dimecres, 23 de novembre de 2011

Meditem... o passando?

Consulto el diccionari de l'IEC:

Meditació - Aplicació de la ment a la consideració atenta d'un mateix, d'alguna cosa relacionada amb la pròpia existència, d'algun aspecte de la personal convicció religiosa.

...

Fa molts anys que vaig començar a 'intentar practicar' ioga. Per què? bàsicament perquè sóc, era, pur nervi, i em calia alguna activitat tranquil·litzadora, relaxant, que aturés el meu cap i la meva ment.

Flexibilitat en tinc però paciènciaaaaaaaaaa, buf! N'he fet a centres cívics, gimnasos diferents, a l'escola de les nenes, amb un 'mestre/guia' que llogava un local... iogues que aprofundien més en certes postures, en la meditació, en la relaxació, en la concentrció d'una figura, en...

Meditació em sonava, aleshores, a sànscrit, no sé. Aprofitava en aquells moments per pensar en la rentadora que havia d'estendre, en els deures de la gran, en la feina que m'havia deixat pendent al matí, amb la darrera discussió amb vés a saber qui... jo què sé! meditar no és pensar en una cosa amb concentració? doncs, vale, què, jo pensava concentradament en milers de coses alhora, així que la meva meditació valia per mil. Buf, ara que sí sé què significa meditar realment, allò que feia no era ni més ni menys que una puta merda. Una merda grossa. Res. Nada. O sí, encara pitjor, permetre que la meva ment xarrés sense descans ni límits, au, com una gallina 'clueca' bla, bla, bla...

Temps després, un personatge virtual a qui vaig acabar coneixent (amb tot el patiment que allò va causar a l'Elisenda), em va ensenyar el que volia dir meditar. Vaig aprendre molt d'ell sobre el tema, i sobre tot a meditar en espais oberts: a la platja, la muntanya, al Retiro de Madrid, a la feina, on fos! Cada matí abans de sortir de casa ho feia.

Aquells anys, també, vaig començar a practicar ioga al poliesportiu on faig gimnàs. Era una época molt dolenta per a mi. Molt. Això sí, com feia una dieta estricta estava cada dia més i més prima (evidentment ho heu de llegir amb ironia). Un vespre, la 'profa' de ioga, em va dir una cosa com: si continues aprimant-te no et deixaré venir a classe... No hi vaig tornar. Casualment, però no hi vaig tornar, va ser quan la depressió em va guanyar la partida (eps, una batalla, no la guerra).

Aquest octubre em vaig decidir, em trobava molt bé mentalment, estable emocionalment, i em vaig 'apuntar' a classes de meditació, només meditació. Quan la Ruth, la 'profa' que ja havia tingut a ioga, em va veure em va fer una abraçada molt contenta: estàs bé, estàs bé, no saps el munt de vegades que he pensat en tu, en com estaves de malament aleshores i en el que et vaig dir... i no vas tornar.

Vaig riure, naturalment, i li vaig mig explicar per sobre el que havia passat.

Així que ja em teniu fent 'meditació' guiada, i en grup, els dilluns al vespre. El darrer dia, la Ruth, explicava que el grup es forma a mesura que les setmanes passen. Que la cohesió de grup no és immediata. Que anirem trobant l'espai. Ho comentava perquè hi havia dos antics alumnes que no acabaven de trobar-s'hi, que enyoraven el grup que sí van acabar fent-se, que ja no era el que va ser.

Ho vaig veure tan clar, jo, tant. M'havia passat anys volent formar part de... a la feina, a la universitat, amb els amics, fins i tot al gimnàs... que ara el que no volia era formar part de, volia estar jo mi mé amb mi, i créixer sola, no en grup. I si en alguna cosa no he canviat és que allò que penso i crec que he de dir-ho, se'm posa a la boca i surt sense voler (és el que em deia l'aina quan em deia 'tonta' de petita):

'Una cosa, no vull ser borde -o no més borde del que ja sé que sóc- però jo no vull formar part de cap grup, no necessito que és creï, potser fins i tot al contrari, passa res?'

'Doncs no, Núria, no passa res, va contestar la Ruth, jo aquest any tampoc no vull formar part del grup, necessito més treball interior individual'

Em va dir, a banda, que la propera classe em canviaria de lloc per tal que aprengués a estar bé sense aquesta referència (sí, he estat totes aquestes setmanes sentada al mateix lloc que vaig triar el primer dia). Em vaig agobiar molt. No us passa quan comenceu un curs que si el primer dia seieu aquí o allà, les properes classes no suporteu haver de canviar perquè un 'impresentable' us ha 'robat' la taula i cadira? O si aneu sovint al mateix bar trieu la mateixa taula? Som animals de costums, en bona part.

Vale, jo que sóc donya coherència, sovint, i no vull grup, vull estar amb mi, bla, bla, bla... què vaig fer en acabar la classe? Doncs parlar amb el company que normalment tinc al costat i amb qui m'uneix una energia molt positiva (no havia creuat fins aquell moment ni una paraula amb ell), doncs això, donya coherència li va dir: Perdona, esto, et faria res posar-te a prop meu quan la setmana vinent em canviï la Ruth de lloc?

Tela marinera. Molta meditació. Molt jo mi mé. Molt passando del grup. I pidolant com una nena petita: Senyu, senyu, no em separis de la meva amiga!!

I ara, mediteu, que després de llegir aquesta entrada, si l'heu llegida sencera i no en diagonal, és el millor que podeu fer per desconectar: Ommmmmmmmmmmmmm!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada