dimarts, 20 de març de 2012

Menys sou, menys horari... pot ser més Vida?


El proper 1 d'abril farà 20 anys que treballo a l'Administració. Vint anys. Buf! En tots aquests anys he estat sempre al mateix Departament, només vaig marxar nou mesos a una altra Santa Casa -Errarum humanum est- total, per anar a petar dos-cents metres més enllà, i adonar-me que es pot canviar per pitjor, sí. Molt pitjor. Així que nou mesos després... me'n tornava!

Sí, conservadora que és una laboralment parlant.

Ser funcionària és un camí de roses? Pos no. Francament, no. Des de l'any 96 preparo oposicions. He anat a classes embarassada. Un dels examens de les primeres opos que vaig aprovar el vaig fer als deu dies d'haver parit, no podia ni seure de com tivàven els punts. Les segones opos que vaig aprovar (n'he aprovat alguna més però sense plaça... i jode que ni te cuento!) vaig anar amb la peti, alletant-la, tenia dos mesos i mamava a demanda (com ha de ser, evidentment) així que vaig poder parar l'examen i donar-li el pit (el miguel estava amb ella fins que demanava a crits pit). I no, ni se'm va passar pel cap copiar, ho juro. Estudiar oposicions, i fer els examens, és de les pitjors experiències que recordo: durant temps he estat tancada a la biblioteca, a casa, amb llibres amunt i avall i gastant-me una pasta en material i classes. Una pasta, sí. He tingut un munt d'atacs d'ansietat lligats a les opos, tranquimazin, orfidal per dormir, ommmmmmmmm.

Però, però, però, estic més que agraïda a la meva feina (i més a dia d'avui, amb aquesta santa crisi), tot i que porto no sé quants anys sense augments, l'any passat ens van reduir el 5%, ah, però des d'Espanya, tot i que fa mal igual, ja t'ho dic ara. A partir d'aquest 1 d'abril i per celebrar els 20 anys, i donat que ara la plaça que ocupa és com interina, em redueixen un altre 15%. Acord de govern se'n diu, crec. Jo li donaria un altre nom. I entre el juny, crec, i el desembre, un altre 5% més. Entotà, qualsevol dia enlloc de la tarja per 'fitxar' passaré la Visa i que es cobrin el que els dec...

I tanmateix, tot i el que pugui semblar pel que he dit abans, no em queixo. Com fer-ho? Treballar a l'Administració, sóc del cos general i treballo 37,5 hores de dilluns a divendres, m'ha permés portar les meves filles a l'escola (d`hora, sí, però portar-les cada dia). M'ha permés anar-les a buscar, també, excepte les tardes de dimarts que sí treballo, que hi van els iaios (treballaré per últim dimarts la setmana vinent perquè la reducció del 15% de sou ve acompanyada d'un 15% de reducció horària). És genial, no sóc una filla molt familiar així que gràcies a això els meus pares han estat/jugat/xerrat cada setmana amb dues de les seves nétes, sense falta! Aquesta feina amb la conciliació familiar real m'ha permés acompanyar-les al metge sempre que ha estat necessari (només amb un justificant i recuperant les hores no hi ha cap problema, cap ni un si és per un fill). No m'he perdut mai una xerrada amb els profes, ni a principi de curs, ni les anuals particulars. No he faltat a cap Cantata de Nadal, ni a les de l'Auditori, ni tampoc les actuacions teatrals que han fet, ni el festival de final de curs.

No, no estic ironitzant, para nada. No cobro gaire, potser ara és un sou correcte, però durant anys i anys he cobrat molt menys que d'altres coneguts, amics o familiars, i què? Estar amb les meves filles quan estaven fotudes (sí, teniem 70 hores anuals com Assumptes Personals, ara s'han transformat en 45, però jo ja n'he fet un bon ús durant anys), poder compartir amb elles tantes coses, allargar vacances a l'estiu, ponts, i d'altres, i no faltar a cap cita important per elles i per mi, no es paga amb diners. I no, no m'ho pagaven, però és que hi ha coses -i ho dic amb el cor a la mà- que no tenen preu.

I, ara, amb la crisi, la reducció horària (sí, vale, i de sou) és d'una hora diària. Genial, fins i tot les tardes de dimarts podré anar-les a buscar! (ummmm o negocio amb els avis?) I sí, cobraré menys, però com no hauré d'estudiar opos durant dos anys (que és el temps previst, a priori, que durarà la mesura) no gastaré diners en classes setmanals i, per sobre de tot, em sentiré lliure, lliure (qui hagi estudiat opos sabrà la sensació de llibertat que t'envaeix quan fas un kit-kat opositor). Buf.

En fi, no ser ambiciós també ajuda. I no tenir mancances econòmiques, ho reconec, perquè tampoc no tenim despeses importants. Sí, vull mirar-m'ho en positiu... i si aixó li sumem que m'agrada la meva feina, que estic genial amb els meus companys i que no passo calor a l'estiu, ni fred a l'hivern...






2 comentaris:

  1. M'imagino que el fàcil seria dir que "tant de bo la majoria dels funcionaris públics pensessin així", però del cor em surt dir-te (ep! aprofito per recomanar-te "La Contra" de la Vanguardia del passat 14/03 amb l'entrevista a Anni Marquier "El corazón tiene cerebro") que t'envejo. Enveja "sana" es clar!. Penso que no es tracta de ser ambiciós, o de questions econòmiques, penso que tu saps veure i aprofitar el millor de la vida que ens ha tocat viure i, de ben segur, això fa que moltes vegades siguis veritablent feliç...si!, t'envejo! (...uf! m'ha sortit així!) Fins la propera!

    ResponElimina
  2. Ep, moltes gràcies 'Anònim', sí sóc addicta fa molts anys a La Contra, i precisament aquesta entrevista ens la va enviar també una companya de Meditació. Però moltes i moltes gràcies per la recomonació. I per les teves paraules!!

    Zenkiusverimach!

    ResponElimina