dilluns, 28 de novembre de 2011

Le ha correspondido un apartamento en Torrevieja, Alicante...

Sí, d'acord, la vergonya mai ha estat companya meva de viatge. Bé, hauria de dir, que gairebé mai. De vegades sí que m'ha acompanyat, no fotem, espereu que hi penso... ummmmmmm... segur que algun cop sí, recordo una vegada...

Ja està! Unce upon a time jo devia tenir, què, vuit, nou anys, recordo que aleshores era 'escolta' de l'AE Rocafort, devia ser llobató, o llop, total que amb els scouts vam anar al Saló de la Infància i la Joventut de Montjuïc. Allà, a l'stand de la Zurich vam fer un dibuix cadascú, demanaven alguna escena que tingués relació amb el que Zurich promocionava: Assegurances.

Així que jo, que sempre he dibuixat de pena, vaig fer un dibuix en què es veia un tren i un nen amb el cap fora de la finestra (també hi vaig dibuixar un poste d'electricitat arran de tren), amb una llegenda que hi posava: Cuando en tren viajaràs, la cabeza por la ventanilla no sacaràs!

Què mona, la nena, devien pensar, quina bona pensada, i quin rodolí més, més, més... buf, en fin. NO sé què van pensar. El cas és que dies després van trucar a casa: Hola, bon dia, truco de Zurich, companyia d'assegurances, és per informar-los que la Núria Puntero ha guanyat una bicicleta, que la poden venir a recollir a l'stand de la fira abans del proper dia 5... Sabeu què vaig contestar jo mentres deixava al pobre senyor parlant sol? Mamaaaaaaaaaaaa, papa, que diuen que he guanyat una bici? No vull, no vull, buaaaaaaaaaaaaaaaaa, jo no vull cap bici, no vull guanyar res, mamaaaaaaaa, papaaaaaaaaaaaa. Sí, em vaig posar a plorar com una figa flor. Com la figa flor que era, naturalment.

Seguim.

Anys després, cap el 92, vaig anar al Pasta Gansa. Sí, el programa del Miquimoto de Catalunya Ràdio, vaig guanyar... res. Res. Però m'ho vaig passar molt bé. El meu sogre i el JJ em gravàven el programa (sí, en cintes de cassette, d'aquelles de girar la cara A i la cara B), i alguns amics l'escoltàven. Jajaja... quan va acabar el programa, la Natàlia G, em va trucar: A veure nena, qui és la Isabel, eh, la teva veÏna, potser? La Isabel, La Isabel...

Sí, la història és que a la cinquena pregunta em va preguntar com es deia la mare de la Juana la Loca, i jo, ummmmm, Isabel. I ell, Isabel, què? I jo, doncs, la Isabel. I ell, Isabel, Isabel???? I jo, aaaaaaaaaah, no, la Isabel I de Castella. Vale!

I un altre concurs de la ràdio, a Onda Rambla, Cine en el cuerpo, amb l'Eduardo de Vicente, un crack. Hi posaven crec que vint o vint-i-cinc 'frases', o diàlegs curts, de pelis i havies d'endevinar-les. Els, no sé, deu que més n'endevinessin anirien al concurs a la ràdio. Crec que vaig ser la que més vaig endevinar. Només no vaig saber un diàleg, era de la peli 'Tu i jo'. I vaig anar allà, em va acompanyar el miguel, va ser molt xulo, però no vaig saber de quina pel·lícula era una banda sonora. Ai, ni la recordo. O sí, si fes memòria, molta, potser sí... buf, però em va mandra. Se siente! Vaig guanyar un bon lot de llibres, pelis, fotos, pósters, sí! I una experiència molt enriquidora.

Fa poc més de dues setmanes vaig guanyar el darrer llibre. Al Web l'Illa dels llibres. Demanàven: Què és per a tu la pau? I jo, simple, com sento qeu és la pau, simple, vaig enviar una resposta que hi deia: Per a mi la pau és mirar com dorm la meva filla Jana.

I un llibre signat per l'autora, Ruta Sepetys, Entre tonos de gris, que em vaig endur. Bé, la Jana i jo.

Quines coses, i aquesta mateixa nit, sense concursar ni res, mireu, mireu quina cançó més tendra he 'guanyat' per a la meva col·lecció de meravelles, i per vosaltres. Gràcies, i bona nit. O bona nit i tapa't!

(una mica li dedico aquesta entrada al Vicente, amb ell he estat escrivint-me tota aquesta estona, i bé, la seva amistat no la vaig guanyar en un concurs, però tampoc no gaire lluny, oi?...)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada