dissabte, 16 de juny del 2012

Todo a Pulmón (o cómo vivir la muerte)


Llevo dos días con esta canción en la cabeza. En la cabeza y en el oído, internet nos permite eso y más, oírla las veces que apetezca, en la versión elegida, o deseada, directo, remasterizada, versión primera, por uno u otro cantante... Internet nos permite casi todo, casi todo, sí, excepto conseguir la inmortalidad: La vida es un viaje, de ida sin vuelta.

Me da miedo la muerte. Mucho, mucho miedo. Pensar en ese instante en que deje de estar aquí para pasar a estar no sé dónde, no sé con quién, no sé de qué manera, me aterra. Ayer Marc se iba al Tanatorio cuando hablamos unos minutos sobre ella: Em fa tanta por, le dije, que sovint, si hi penso una mica més del compte, em provoco un atac d'ansietat.

Como siempre, pensó un momento la respuesta y dijo: No només a tu, és una por humana, pots intentar fugir-ne, arraconant el pensament, o pots decidir fer front a les pors, en tot cas amb por o sense... moriràs. Morirem.

Lo sé, lo sé, pero no estoy preparada, se está preparado para morir en alguna ocasión? Mentalmente preparado. Hablo de la muerte propia. Se me acelera el corazón si pienso así que, como estoy ya harta de huir, de tapar el miedo, de esconderlo bajo la alfombra, he decidido hablar sobre ella, leer, pensar.

Con Sergi también hemos hablado recientemente. Él estudió filosofía, y así pasamos muchos desayunos, filosofando. La muerte, seguro, debe de ser uno de los temas más, no sé, traumáticos?, de la carrera. Somos mortales, quizás debería decir, afortunadamente somos mortales, pero cómo es ese paso, ese nanosegundo final, ese después...

Si fuera católica, ortodoxa, protestante, luterana... si creyera en la resurrección de los muertos, en la reencarnación, si confiara en la existencia de un más allá, en otra vida, en... supongo que mi miedo disminuiría. Pero no creo y no voy a empezar a creer a día de hoy, al menos no de momento. Aún así, mi manera de vivir la vida como si cada día fuera el último, ayuda. Pero no me es suficiente. Sí para vivir, pero no para morir. Sigo buscando ayuda en el exterior, aunque sé que no me queda otra que aceptar la mayor verdad: Vivimos para morir. Todos.

(Por lo pronto estoy con la lectura de La muerte para los budistas... no me importa de dónde me llegue la luz que me guíe hacia la aceptación real, sí sé que en este caso vivo la vida con su paz, con su intensidad y su alegría, A todo pulmón, así que, por qué no intentar vivir la muerte como ellos?.)

Pueblos, ciudades, barrios, donde viajemos visitamos, Aina y yo el cementerio. Es obligado. Paseamos mirando las tumbas, leyendo las lápidas, comentando, inventando historias. Nos gusta y nos sentimos muy muy cómodas. Recientemente, en un pequeño cementerio francés, Aina dijo: Mama, quan una de les dues hagi mort, creus que l'altra disfrutarà tant d'aquestes visites?

Me quedé sin palabras, pero en seguida me vino un pensamiento alegre: Aina no vive la muerte desde el  miedo, y eso le permite, estoy segura, vivir con la alegría que la hace ser ella.

No ho sé, Aina, no ho sé. Però tampoc tenim pressa per comprovar-ho, oi?

(un abrazo y una sonrisa más tarde seguíamos comentando tranquilamente sobre las muertes que nos rodeaban...)



dijous, 14 de juny del 2012

El sueño - Gerardo Diego


El sueño


Apoya en mí la cabeza,
si tienes sueño.
apoya en mí la cabeza,
aquí, en mi pecho.
Descansa, duérmete, sueña,
no tengas miedo del mundo,
que yo te velo.
Levanta hacia mí tus ojos,
tus ojos lentos,
y ciérralos poco a poco
conmigo dentro;
ciérralos, aunque no quieras,
muertos de sueño.



Ya estás dormida. Ya sube,
baja tu pecho,
y el mío al compás del tuyo
mide el silencio,
almohada de tu cabeza,
celeste peso.
Mi pecho de varón duro,
tabla de esfuerzo,
por ti se vuelve de plumas,
cojín de sueños.
Navega en dulce oleaje,
ritmo sereno,
ritmo de olas perezosas
el de tus pechos.
De cuando en cuando una grande,
espuma al viento,
suspiro que se te escapa
volando al cielo,
y otra vez navegas lenta
mares de sueño,
y soy yo quien te conduce
yo que te velo,
que para que te abandones
te abrí mi pecho.
¿Qué sueñas?  ¿Sueñas?  ¿Qué buscan
- palabras, besos -
tus labios que se te mueven,
dormido rezo?
Si sueñas que estás conmigo,
no es sólo sueño;
lo que te acuna y te mece
soy yo, es mi pecho.



Despacio, brisas, despacio,
que tiene sueño.
Mundo sonoro que rondas,
hazte silencio,
que está durmiendo mi niña,
que está durmiendo
al compás que de los suyos
copia mi pecho.
Que cuando se me despierte
buscando el cielo
encuentre arriba mis ojos
limpios y abiertos.



(etiquetas solo para este poema: eternidad - paz - algún día - amar es querer dormir con esa persona abrazados vigilando sus sueños, mientras vigila los tuyos - amor...)

...

Estava entre Bona nit, de Els pets -que diria que ja l'he penjdada; Somnis, de l'Albert Pla... i la impressionant Qualsevol nit pot sortir el sol, d'en Jaume Sisa. He votat, jo, és clar, i ha guanyat aquesta...




diumenge, 10 de juny del 2012

Serendipitat

Una serendipitat és un descobriment o una troballa afortunada i inesperada. Es pot denominar així també a la casualitat, coincidència o accident.

L'altre dia, oi, vaig penjar un escrit sobre els records de la meva 'infantesa'. No els millors, sinó part d'ells, dels que recordo. Si llegís els meus diaris (diaris que només he llegit jo, i una amiga de la meva gran, la Lia... hola, Lia, gràcies per fer coses rares com ara llegir els meus diaris, el meu bloc, i les novel·les que et recomano!!!) no seria recordar, seria llegir el que en el seu moment vaig viure, i de la manera que ho vaig viure i, per tant, escriure. Ara, però, els meus records estan mediatitzats pel meu present, per les meves anades i vingudes, per la meva manera de funcionar actualment. No són records verges... 

El cas és que, casualitat o no, l'endemà de penjar l'escrit sobre la màquina de cosir que marcà una part dels meus primers anys (fins els sis), l'Aina em va llegir un 'treball' que sobre Els millors records li van fer fer a l'escola (i ja de pas, orgullosa que estic com a mare de les meves petardes, dir que li van puntuar amb un 9.5). Coincidència? Vinculació? Casualitat? Tant és, tant és, us el penjo, naturalment amb el seu permís...

Un dels millors que tinc, i recordo, és el de sortir al capvespre, quan encara hi és, el sol, a dibuixar, l'estiu passat. Eren els últims dies de les nostres vacances, vam anar, amb la meva família, als Pirineus, a un càmping enmig de la natura. Com gairebé sempre... la muntanya forma part dels nostres estius. Recordo que sortia, abans que es fes fosc, amb la darrera llum del dia. Hi anava a algun lloc on estar sola, seia, amb un full i un llàpis, i dibuixava tot allò que tenia davant. Era un moment per relaxar-m'hi, reflexionar i, sobretot, per a concentrar-me. És tot un privilegi poder gaudir de la natura d'aquesta manera.

Fa temps, quan jo tenia 6 anus, ens van convidar a un casament. Eren uns cosins del meu pare (el primer i darrer casament on he estat). Ja que de petita era una mica... antifaldilles, antivestits, antiqualsevolcosafemenina, doncs vaig anar amb uns pantalons i una samarreta blancs. No era la roba més adequada per anar a una celebració com aquella, però jo anava cómoda. Bé, el cas és que quan vaig acabar de sopar, vaig sortir, recordo, a un jardí que hi havia fora el restaurant, vaig seure en un gronxador i vaig estar allà, gronxant-me, tota la nit, amb el meu cosí.

No sé quant de temps fa, un hivern a Viella. Potser tenia 10 anys, érem allà passant les vacances d'hivern amb la família, la Pili, el Jesús gran, el Jesús petit, i la Laia, també uns amics dels pares. Ens ho vam passar molt bé, feiem, com sempre, excursions a la muntanya, i a la nit jugàvem a jocs de taula...  (i dels gossos que ens van seguir fins a Viella, des de la casa fins a Viella i que no van tornar a pujar amb nosaltres, pobres gossos.). Aquest estiu tornarem a anar de vacances junts amb els cosins i tiets, espero passar-m'ho tant i tant bé com aleshores!


Recordem allò que, per algun motiu, ens deixa emprempta. Recordo tots els seus records, fins i tot podria dir per què ella se'n recorda (dibuixar, muntanya, fresca a l'estiu en el primer; l'únic casament on ha estat... el miguel i jo som anticelebracions així que no acceptem invitacions i, amb el temps, és clar, han deixat de convidar-nos; el tercer... ai, els gossos van fer-la plorar molts dies, recordant-los, on deuen ser, mama, on deuen ser?).

Sí, aquest estiu tornem a anar de vacances tots junts... no sabeu el que significa per nosaltres, tots vuit junts novament. Gràcies, gràcies!!

...

Aquesta cançó, per exemple, em recorda tantes coses...


dijous, 7 de juny del 2012

Diálogo apenas en clave


- Cariño?
- Sí, dime.
- Cómo era todo ese rollo que te metía cuando te dolía el corazón?
- Tía, pero si ya lo sabes.
- Ya, pero cuéntame, venga, niño, que me vendrá bien.
- Eso sí, necesitamos recordárnoslo, verdad? Aunque conozcamos la teoría, la práctica es jodida, jodida. 
- Curiosamente lo mismo le decía esta tarde yo a mi 'amiga virtual del alma'. 'Pues hala, practique', me ha contestado ella impertérrita (bah, esta mañana he descubierto que es mortal, la jodía, y lo tenía escondido escondido).
- Pero puedes respirar o te cuesta?
- Me cuesta. Montón.
- Ya, normal, normal. Y la mente? Va por libre, no?
- Sí, totalmente por libre: ahora blanco, ahora negro, y si, quizás, a lo mejor, seguro que no, seguro que sí.
- Ya, ya, siempre es lo mismo. Pero se pasa, lo sabes, verdad?
- Sí, sí, lo sé, lo sé, pero tú ve recordándomelo.
- Venga, porque eres tú, eh! Piensa que al menos nos tenemos, tía. Que no es poco, no es poco.
- No, poco no es. Es cierto. Pero sigue diciéndome. Por qué esto es así?
- Porque estás viva.
- Y vale la pena pasar por esto?
- No te queda otra: si aquello, esto.
- Ya. Pero nunca más, eh, nunca más.
- Claro, claro...
- Oye, hoy has soñado conmigo?
- No, hoy yo, pero el de ayer fue genial, cómo somos, eh?
- Raros.
- Bueno, a parte.
- Jejejeje.
- Beso, hasta mañana.



dimecres, 6 de juny del 2012

Think (o penso o et foto dos òsties)


Think és una de les cançons preferides de la gran. Casualitat o no va ser la primera cançó que va sentir directament amb la ràdio connectada a la panxa quan estava embarassada, jo, de quatre mesos i escaig. Sí, un d'aquells aparells de ràdio (només ràdio) amb una antena extensible, i amb un cable per endollar a la xarxa (elèctrica, res d'informàtica). També hi havia l'opció de posar-hi piles. Sempre dormia, jo, enganxada a la ràdio. Aquella nit vaig notar una patada: Miguel, Miguel, me ha dado una patada!!! I, és clar, com diria el Murphy, no va tornar-hi, la nena. Així que en un moment en què a la ràdio sonava Think, la versió de l'Aretha amb els BB, vaig agafar l'aparell (negre, negre) i me'l vaig posar amb l'altaveu cara a la panxa, just quan la veu negra com l'aparell i màgica de la Franklin agafava embranzida, zas!!! Nova patada! Sí, sí, va dir el jefe, la he sentido!! (hi tenia la mà a sobre)

Així que potser sí que té certa lògica que sigui una de les seves preferides des de fa molts anys (el primer lloc en el seu top ten particular, a dia d'avui, el compartirien Think i Wild World dels Mr. Big).


En fi. La història és que ahir una imbècil vacaburra de la meva feina em va fer venir ganes de fotre-li una òstia. Tal qual. Estava trista, trista, jo, prerregla (això no ho sabia, però gràcies a la meva estimada 'millor amiga' -beffas- que em porta el compte de quan em toca, vaja, ens vé alhora així que és fàcil) quan una actuació seva, en contra meu, baixa, rastrera, i d'idiota amargada com és ella, em va canviar l'estat d'ànim.

No, ja no estava trista: ara tenia ganes de bufetejar-la.

Res de parlar amb ella amb calma, dir-li el mal que em va fer essent tan dolenta, tampoc res de comentar-li amb mala llet la fama que porta a la casa de borde i tonta, o bé d'intentar que entengués...

No. Res, res. Només tenia ganes de pujar a la seva planta, plantar-me davant d'ella i creuar-li la cara d'una òstia.

ZAS!

Deixar-m'hi la mà, fins i tot.

