diumenge, 8 de maig de 2011

El Puig Drau (1345m)

Visc a Barcelona, una ciutat amb mar; el meu país és petit (que va dir el Pep, que havia sentit dir al Llach) però té vora 500km de costa i, tanmateix, no el necessito per viure, el mar. Ni la platja. Ni la sensació de llunyania que m'endú quan miro la línia que ens separa, que ens separa de, que... és allà.

En canvi tinc mono de muntanya quan fa dies que no hi vaig, quan no suo sota el sol, quan no em moro de fred a l'hivern, o dalt d'un cim sense refugi del vent. Ho necessito, sóc addicta a la natura, als colors verds, taronges, vermellosos, marrons, grocs. I al cant dels ocells, incapaç de reconéixer. Als arbres, on màxim distingeixo un roure, d'una alzina. On gaudeixo de les flors, tan estranyes, diferents, tan meravellosament salvatges.

No entenc les vacances, d'estiu, d'hivern o setmana santa, sense muntanya. No ho relaciono, com la majoria dels meus coneguts o amics, amb la platja (hi deu tenir a veure que no m'agrada banyar-me al mar, ni la piscina, odio les aglomeracions, passar calor i la sorra).


Sí, fa un mes que no hi anem, se'm sent dir per casa, fa més d'un mes que no caminem, que no fem un cim, que no sortim.

I aleshores els astres es posen d'acord i, com avui, col·loquem la Jana (fins ara l'enganyàvem, però ara si fa no fa la conversa és aquesta: és curta, Jana, és curta... i ella recordant el camí dels enginyers a Núria, contestava: curta, jaaaaaaaa, quatre o cinc hores no és curta, no m'enganyes, no m'enganyes, no hi vull anar...), mirem el cel, agafem bocates (si ens quedem a dinar allà el menú semrpe és el mateix: amanida d'arrós, feu la prova, pregunteu a les petardes què dinem a la muntanya!), i marxem!!!

Avui ha tocat el segon, el més alt... de l'altra banda. M'explico: el Montseny, la meva zona per excel·lència, té els parents rics, alts, famosos, estimats, a la banda esquerra, si veniu de Seva (lloc on tard o d'hora anirem a viure!),i arreibeu a Collformic. A la banda dreta tenim dos cims, petits, desconeguts, però que posen la guinda final al recorregut planer més encisador de quants pogueu fer en aquella zona, com el seu nom: el Pla de la Calma.

Així, deixant la família del Peter Strauss enrera (Les Agudes, el Turó de l'Home i el Matagalls) enfilem el camí que des de Collformic passa pel pla de l'ase i recorre tot el Pla, fins arribar al Sui (ja el vam fer un dia, només l'Aina i jo) i la nostra fita d'avui: el Puig Drau (els Nick Nolte de la saga).

És un cim petit, però amb una bona vista del Parc (hem vist un gat).

Un camí molt aconsellable.

Sí, un dels molts camins per fer més agradable el matí d'un diumenge qualsevol!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada