Les papallones a l'estómac tenen una durada marcada. La natura és sàvia i permet que es mantinguin el temps necessari per tal de crear una nova vida. En el cas dels nadons humans tan inútils quan neixen (alguns fins i tot no deixen de ser-ho, inútils vull dir, al llarg de tota la seva vida i fins la mort) aquestes papallones, alló que no és res més que química comuna entre dues persones (enamorament), es manté vora de tres anys, el temps necessari perquè el 'nou ésser' pugui menjar, beure, dormir, caminar per ell sol.
Després aquesta passió inicial es transforma en avorriment, desídia, desgana, desinterés uns anys després. És en aquest moment, normalment, quan apareixen les infidelitats, es donen les separacions, o en casos d'imbécils autèntics (pràctica que afortunadament està deixant d'usar-se) es decideix tenir un fill per tal de dotar la relació d'algun sentit.
Superats aquests anys, si la parella encara continua, si el sentit de l'humor no incomoda sinó que ha esdevingut comú, si l'objectiu vital s'hi assembla, i si la crisi econòmica ho permet, arriba una etapa de tranquilitat. Cadascú ha trobat el seu espai personal. Són dos persones, dues taronges i no la suma de dues meitats. La pau, la tranquil·litat emocional, l'absència d'espurnes de desig, però la necessitat d'afecte omple els dies.
El matrimoni format per la Margaret i l'Enrique passa per cadascuna d'aquestes situacions. La novel·la, magníficament escrita (i amb una molt bona traducció de Damià Alou), narra la relació d'aquests dos personatges des de l'inici fins al final, la mort de càncer de la Margaret.
En capítols alterns (ara es coneixen, ara s'hi acosten a la mort) redescobrim allò que ja sabem per experiència pròpia: cap 'matrimoni', ni relació de pares/fills, ni tampoc cap amistat manté una línia uniforme al llarg de tots els anys de durada, les pujades i baixades, acceleracions, frenades la conformen. Sempre.
No he jutjat cap actuació, en aquestes alçades de la meva vida sé que el més dificil és saber a priori com actuarem si mai... Però sí, sí m'he sentit identificada amb allò que ell ha sentit, amb alló que ella ha patit. Massa, potser. Tot i no haver deixat anar cap llàgrima l'angoixa, en aquest moment, m'omple el cor.
'Dichosos los hombres que aman a la mujer con la que se casan, pero más dichoso aquel que ama a la mujer con la que está casado.'
Gilbert K. Chesterton
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada