dissabte, 2 de juny de 2012

La màquina de cosir (bocins d'infantesa)


Recordo la imatge com si l'hagués viscuda ahir mateix: la mare cosint, un llum petit damunt la màquina, de flexo, senzill, il·lumina només l’espai on ella treballant. És la seva feina, broda, cus i porta la casa, i tres nenes, i aguanta les anades i vingudes laborals del pare. La ràdio encesa al costat mentre l’Elena Francis va explicant històries que no entenc. Ni m’importen, tot i que la seva veu m’hi acompanya. A terra, les tres, juguem, no sé a què, però estem ajupides, les tres, sense fer gaire soroll. O ben poc.

A la cuina una taula rodona, blava, forta i pesant. Amb un peu blanc i quatre aspes que la fixen al terra. Puré de patates per dinar, fem formes diferents, ara un nino amb cames, braços, i diu la mare: ahora nos comemos una mano, la cabeza...

Som de mal menjar, les tres. Odio les faves. De fet no recordo cap àpat deliciós. Que jo considerés deliciós. L’hora del dinar, del sopar, és un mal moment. El pare no hi és. Treballa. Només coincidim els diumenges. Ell treballa en un restaurant, fins que marxa, o el fan fora, no ho sé. Tampoc em devia importar gaire, ni ens consultaven.

Són imatges, postals, trossets de passat: Recordat, inventat o explicat. De la suma en surt això. Però nítid, clar, com si ho estigués vivint ara.

Com quan viatjàvem a Caldes, als Avellaners, la torre dels cosins, on vivia la iaia. La seva iaia. La mare del meu pare a qui mai vaig sentir com la nostra àvia. Els meus néts, deia, per referir-se als cosins de Caldes. Tots vivien allà, era una festa anar-hi: els tiets, la tieta, l’avi, la iaia, i els vuit cosins. Quan érem a punt d’arribar, a Caldes, en passar per Palau de Plegamans, ajuntàvem les mans, totes tres, fent broma. Nosaltres dues, suposo, començàvem i la Cecília ens copiava el gest.

Recordo crits al cotxe, com ara elles; el pare, amb el braç cap endarrere, donant cops mirant  de picar alguna cuixa, algun braç, mentre deia prou, prou. Un cotxe petit, vermell, matrícula B-4049-F, un vuit-cents cinquanta.

Rialles.

Vestíem ben iguals. Odiava vestir les tres iguals, i no només això sinó que la roba de la gran, la mateixa de vegades, passava a mi quan li quedava petita. La tercera ho patia més, naturalment.

Jo era rosseta, obedient, bona nena.

Feliç? Potser sí, feliç. Al meu món particular, em penso que era feliç.

No recordo haver jugat mai a nines, ni a res. Encara a dia d’avui no sé jugar a res, cap joc de taula, ni vull aprendre’n. 

M’agrada la vida com a únic joc.

2 comentaris:

  1. Bonito relato, creo que yo conservo los mismos recuerdos que tú, aunque creo que yo sí jugué muchos años con muñecas, tengo un buen recuerdo de mi infancia...la manta de cuadros roja y negra tirada en el suelo del campo, los miércoles cuando el papa tenía fiesta y venía a recogernos al cole, el vecino Julio...no sé, tampoco me he parado mucho a pensar, pero seguro que si lo hiciera saldría alguno más, aunque con el tiempo he conseguido borrar muchos de los recuerdos que no me convenían (en todos los aspectos). Esta chica me tiene el corazón robado, yo, de mayor, quiero ser como ella

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me preguntaba si esa manta roja y negra tenía flecos alrededor...

      Un beso, y lo dicho: ya eres mayor! Ai, nena, ya somos mayores!

      (gracias, por todo!!!)

      Elimina