dissabte, 15 d’octubre de 2011

Desitjos... complerts! (I)

Ni ens en sobren, ni ens en falten, els diners, a casa. Darrerament, és clar, anem més justos, pel mateix motiu que tothom (evidentment la crisi també va passar per casa un dia en forma d'acomiadament i nova feina amb moooooooooolt menys sou) però anem fent, i sovint força tranquils (si més no, jo, que el jefe s'ha tornat un patidor econòmic casolà de primer grau).

En fi, el cas és que quan anem de vacances o cap de setmana, mai anem d'Hotel. No és un problema econòmic, o no només, sinó de manera de ser: som tan imprevisibles, informals, indeterminats, i indecisos que ens agrada agafar un apartament per no tenir horaris, no haver de vestir-nos, de relacionar-nos gaire, ni de prendre decisions fixes. O anar de Residències de Temps Lliure (us les recomano) per tal de no pensar, comprar, cuinar. També de bungalow... per aquesta necessitat de llibertat i d'aire lliure!

Farà uns quatre anys, la gran, ens va deixar anar: Quan anirem a un hotel de cinc estrelles a passar les vacances?

Cooooooooooooooooom?

Sí, sí, la pregunta havia sortit de la seva boca. I aquella boca seva li pertanyia. Sí, sí, sense dubte: ho havia dit l'Aina.

Doncs, mai, li vaig dir, mai anirem a passar uns dies a un hotel de cinc estrelles! Ni tenim els diners, ni sabriem com comportar-nos, buf, deixa't estar!

No va fer cap réplica, però dies després repetia la pregunta, i encara una altra vegada, i una altra.

Així que un dia, un matí, a la feina, vaig preguntar en veu alta als companys d'aleshores: Si haguessiu de triar un bon hotel a Barna, de moltes estrelles, quin triarieu?

I me'n van dir un. I 'rauda i velós' vaig escriure'ls un correu, als d'aquell hotel, tal qual: Hola, em dic Núria, tinc una filla de nou anys que... bla, bla, bla.

Encara riuen de mi, els compis, suposo.

Però res, ni una setmana després, rebia contesta:

El senyor tal i qual us convida a visitar el nostre hotel tal, amb la vostra filla Aina. Truqueu en aquest telèfon per concertar la visita...

Óstia, óstia, óstia... sí, sí, hi vaig trucar, i vam quedar amb una noia encantadora. Un diumenge al matí. Tots quatre. Bualaaaaaaaaaa, per la cara -by my face- vam visitar tot l'hotel: les habitacions, suits, cafeteries, salons, piscines, sales de gimnàs, tot. Tot.

I, amb una gran amabilitat, la noia ens va dir que el senyor TAL mai no havia 'permés' aquell tour, però mira, em va dir, el correu li va resultar simpàtic.

Doncs mira, en aquell moment, ell també a mi!

Moraleja: Bah, ja ho va dir el ChCh, tu pots aconseguir tot alló que et proposis, l'únic obstacle ets tu mateix!

:)

5 comentaris:

  1. Precioso relato, y preciosa la manera de contarlo. Y preciosa tú.

    ResponElimina
  2. Ai... y tú un regalo, ya lo sabes.

    Tres suscritos tengo... del blog, digo, de 'esos' extraños amigos/conocidos que me leen, y no solo me acompañana, sinó que les apetece recibir el escrito en cuanto lo cuelgo. Bueno, pues aquí la desastre ha enviado el relato sin haberlo acabado.

    Buf!

    Eso digo yo, buf!

    Besazo, cariño.

    Y a todos...

    ResponElimina
  3. Buf, buf! Qué macoooooo muá muá

    gelito sin cielo kalandrian PA REPOLLAMAN

    ResponElimina
  4. Jorgito, guapoooooooooo!

    (ts, em preguntes en 'tancat' si el que explico és cert... i tant que ho és, però em sap greu dir el nom de l'hotel així davant de tots vosaltres, milers de seguidors, què dic milers, milionsssssss! ho dic? no ho dic? ho dic? no ho dic?)

    Petons angelillo!!!

    ResponElimina
  5. Qué linda historia, Buf! Tan linda como tú eres. No cambies nunca.
    I.

    ResponElimina