diumenge, 25 de març de 2012

1, 2, 3... Uroloki oé!

Fa unes setmanes comentava allò de 'que no sóc una mare al uso'. Sí, em considero una marassa, però objectiva, en principi és el que pretenc (així que quan el profe de la petita, per exemple, em diu el que em diu d'ella no puc fer més que acceptar i buscar entre tots una solució, no com altres mares, recordo una de concreta, que em va negar que la seva filla pegués a la meva: La meva filla, pobreta, si és tan bona nena, impossible... -fins que parlant amb la senyo em va explicar la 'doble cara' de la nena pobreta!).

Total, he format part de l'ampa durant anys perquè sabessin quànta feina suposova organitzar les festes, extraescolars, reunions i ho valoressin (sense el menyspreu que en més d'una ocasió vam haver d'aguantar). Però he de reconéixer que la història em va acabar enganxant en el fons molava ser una de les 'caps' a les festes (tant és així que sempre anava amb el micro a la mà i el pare d'uns nens de l'escola, ex d'una de les meves millors amigues, em va dir l'any que deixava l'ampa: Estoooo, Núria, el micro te l'emportaràs o el deixaràs?).

Durant uns anys, també, vaig estar al consell escolar de la seva escola per saber com funcionava internament i comparar -una mica- amb el que elles m'explicaven, i evidentment fer de portaveu de les famílies davant de l'escola. Clar que, alhora que ajudava a millorar l'escola (tenint en compte tan poquet com, crec, se'ns permetia) m'enterava d'un munt de curiositats a primera línia de foc. Que sóc inquieta de mena, ja ho sabeu!!! (llámale cotilla, vaaaale)

Anava al parc amb les petis i en més d'una ocasió m'enfilava a dalt del tobogan (sobre tot amb l'aina, la jana ha estat salvatge des que va néixer) per ajudar-la a baixar. Però no em relacionava gaire amb la resta de mares, no n'he tingut mai traça per això, així que tot i que anàvem al parc no feiem 'vida de parc de cotilleos, trobades, sopars i altres'.

Em vaig comprar uns patins en línia fa vuit anys quan vam regalar-li els primers a la gran. Aprendria a patinar amb ella. Ho intento, ho intento a dia d'avui encara, no creieu però  per molt que la Jana em cobri només un euro per classe (sí, catalana que ens ha sortit) sóc molt pato mareau!

Vaig prendre'm en sério l'aprendre a esquiar a partir que elles van saber fer-ho per no perdre'm una experiéncia genial compartida que suposava la suma de muntanya, neu i esport! I sí, a dia d'avui fins i tot controlo una miqueta!

Quan es van tirar amb parapent vaig fer-ho també tot i que em marejo en un gronxador (paraula!). Vaig fer vies d'escalada quan la peti va decidir que aquest era el seu esport (n'ha tingut molts que ha considerat 'el seu esport'... del moment, afegiria jo). I he fet el pí per carrer per demostrar a la gran que no és tan difícil!

Però, però, però... l'altre dia m'ho recordava l'Eli, sempre vaig mantenir que no accediria a un esport que suposés competir en cap de setmana, i menys encara, compartir i socialitzar-me amb altres pares. Buf. Quin pal, tan rara com jo sóc!!

Jajajaja, mai podem dir alló de 'De este agua no beberé, este cura no es mi padre y esta polla no me cabe' (Gin dixit, a mi que me registren!). Així que si quan va fer escalada fa uns anys, la Jana, vam compartir unes quantes sortides a la muntanya amb tropecientas famílies per fer escalada a l'aire lliure (ella practicava en un rocòdrom, Climbat);  Quan va tenir l'época de futbol vam anar a algun partit en escoles, de la mateixa manera quan va fer tres anys de 'Llit elàstic' vam anar a Lleida entre d'altres llocs per veure-la saltar (a ella i dos-cents nens i nenes durant hores i hores) en exhibicions i competicions. Buf. Quin pal, no us puc dir una altra cosa. Ho feiem, tan el Jefe com jo, però per dins ens fotia una mandraaaaaaa.

