dijous, 7 d’abril de 2011

Voldria morir fent l'amor i sentint The Wall

Sí, recordo haver pronunciat en més d'una ocasió aquesta "sentència". Des que el Juan em va fer conéixer The Wall (fixeu-vos-hi bé, no parlo del grup, ni tan sols del Roger Waters...) cap a les darreries dels vuitanta, he desitjat viure així el meu final terrenal: fent l'amor mentres sonava The Wall.

I sí, he gaudit en diferents moments del plaer de fer l'amor sentint El Muro (res del mur) i sense cap necessitat de morir-me, excepte d'alló que els francesos anomemen La petite mort.

Naturalment, i com no podia ser d'una altra manera, quan a l'octubre, gràcies al meu etern, vaig saber que en Roger Waters venia a Barcelona (concert al Palau Sant Jordi, dimarts 29 de març) no vaig dubtar ni un segon a comprar dues entrades. Dues, sí.

De seguida li vaig enviar un correu, adjuntant-li les entrades, el meu regal: Fas res d'aquí cinc mesos, dimarts 29 d'octubre? Em va contestar (sí, sempre, ell en castellà, jo en català): Vas al concierto? Què vol dir vas, hi anem, Juan, hi anem!!!

No podia ser d'una altra manera, 24 anys, 2 mesos i 6 dies després que em demanés per sortir i jo li digués que sí (fins que es va acabar tres anys després) anàvem junts al concert de The Wall, i sí, més que amb el "permís" de la seva dona i el meu home, amb tota la complicitat i la tranquil·litat de qui sap que, a dia d'avui, som com germans, ni més ni menys, sinó absolutament tot això.

Vaig estar nerviossíssima tot el dia, buf. I ell, el Juan, el compi, d'urgències per febre. Buf, i buf. Jo, com un flam; ell, com una sopa. Però hi vam anar, plegats, xerrant, xerrant, emocinats, contents, flipant, rient com dos tontos per qualsevol cosa, fent una cua llarga, llarga, però feliços, sobretot feliços.

Puntualíssim en Roger Waters va sortir a l'escenari, macro escenari, muntatge genial, un espectacle digne i més qeu digne, pel qual els diners pagats per l'entrada es donàven per ben invertits.

NO m'importa que la seva veu, peculiar de sempre, hagués perdut; ni que la guitarra, les dues guitarres no poguessin substituir, ni del lluny, si més no per mi, els solos del Gilmor; ni que en ocasions la visió no fos la desitjada... no era per això que era allà, era allà per recordar el passat des del present. Per dir-me una vegada més que voler és aconseguir-ho, que pots mantenir alló que estimes, i fer-ho créixer. I pots retornar al passat amb plors, però només d'alegria. Com pots reconéixer-te en tu mateixa (jomateixa) tants anys després.

Bob Geldof, la seva genial interpretació, la mare, el mestre, la dona, els morts, el sexe, l'amistat, tot, tot va anar passant mica en mica pels meus ulls, i una núria vint anys més jove, més inexperta, més innocent, més desconfiada també, però no més feliç, no, no més feliç que a dia d'avui, em va saludar.

Sóc i estic en un bon moment. I els meus, també. Malgrat la quantitat d'anys que van passant.

Gràcies!!!

2 comentaris:

  1. Ya, muy bonito, morirse follando, ¿pero no has pensado en lo que harás sentir a tu pareja? Porque, a ver: ¿a ti que te parecería que tu pareja se te quedara todo tieso?

    ResponElimina
  2. Que se moriría de una manera dulce, dulce, dulce... no veas lo bien que se sentirá en la otra vida con esa cara de tonto alegre feliz... y la envidia que dará a to dios!

    Ay, nathan, que no, vale, que no.

    Al menos cuando nos toque estar a ti y a mí. Vale. Oks. Acepto pulpo. NO sé por qué pero acepto.

    ResponElimina