dimarts, 24 de maig de 2011

L'espera

No esperis gaire de mi, em va recordar fa poc en un dels seus correus.

No, vaig contestar-li, no espero ni gaire, ni gens.

Senzillament no espero. Hi sóc. I, així, viuré tot alló que rebi, teu, dels qui m'estimo, dels que m'envolten, com un regal preciós.

Així ho visc.

La Jana no fa petons. Mai n'ha fet, que recordi. Sovint, però, quan som a casa, ve allà on jo em trobi i sense dir res m'abraça. Jo, aprofito i l'acarono, la mimo, i potser, només potser, ella em permet que li faci un petó. Tot i així sé que ella no me'l farà i no li ho demano. De vegades li he preguntat el motiu, li costa molt expressar el que sent -amb paraules-, i no acaba de saber -o voler saber- per què no vol fer petons. Tampoc no sap dir-me si m'estima quan li ho pregunto, somrient. No ho sé, contesta mentres arronsa les espatlles, no sé si t'estimo. I jo, naturalment, me la crec. I no espero que m'ho digui mai, ni que se m'acosti per fer-me un petó. No espero res perquè ja tinc prou amb la seva presència, les seves abraçades sense més ni més, i mirant-la quan riu... ja em sento plena.

Quan res no esperes tot alló que reps és un present fantàstic: un gest, el somriure d'algú que t'estimes, una clucada d'ulls (del teu àngel, per exemple) et fa sentir bé. Tant és què, fins i tot, una situació inesperada que només et permet dissimular una forta riallada.

Si no esperes res, tot és molt més senzill. Saber que encara et queda molt per fer, però que no vius esperant el moment de fer-les, per gaudir-ne, et fa viure cada minut intesament. Si no esperes un Gràcies per un dia fantàstic, quan arriba t'emociones.

A la meva safata d'entrada aviat farà un any que hi tinc un correu. El seu darrer correu. Sovint el llegeixo, el rellegeixo. I de tant en tant, el contesto, sense esperar cap resposta perquè sé, sé del cert, malauradament, que la meva contesta mai no tindrà resposta, mai més entrarà a la meva safata un correu seu. No hi puc fer-hi res, per això, mentres l'escric, penso en ella novament, i m'omplo de la seva dolçor un altre cop, i li somric.

(No hi ha causes perdudes, fa poc m'ho deia el MarcVoluntari que aquests dies està especialment 'combatent': Si lluites, pots perdre; si no lluites, estàs perdut!)

2 comentaris:

  1. Qué entrada más hermosa...

    Amar es dar.Ésa es mi máxima en la vida. Que la felicidad esté en dar. No siempre se recibe en la medida en la que uno se entrega, pero si no se espera nada, cada gesto recibido es un regalo.

    En cuanto a las ausencias irreparables...tuve dos despedidas dolorosas el año pasado, y es penoso pensar que no van a volver. Suelo visitar el inwierno de nuestra estrella, y de la segunda sólo puedo recordar nuestras conversaciones y su hermosa sonrisa, su luminosa compañía...pero son muy tristes también las ausencias causadas no por la muerte, si no por la vida. A las personas no sólo nos separa la muerte, sobre todo nos separa la vida.

    Yo también estoy.

    ResponElimina
  2. 'A las personas no solo nos separa la muerte, sobre todo nos separa la vida'... porque estamos vivos.

    Un besazo, sé ue estás, estoy, estamos... rosa, rosae, rosarum...

    :)

    ResponElimina