Tanmateix, ara fa un any que va començar amb el hoquei línia. I des del primer moment ens hem sentit tots molt a gust, no només en veure que un esport d'equip és el que necessita la Jana (sense l'agressivitat del futbol, bàsicament del públic del futbol) pel seu caràcter, sinó per l'acollida dels companys amb ella (la única nena en un equip de nens), així com el suport que hem tingut dels pares, monitors, junta i presi, quan hem estat perduts. Gràcies, gràcies i gràcies.

Tot aquest escrit per dir-vos que sí, és cert, sempre que ha calgut hem acompanyat les nenes a les seves competicions (l'aina va fer també patinatge durant anys i les exhibicions eres llaaaaaaargues i avorrides, ja us ho dic ara, si més no per aquests pares que tenen les meves filles), però mai, mai, ens haviem sentit tan integrats, contents, participants, animadors, i feliços com acompanyant la Jana als partits de hoquei.

Sí, crec que és evident que l'important és que els fills disfrutin amb l'esport que fan, però també, i ja que els pares hem de ser allà, i allà, i a l'altre lloc, sentim que ho vivim amb ells, que en formem part, que som un equip. I ahir, al play off d'Uroloki a Premià ho vam viure així. Mai m'havia quedat afónica de tan cridar (val a dir que també animava al contrari en alguna ocasió, no som pares xungos, eh), ni amb mal de mans de tan picar-hi. Però sobre tot molt feliç de veure que, tot i no guanyar, tot i quedar segons en una ajustada final 0-1, vam participar-hi i ens vam divertir molt en un ambient sa i distés (el Miguel diu que per ell és fàcil, com és de la Real Societat i de la Penya està molt acostumat a participar i no guanyar!!!).

...

El que crec que mai aconseguiran ni les meves filles ni ningú és que em banyi a la piscina o a la platja. Para eso, y para algunas cosas más... són pare!!! (si ho aconsegueixen, si aconsegueixen que em banyi més de cinc minuts seguits, tindreu un article informatiu... però ho dubto, francament, oi?)




2 comentaris:

  1. Jo t'entenc. No sóc pare, ni ganes, però el que més mandra em faria no seria la qüestió de la disciplina, de l'ordre, allò que normalment es resumeix parlant d'educar un fill, amb tot el bo i tot el dolent que té. No, això no em molestaria gens. Aquesta és la part de la responsabilitat, de donar valors, de fer que estudiin, en fi, de fer que es converteixin en homes i dones de profit, i fer que vagin pel bon camí... Tot això m'agradaria, i crec que seria bastant coherent.

    El que més m'emprenyaria seria socialitzar-me amb els altres pares (els pares, quan s'ajunten, foten una pinta de tontos que no s'aguanten, van tots de graciosos, competeixen inconscientment per coses com qui és el pare més enrotllat, qui és el pare més graciós... no puc amb els pares en massa). També em faria mandra fer-me de l'ampa (i per la meva manera de fer segurament ho faria) o portar-los a competicions esportives, etc.

    Jo si fos pare seria com els pares d'abans, que estaven de menys collonades, jaja. Faria el que he de fer, no permetria moltes coses (ahir a la nit, en un restaurant, una familia sopant, i els dos nens amb cascos musicals tot el sopar!!!), els donaria afecte, els educaria, però prou.

    Interessant entrada.

    ResponElimina
  2. (Et contesto des d'un moment de crisi familiar, des d'aquesta búsqueda de la coherència que comentes impossible d'assolir, a parer meu, quan t'hi trobes, i que tu veus com a senzilla... jo sí que faria ara mateix com els pares d'abans i aniria a buscar tabac ben lluny i per no tornar tot i que fa anys que vaig deixar l'hàbit!!)

    Dues filles, en tinc, en teoria educades igual, mateix pare, mateixa mare, mateixos valors i principis, situació familiar i econòmica idèntica i tot i així... dues persones totalment i absolutament diferents.

    I jo, en matins com aquest, senzillament, no puc més.

    Ommmmmmmmmmmmmmm!

    ResponElimina