dimarts, 27 de setembre de 2011

He fet els Cims!

L'agost del 85, l'Òscar Cadiach i els oblidats, normalment oblidats per les cròniques, Carles Vallès i Toni Sors... van fer el cim: l'Everest. La senyera oneja des d'aleshores allà en aquella cima meravellosa (o no, no en tinc ni fava si encara hi és!).

(per cert, no sé si mai ho he explicat, rollo les àvies que expliquem vint vegades el mateix, però per aquelles dates vam muntar a l'Institut Maragall el CIM -Col·lectiu Independentista Maragall-, de seguida va contraatacar el BEPE -Bloque Estudiantil de Patriotas Españoles-... ains, temps era temps)

Vint-i-sis anys després, jomateixa, la joma, la bufnúria: he fet dos cims... dos tres mils!!! Vés tu quina tonteria, oi?, per a tu, o per a tu, que estàs fart de fer-ne, però no per a mi. Aquest, el fer-ne un, no, no, dos tres mils alhora, ha estat un altre repte 'aconseguit' aquest any. No el més important, no el més curiós, però sí un de molt antic i desitjat.

Dissabte 24 marxem cap el poble de l'Aneto (amb el cotxe nou, nou de trinca, ens el van donar divendres 23) tots tres: el miguelito, la crack Aina, i jomateixa. Bé, abans passàvem per Santa Susanna per deixar la Jana amb els sogres. I vinga, a fer quilómotres. Arribem a l'Aneto i sopem i dormim a Casa Moliné (us la recomano especialment). Evidentment no ens perdem la visita al cementiri (una de les tombes, familiars, hi té gravades les dates de la mort de diferents membres d'una mateixa família, sota el nom de cadascun dels difunts; curiosament hi veiem un nom sense data... encara! buf!). L'endemà a les set som desperts, dutxats, pentinats, i perfumats i baixem a esmorzar. Quin plaer d'esmorzar!!! Bocates i cap a la pressa de Llauset!

Resum resumit: primer el Vallivierna, després el pas de cavall i per últim el Culebres, un total de vuit hores (encara no).

Prova superada!!! Sí, sí, però res és tan senzill, vaig tenir un 'atac de nervis' a la cresta (senzilla cresta que diuen alguns comentaris de google... culló, si fos tan senzilla no hi hauria tanta gent que no la passaria, no? A veure, per a mi, per a mi, que no sóc referència de res, si voleu, és molt més complicada la cresta ditxosa que el Pas de Cavall: com va dir un noi tot baixant, s'ha de ser molt ruc per caure fent el Pas! i és cert, vas tant i tant agafat de peus i mans que el complicat seria caure-hi). Per què els nervis? Buf, hi anava amb l'Aina. Mira, caure-hi jo, tira que te vas, però i ella? Jo que he vist la Jana fer parapent a Àger, i a l'Aina tirar-se en paracaigudes... vaig tenir una 'pàjara' (raonada) diumenge.

Si és que ja ho diu ma mare: ja són ganes de patir pujant a la muntanya aquella tenint Montjuïc tan a prop.

Sense comentaris, hi ha plaers que no es poden descriure, com el plaer d'haver aconseguit el primer/segon tres mil, com el d'aquella cigarreta 'de després' quan, años ha, fumava (i follava, sigui dit de pas): senzillament no té nom! Mmmmmmmmmmmm...

(si teniu ganes de mirar fotografies de l'excursió, nostres no en penso penjar, evidentment, que una no és borde perquè sí, tan senzill com googlejar)

I quina cançó hi poso ara???

Sí, Itaca, perquè el camí va ser un autèntic gustasso... no només fer els cims!






!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada