El temps de família acaba. Havíem viscut durant
sis, set anys, al carrer Segle XX. Anàvem a l’escola de monges Divina Pastora, vestides amb uniforme. De Isabel y
Fernando, nuestro espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera.
Ensumar amoníac. I fora de classe, al
passadís, per no recordo quin motiu.
Les coses canvien. Els pares agafen un bar, lluny,
vivíem a Horta i marxem cap a Poble Sec. Primer vam continuar dormint al pis
d’Horta, anant i venint, però aviat, al gener, ens canvien d’escola, Jacinto
Verdaguer, al carrer Lleida, i mentre busquen pis dormim al magatzem del bar.
Envoltats de caixes de cocacoles, un llit, un altre llit, un armari de plàstic.
I de tant en tant, no sé si les vaig arribar a veure, alguna rata. D’allà, unes
escales pugen al terrat. Un terrat on els veïns de dalt estenen la roba als
seus balcons. Els coneixem a tots. Allà, en unes galledes grosses, ens banyem, a
l’estiu.
Dinem al bar, sortint de l’escola, abans que
vinguin els clients del menú de migdia. Cap a quarts d’una, la una, ja hem
dinat. Maldinat. Amago el que no vull en un tovalló de paper i ho llenço. Algun
client diu: Si fueran hijas mías... (què? Tampoc no menjaríem, penso jo.)
Els pares lloguen un pis. És fosc, al mateix
carrer, al número 42. El bar està al 14. Mai el vaig fer meu, nostre, aquell
pis. Teníem un orgue. La mare volia que aprenguéssim a tocar el piano, com tota
la seva família va fer. Més d’un any anant a classes. Odio estudiar solfeig i
teoria. I no crec haver-me penedit mai d’haver-ho deixat. Llegint els diaris
d’aquells anys un dia hi vaig escriure: Tengo
que decirle a la mama que no quiero ir más a piano.
Sovint ells es quedaven treballant al bar i
nosaltres pujàvem a casa. Recordo una noia que li donava classes particulars a
la Cecília. Tenia les cuixes amples i quan caminava se li ajuntaven els texans
i feien soroll. A mi, no. Jo era, aleshores, un secall. Autèntic. Envejava
aquell soroll del frec de la roba texana.
Quan érem al pis, soles, miràvem la tele. De
vegades el pare ens havia castigat sense tele i l’havíem de tancar una mica
abans que pugessin, perquè no estigués calenta, i no sabés que l’havíem posada.
La mare ens permetia saltar-nos el càstig.
En un sofà trencat, foradat, recordo que ens tocàvem amb una amiga de ma germana gran. Fins quin punt? Poc. Vestides. Dos,
tres dies. Recordo un pessigolleig sota el ventre. I potser ens descordàvem els
pantalons sense baixar-los. Érem amants, o matrimoni, o no sé ben bé què.
I un dia, una broma, una broma que va acabar
malament. L’he recordada sempre. Els pares són a la seva habitació, al llit.
Nosaltres a la nostra. De
sobte se sent com s’obre i es tanca la porta del carrer. No sé si preguntem o
ma mare ho diu sense cap pregunta: El
pare ha marxat, tanqueu-li la porta amb clau. Jo ho faig. Tanco per dins
amb la clau, o amb la balda, no ho sé, però tanco. Aleshores sentim el pare
enfadat, no sé què diu, ni si crida, però està enfadat perquè jo li havia
tancat la porta. Era dins de casa, havien pactat la broma entre els dos. No era
una broma, era una prova, per saber si ho faríem...(em recorda al qui estimeu
més, al pare o a la mare?). A ningú no ens fa gràcia. Mai ho he parlat amb les
meves germanes. Ni sé si amb ma mare, o amb el pare.
Quins records, quina cosa, quina meravellosa manera d'explicar-ho, tot plegat com si vingués de molt lluny, d'un altre temps per entre la boira. Espero i desitjo que no ho deixis aquí.
ResponEliminaPart de la teràpia.
ResponEliminaGràcies East.
Yo no recordaba ni la mitad...
ResponElimina