Doncs repassant mentalment la gent amb qui em relaciono de manera habitual em va venir al cap un dels tres, el Toni. Però qualsevol d'ells ho hagués fet i jo hauria estat igualment tranquil·la: té, et dono el meu password, entra al meu correu personal/laboral i mira tal correu i reenvia-me'l. I així va ser, amb tota la tranquil·litat. Em va dir que esborraria la clau d'accés,  que no miraria res... senzillament, m'era igual, tenia tot el meu permís, en el moment d'oferir-li el password, de llegir el que volgués, plena confiança en què mai, mai, res del que pogués llegir sortiria de la seva boca. I com a ell, com a ells tres, de fet, també hauria donat aquesta mostra de confiança a alguna persona més (sí, és clar, entre elles una és el meu àngel, i una altra és una persona molt especial per a mi, a qui estic molt agraïda perquè sempre hi és, i a qui, amb tot l'amor, dedico aquesta cançó!)

Off the record: Ara, en rellegir l'escrit, he modificat el parèntesi, sí, no vull ser injusta, tinc la sort, la gran i gran sort de tenir més gent de confiança ben a la vora a qui deixaria la clau d'accés amb els ulls tancats, no dic més noms, ells/elles saben de qui parlo!!! (Per cert, i tu?, tens companys, amics, família a qui donaries la clau d'accés ara mateix i sense esborrar cap correu?... ho penses?)


Sí, companys de taula, companys de vida.