dimarts, 3 de juliol de 2012

Llegir al metro


Vam coincidir, fa anys, en un taller de relats. A tots dos ens agradava escriure ja aleshores. El tercer dia de classe vam seure junts. Recordo riure de seguida, per res, tonteries, suposo, però la connexió va ser instantània. Sé que ho negarà sempre però una nit em va confessar que aquell mateix dia, després d'acomiadar-nos, quan jo ja marxava i ell anava a buscar la seva moto, es va girar per mirar-me el cul.

És curiós tan tímid i tan llançat alhora.

Al final del taller es van organitzar un parell de sopars. I vam tornar a coincidir-hi. Adults madurs tots dos, casats, i amb canalla sí, però no podíem deixar de mirar-nos. No va passar res. No vam permetre que passés res, però em vaig convertir en un càstig per ell (sí, com la cançó del Fito), un risc que no volia córrer i del que es volia allunyar.

(Del que sentia jo no toca parlar-ne ara : p)

Encara vam anar junts a un altre curs. Era molt divertit, sempre que li preguntaven el seu nom, ell deia: Núria me llama XXX. Jajajaja, sí, no deia el seu nom, no, deia com li deia jo.

El pas del temps no van fer sinó augmentar 'el desig', 'el càstig', i com si d'un foc es tractés, va decidir allunyar-se del perill: jo.

Fa temps que no sé res d'ell. No tinc el seu correu particular, ni el seu telèfon, però sí sé que, de tant en tant, llegeix el meu bloc. Em fa gràcia que ho faci, que mantigui una distància 'prudencial' respecte del perill.

En fi.

El cas és que aquest matí he agafat el metro. Zombie, naturalment, i llibre en mà. No puc -ni vull-  evitar fixar-me en la gent que llegeix. De seguida l'he vist. A dos pams: Camisa negra, texans, sabates obertes de pell marron, anell de casat a la mà esquerra, cabell curt canós, bossa d'home creuada i plena concentració en el seu ebook.

M'ha fet un bot, el cor, és ell, és ell? No ho sé, no ho sé encara ara. Cinc parades de metro després (n'he fet una mes) encara no havia aixecat el cap del llibre. En cap moment, en cap moment. Em pregunto si sabia que jo era allà, a dos pams d'ell. No ho sé. No sé si m'ha vist, o m'ha intuït com intuïm el perill. No sé ni tan sols si era ell.

El que sí sé és que avui l'he tingut novament present. Molt i molt present. I des d'aquí li envio una abraçada, o, per què no, si em llegeixes, avui, demà, un petó ben fort, ben ben fort.






2 comentaris:

  1. Què xulo... Aquestes cosetes no resoltes tenen el seu morbo, i en certa mesura, tot i que el nostre conscient fa que les amaguem per no hipotecar les coses que estan segures, sempre estan presents d'alguna manera. Mai s'acaben d'oblidar.

    Com ho saps que llegeix el teu bloc? Saps que si és cert que el llegeix tornes a estar jugant amb foc ni que sigui a distància? Bé, és clar que ho saps... però ens agrada jugar si estem segurs que no ens cremarem, suposo.

    Bé, que sigui el que sigui, però que la segona part d'aquesta història et sigui propícia i no faci trontollar res...

    ResponElimina
  2. Ep, East, bon dia, no era pas jo qui jugava amb foc: era ell. El foc era jo! :P

    Per cert, em dic Núria PV (et diu res?).

    (no t'ho puc pas dir com sé que llegeix el meu bloc, sinó deixarà de fer-ho... de fet fa temps que no el llegeix!)

    Ai, tan senzill com hauria estat dir-li: Hola, bon dia i ell en aixecar el cap del llibre i permetre'm mirar-lo m'hauria solucionat el dubte de si era o no era ell. Però mira, tan valenta per segons què i tan covarda per altres coses!

    Booooon dia!

    ResponElimina