Avui, esmorzant amb l'S, li deia que aquest pensament és una sortida d'alliberament de ràbia fantàstica, per a mi. Quan m'enfado molt, pensar que algun dia, algun dia, aquesta impresentable, el fill de puta de la planta baixa, i l'altra gilipolles amb cara de no haver trencat mai un plat, es quedaran a lloc amb la cara vermella em dóna energia, forces, ànims, quan estic trista (curiosament, els tres són de la meva feina, no odio ningú al món, no desitjo mal ni als meus pitjors enemics, com tampoc als amics que a dia d'avui ja no ho són pel motiu que sigui, ni als ex, ni jefes o exjefes, ni... però en aquests tres, ummmmmmmm, només de pensar com els bufetejaria rollo Gilda, buf, em corro! -bah, tant no, no cal exagerar... però s'hi acosta, s'hi acosta).

He relacionat la cançó una mica per la peli dels BB, i una mica perquè és millor que Pensi bé en les conseqüències d'aquest acte si el convertís en realitat. No les sé. Em pregunto què em podria passar: M'expedientarien a la feina?, Em sancionarien pecuniàriament?, Aniria a la presó si em denunciessin? Què? Quant val una òstia? Tres òsties? Tenen un preu raonable?

(Una de les meves amiguetes de sempre va fer realitat el meu somni, oi, nena, li va fotre una òstia en tol jetorro a una amiga seva que s'havia liat amb el seu nòvio, sí senyor, sí senyor! Quina enveja! Ara que hi penso, la van 'renyar' només: 'Aquest no és, de cap manera, el comportament que destigem en aquest centre -hasta aquí puedo leer-... potser m'hi arrisco!)

Si sabeu què em podria passar, feu-me un correu, paraula de Núria que si li acabo fotent una òstia a qualsevol dels tres, o a tots tres, publicaré la història.

Gràcies, buf!








dissabte, 2 de juny del 2012

La màquina de cosir (bocins d'infantesa)


Recordo la imatge com si l'hagués viscuda ahir mateix: la mare cosint, un llum petit damunt la màquina, de flexo, senzill, il·lumina només l’espai on ella treballant. És la seva feina, broda, cus i porta la casa, i tres nenes, i aguanta les anades i vingudes laborals del pare. La ràdio encesa al costat mentre l’Elena Francis va explicant històries que no entenc. Ni m’importen, tot i que la seva veu m’hi acompanya. A terra, les tres, juguem, no sé a què, però estem ajupides, les tres, sense fer gaire soroll. O ben poc.

A la cuina una taula rodona, blava, forta i pesant. Amb un peu blanc i quatre aspes que la fixen al terra. Puré de patates per dinar, fem formes diferents, ara un nino amb cames, braços, i diu la mare: ahora nos comemos una mano, la cabeza...

Som de mal menjar, les tres. Odio les faves. De fet no recordo cap àpat deliciós. Que jo considerés deliciós. L’hora del dinar, del sopar, és un mal moment. El pare no hi és. Treballa. Només coincidim els diumenges. Ell treballa en un restaurant, fins que marxa, o el fan fora, no ho sé. Tampoc em devia importar gaire, ni ens consultaven.

Són imatges, postals, trossets de passat: Recordat, inventat o explicat. De la suma en surt això. Però nítid, clar, com si ho estigués vivint ara.

Com quan viatjàvem a Caldes, als Avellaners, la torre dels cosins, on vivia la iaia. La seva iaia. La mare del meu pare a qui mai vaig sentir com la nostra àvia. Els meus néts, deia, per referir-se als cosins de Caldes. Tots vivien allà, era una festa anar-hi: els tiets, la tieta, l’avi, la iaia, i els vuit cosins. Quan érem a punt d’arribar, a Caldes, en passar per Palau de Plegamans, ajuntàvem les mans, totes tres, fent broma. Nosaltres dues, suposo, començàvem i la Cecília ens copiava el gest.

Recordo crits al cotxe, com ara elles; el pare, amb el braç cap endarrere, donant cops mirant  de picar alguna cuixa, algun braç, mentre deia prou, prou. Un cotxe petit, vermell, matrícula B-4049-F, un vuit-cents cinquanta.

Rialles.

Vestíem ben iguals. Odiava vestir les tres iguals, i no només això sinó que la roba de la gran, la mateixa de vegades, passava a mi quan li quedava petita. La tercera ho patia més, naturalment.

Jo era rosseta, obedient, bona nena.

Feliç? Potser sí, feliç. Al meu món particular, em penso que era feliç.

No recordo haver jugat mai a nines, ni a res. Encara a dia d’avui no sé jugar a res, cap joc de taula, ni vull aprendre’n. 

M’agrada la vida com a únic joc.