dissabte, 28 de juliol del 2012

La malaltia (bocins d'una ja no infantesa)




El braç. La circulació li fa tenir sensacions estranyes: com si se li adormís. M’envia a la farmàcia, recordo el que em va demanar: Que te den algo para la mala circulación de la sangre.

Hi entro. És la farmàcia de la placeta, la placeta on ens hi passem hores jugant. De petites  el carrer era casa nostra: amunt i avall. No creuàvem el Paral·lel però pujàvem fins a Montjuïc. Érem nens de carrer. Saltàvem a les gomes, a les cordes, ens trobàvem a la cantonada, o a la placeta.

Li dic al senyor de la farmàcia: diu ma mare que em doni alguna cosa per la circulació de la sang. Que se li adorm el braç i sent un “hormigueo” tota l’estona. Ditxós hormigueo que ens perseguirà anys! Dues senyores grans, que estan esperant per comprar somriuen. Ai, la circulació de la sang!  Es veu, diuen, que és molt difícil que millori la circulació quan ets gran.

Ma mare té 36 anys. Jo, 11. I dues germanes.

Perd visió a l’ull. Metges i més metges que no saben què dir-li: Señora, no tiene nada que ver la vista con el brazo.



Any 81, i el seu aniversari, crec. Una ambulància novament, i jo, al carrer, espero que la posin dins: Pobrecita, sento que diu algú, tiene un tumor en la cabeza y se está muriendo. Aviat la malaltia tindrà nom, i cognom: Esclerosi Múltiple. També durada: malaltia crònica. I un pronòstic desconegut: no en sabem res, diuen els metges, ni com evitar-la, ni per què apareix o com lluitar-hi. Comencen a sonar-nos els noms dels metges que la ‘miraran de tractar’: Rubio, Arbizu...

I Bellvitge es converteix en la meva segona casa, o en la primera. L’autobús groc m’hi du. Jo sola, als 11 anys. Cada tarda, crec que havent dinat, agafo l’autobús a la plaça Espanya i hi vaig. Bereno allà (les infermeres em donen un iogurt, com a ella), l’ajudo a fer exercicis, amunt avall les cames, cadira de rodes i... de ruta. De vegades baixo a la capella i reso. Està sola. El pare gairebé no apareix, i quan ho fa després de tancar el bar, algun dia, no ve mai sol, sempre amb una veïna que jo mateixa m’adono que no hi pinta res allà.
Surt i entra de l’hospital. Ha engreixat molts quilos per la medicació i li ha caigut el pèl de tot el cos. També del cap, sí. Vivim a l’àtic de davant del bar (13). Un dúplex amb escales de caragol que porten a les habitacions i que ma mare no pot baixar. Em faig càrrec de la casa, de la neteja de la casa, mestressa abans d'hora.

Ell, es queda a les nits al bar, amb la mare a l’hospital o no. Tant és. Amb altres homes que, també, suposo, volen desconnectar del seu present. Surt després amb ells, jo els miro abocada a la terrassa de l’altre pis, el que serà nostre en poc temps, saltant pel terrat. Si us plau, em dic, puja, puja ja. I sento com es tanca la porta del bar, la de ferro. I l’ascensor. I sé quants segons triga per pujar a l’àtic, l’ascensor, on només nosaltres hi vivim, i sento la clau al pany. I ja puc dormir. No estem soles.

Tot és molt trist. I tothom hem optat per escapar de la realitat d'una manera o una altra. Cadascú la seva... (no jutjo, ja no jutjo aquells anys).

Un parèntesi a la vida.

No em cal madurar de cop, no em cal, però no triem. O no sempre triem.

En uns mesos, sense voler-ho, m’adono que ja no em ve de gust passar-m’hi la vida a l’hospital, que m’estimo més estar amb les meves amigues. Que no em ve de gust estar allà tancada. Per què jo, em pregunto? O potser no m’ho pregunto.

Ma mare comença a pensar que he canviat, que ja no sóc la bona nena que era. Però jo, egoistament, per l’edat, i sense malícia, vull estar desconnectada de tots aquests problemes que tan bé conec.

Perquè sí, quan la mare torna a casa, tot són crits. Ningú no acaba de trobar el seu lloc en aquesta pel·lícula que no hem triat.

...

Visites al Brujo de Pamplona, injeccions d’un nom que ja he oblidat però amb el que vam conviure anys, la Mare de Déu cada cinc de mes, herbes curatives... tot.
...

Ens canviem de pis. A l’àtic del davant. Més gran i sense escales interiors. I amb dos terrasses.

La mare comença a estar millor any rera any, a no tenir els ditxosos “brotes”, recupera el seu cos, el seu pèl, la visió per complet.

I una nova etapa s’inicia.






2 comentaris:

  1. Una madre enferma cuando una es niña. Conozco la historia. Siempre, vivencias en común. Algo diferentes, pero similares en lo esencial. Eres valiente hablano tan libremente de tu vida en este medio público. Yo siento mucho pudor, no me atrevo, pero me encanta, me encanta leerte, tienes el poder de conectar, de llegar.

    Besos.

    ResponElimina
  2. Sí, vidas paralelas... casi paralelas, Ilona.

    No quiero pensar en si hago bien o no hablando tan transparentemente de mi vida pero me viene bien, eso es lo que me importa, parte de la terapia diaria.

    Un beso, me encanta llegarte!

    ResponElimina