dimecres, 6 de juny del 2012

Think (o penso o et foto dos òsties)


Think és una de les cançons preferides de la gran. Casualitat o no va ser la primera cançó que va sentir directament amb la ràdio connectada a la panxa quan estava embarassada, jo, de quatre mesos i escaig. Sí, un d'aquells aparells de ràdio (només ràdio) amb una antena extensible, i amb un cable per endollar a la xarxa (elèctrica, res d'informàtica). També hi havia l'opció de posar-hi piles. Sempre dormia, jo, enganxada a la ràdio. Aquella nit vaig notar una patada: Miguel, Miguel, me ha dado una patada!!! I, és clar, com diria el Murphy, no va tornar-hi, la nena. Així que en un moment en què a la ràdio sonava Think, la versió de l'Aretha amb els BB, vaig agafar l'aparell (negre, negre) i me'l vaig posar amb l'altaveu cara a la panxa, just quan la veu negra com l'aparell i màgica de la Franklin agafava embranzida, zas!!! Nova patada! Sí, sí, va dir el jefe, la he sentido!! (hi tenia la mà a sobre)

Així que potser sí que té certa lògica que sigui una de les seves preferides des de fa molts anys (el primer lloc en el seu top ten particular, a dia d'avui, el compartirien Think i Wild World dels Mr. Big).


En fi. La història és que ahir una imbècil vacaburra de la meva feina em va fer venir ganes de fotre-li una òstia. Tal qual. Estava trista, trista, jo, prerregla (això no ho sabia, però gràcies a la meva estimada 'millor amiga' -beffas- que em porta el compte de quan em toca, vaja, ens vé alhora així que és fàcil) quan una actuació seva, en contra meu, baixa, rastrera, i d'idiota amargada com és ella, em va canviar l'estat d'ànim.

No, ja no estava trista: ara tenia ganes de bufetejar-la.

Res de parlar amb ella amb calma, dir-li el mal que em va fer essent tan dolenta, tampoc res de comentar-li amb mala llet la fama que porta a la casa de borde i tonta, o bé d'intentar que entengués...

No. Res, res. Només tenia ganes de pujar a la seva planta, plantar-me davant d'ella i creuar-li la cara d'una òstia.

ZAS!

Deixar-m'hi la mà, fins i tot.

Avui, esmorzant amb l'S, li deia que aquest pensament és una sortida d'alliberament de ràbia fantàstica, per a mi. Quan m'enfado molt, pensar que algun dia, algun dia, aquesta impresentable, el fill de puta de la planta baixa, i l'altra gilipolles amb cara de no haver trencat mai un plat, es quedaran a lloc amb la cara vermella em dóna energia, forces, ànims, quan estic trista (curiosament, els tres són de la meva feina, no odio ningú al món, no desitjo mal ni als meus pitjors enemics, com tampoc als amics que a dia d'avui ja no ho són pel motiu que sigui, ni als ex, ni jefes o exjefes, ni... però en aquests tres, ummmmmmmm, només de pensar com els bufetejaria rollo Gilda, buf, em corro! -bah, tant no, no cal exagerar... però s'hi acosta, s'hi acosta).

He relacionat la cançó una mica per la peli dels BB, i una mica perquè és millor que Pensi bé en les conseqüències d'aquest acte si el convertís en realitat. No les sé. Em pregunto què em podria passar: M'expedientarien a la feina?, Em sancionarien pecuniàriament?, Aniria a la presó si em denunciessin? Què? Quant val una òstia? Tres òsties? Tenen un preu raonable?

(Una de les meves amiguetes de sempre va fer realitat el meu somni, oi, nena, li va fotre una òstia en tol jetorro a una amiga seva que s'havia liat amb el seu nòvio, sí senyor, sí senyor! Quina enveja! Ara que hi penso, la van 'renyar' només: 'Aquest no és, de cap manera, el comportament que destigem en aquest centre -hasta aquí puedo leer-... potser m'hi arrisco!)

Si sabeu què em podria passar, feu-me un correu, paraula de Núria que si li acabo fotent una òstia a qualsevol dels tres, o a tots tres, publicaré la història.

Gràcies, buf!








6 comentaris:

  1. jajaja, quin allibarament aquesta tendència a les clatellades... A mi també m'allibera i em relaxa imaginar de vegades que li foto una hòstia a algú, però he aconseguir controlar aquesta tendència en bona mesura, sense que reprimeixi res ni em provoqui úlcera. Com? Bufff, també dic jo, sent professor de secundària... Ara gairebé no em poso nerviós mai tenint-ne mil motius diaris, jajaja. Salutacions.

    ResponElimina
  2. Bon dia Yoyas!


    Eli

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia, Jalo!

      (i tu? a qui li fotaries una solemne òstia, tia???)

      N.

      Elimina
  3. East, saps que de sempre li he dit 'fotre una òstia -o un òstia-' tot i saber que hi porta hac. Mira, manies meves, una més!!!

    (em sento menys perro verde sabent que no sóc l'única que ho ha pensat en alguna ocasió, per cert, profe de secundària?, si us plau, que la meva gran no sigui alumna teva o, en su defecto, que no sigui un dels teus motius diaris de nervis!!!)

    Salut, sí!

    N.

    ResponElimina
  4. Escolleixo aquesta entrada, doncs mira, perquè em bé simpàticament de gust.

    M'he n'he llegit, de llibres. Però jo escric i escric desfogant-me. Però com millor es fa és amb sentit de l'humor.


    Petons dels grossos,
    Raquel

    ResponElimina
  5. Tot és millor amb sentit de l'humor. Bah, hi ha qui diu que el sexe, no, que l'humor en el sexe és antilíbido... sabran!!! :P

    Zenkius,

    N.

    ResponElimina