Serendipitat

Una serendipitat és un descobriment o una troballa afortunada i inesperada. Es pot denominar així també a la casualitat, coincidència o accident.

L'altre dia, oi, vaig penjar un escrit sobre els records de la meva 'infantesa'. No els millors, sinó part d'ells, dels que recordo. Si llegís els meus diaris (diaris que només he llegit jo, i una amiga de la meva gran, la Lia... hola, Lia, gràcies per fer coses rares com ara llegir els meus diaris, el meu bloc, i les novel·les que et recomano!!!) no seria recordar, seria llegir el que en el seu moment vaig viure, i de la manera que ho vaig viure i, per tant, escriure. Ara, però, els meus records estan mediatitzats pel meu present, per les meves anades i vingudes, per la meva manera de funcionar actualment. No són records verges... 

El cas és que, casualitat o no, l'endemà de penjar l'escrit sobre la màquina de cosir que marcà una part dels meus primers anys (fins els sis), l'Aina em va llegir un 'treball' que sobre Els millors records li van fer fer a l'escola (i ja de pas, orgullosa que estic com a mare de les meves petardes, dir que li van puntuar amb un 9.5). Coincidència? Vinculació? Casualitat? Tant és, tant és, us el penjo, naturalment amb el seu permís...

Un dels millors que tinc, i recordo, és el de sortir al capvespre, quan encara hi és, el sol, a dibuixar, l'estiu passat. Eren els últims dies de les nostres vacances, vam anar, amb la meva família, als Pirineus, a un càmping enmig de la natura. Com gairebé sempre... la muntanya forma part dels nostres estius. Recordo que sortia, abans que es fes fosc, amb la darrera llum del dia. Hi anava a algun lloc on estar sola, seia, amb un full i un llàpis, i dibuixava tot allò que tenia davant. Era un moment per relaxar-m'hi, reflexionar i, sobretot, per a concentrar-me. És tot un privilegi poder gaudir de la natura d'aquesta manera.

Fa temps, quan jo tenia 6 anus, ens van convidar a un casament. Eren uns cosins del meu pare (el primer i darrer casament on he estat). Ja que de petita era una mica... antifaldilles, antivestits, antiqualsevolcosafemenina, doncs vaig anar amb uns pantalons i una samarreta blancs. No era la roba més adequada per anar a una celebració com aquella, però jo anava cómoda. Bé, el cas és que quan vaig acabar de sopar, vaig sortir, recordo, a un jardí que hi havia fora el restaurant, vaig seure en un gronxador i vaig estar allà, gronxant-me, tota la nit, amb el meu cosí.

No sé quant de temps fa, un hivern a Viella. Potser tenia 10 anys, érem allà passant les vacances d'hivern amb la família, la Pili, el Jesús gran, el Jesús petit, i la Laia, també uns amics dels pares. Ens ho vam passar molt bé, feiem, com sempre, excursions a la muntanya, i a la nit jugàvem a jocs de taula...  (i dels gossos que ens van seguir fins a Viella, des de la casa fins a Viella i que no van tornar a pujar amb nosaltres, pobres gossos.). Aquest estiu tornarem a anar de vacances junts amb els cosins i tiets, espero passar-m'ho tant i tant bé com aleshores!


Recordem allò que, per algun motiu, ens deixa emprempta. Recordo tots els seus records, fins i tot podria dir per què ella se'n recorda (dibuixar, muntanya, fresca a l'estiu en el primer; l'únic casament on ha estat... el miguel i jo som anticelebracions així que no acceptem invitacions i, amb el temps, és clar, han deixat de convidar-nos; el tercer... ai, els gossos van fer-la plorar molts dies, recordant-los, on deuen ser, mama, on deuen ser?).

Sí, aquest estiu tornem a anar de vacances tots junts... no sabeu el que significa per nosaltres, tots vuit junts novament. Gràcies, gràcies!!

...

Aquesta cançó, per exemple, em recorda tantes coses...