dissabte, 26 de febrer del 2011

El meu bloc

És curiós això d'escriure en un bloc. A mi que, per defecte de fàbrica, o per virtut de tants anys de teràpia en "carne propia", m'agrada esbrinar com i per què actuem els humans, el meu bloc, i el que gira al seu voltant, m'ofereix bon material per un meravellós treball de camp.

Com escric? Doncs escric directament sobre la pantalla d'edició (nova entrada). Tinc una idea i m'hi llanço, o no obro. Sí, sí, ja ho deia el poeta, si ha de venir la inspiració que et trobi treballant... però com ni sóc poeta, ni escriptora, ni és aquest l'objectiu dels meus escrits, doncs la inspiració em troba on sigui i jo vaig directa al bloc. Un gran equip, som. El cas és que, obro la pàgina, i començo posant el títol... abans de res. Després ja m'enrotllo amb el text. Però el títol que no falti. Quan a l'escola féiem treballs, a l'escola, a primària, sí, recordo que la Cristina i jo ens estàvem hore per retolar el títol, la resta era pim-pam, pim-pam, quatre fotos enganxades, un text mal copiat, i au! Quin mural més bonic que ens havia quedat, bàsicament el títol. Pues eso, tot té un origen ancestral a la vida. O li trobem, i a córrer. Normalment m'hi poso al menjador de casa, o bé al sofà, o bé a terra, damunt l'alfombra (meravellós regal de ma mare, la neteja de la qual costa la gens menyspreable quantitat de taxin-taxin... cent euuuuuuuuuuros!).

Sobre quins temes escric? Doncs és evident, no?, escric sobre alló que em neguiteja, m'encurioseix, o necessito transmetre. Ho faig servir com a teràpia, sovint, com a descàrrega emocional, com aclaridor i classificador d'idees, com a... com a tot. Impossible concebre el meu món mental sense un bolígraf o una tecla a la mà. Impossible. Però si fins i tot, abans de fer-me el primer petó a la boca, amb llavis, llengua, queixals i saliva, vaig prendre notes durant tres anys!!!! Ho juro.

I la cançó què hi penjo, hi té a veure? Doncs sí, o no , o de vegades, o depén. Sovint és una clucada d'ull cap algú, que puc ser jomateixa; o és la cançó que m'ha inspirat el text; o és un tema que no em puc treure del cap de fa uns dies, o bé, és la música que sona mentres escric, i pot no tenir-hi res a veure, només ser la BSO del missatge. Quina posaré avui? no ho sé encara.

Com sabeu que he actualitzat el bloc amb un missatge nou? Doncs ni idea, el JuanMa em va dir que hi havia un sistema megasourrundpassatperaiguasotalaixeta, crec, que l'avisava que la jomateixa-buf havia fet una nova entrada, però desconec el nom i cognoms reals de tan fantàstic servei. Queda l'opció d'anar mirant si la mandra m'ha vençut o l'he vençuda jo, entrant-hi un cop per setmana, posem. Hi ha qui quan em veu trista (la Isabel i la Inés de la feina) o efusivament feliç, enlloc de preguntar al meu cada cop món hermétic, es decideix a llegir el bloc per esbrinar-ho, dono fe que és així. També hi ha una altra opció: llegir algun dels blocs on estic "penjada" i saber que hi ha un nou escrit, de passada, com qui no vol la cosa (gràcies al nathan, la ilona, el quim, el manu, l'eli, buf, sí, i l'oliver... ostres en fa la tira que no et visito, no al bloc, que no actualitzes, sinó al Falstaff, encara hi ets?). I bé, deu haver-hi més maneres, suposo, òstia vaig a veure què fa la Punte! n'és una més...

Qui em llegeix i des d'on? Fa un temps tenia un comptador, però el vaig treure. No duc rellotge, no controlo gaire com arribo a final de mes (darrerament en vermell), i passo de saber quànta gent visita aquest espai. El que sí em ve de gust saber és: de quina part del món o a quina hora, des de quin enllaç o buscant quina paraula has arribat aquí. I això, blogger, ho té magníficament controlat, i jo, que me n'aprofito, naturalment.

Lectors habituals, ocasionals o maians (mai de la vida)? Sé que el fet de llegir un bloc no té res a veure amb l'afinitat amb la persona. Gent gens afí a mi em llegeix, i sovint. En canvi les meves millors amigues, el nom de les quals estalviaré per no deixar-les en evidència tot i la evidència de saber de qui parlo, no em llegeixen mai, de los mais. Bé, una vegada, potser, un dia, vaig entrar, però núria, això del món virtual, no sé què... quines petardes (més precioses) les tres! Hi ha les amistats virtuals a qui estimo i amb qui em relaciono sovint: sí, llegeixen i compartim, comenten, al bloc o en un correu, i sabem i sé. Si ens hem conegut gràcies a la xarxa, la xarxa és alló que també ens permet continuar l'amistat. Els autors dels blocs linkats també suposo que em llegeixen, sí, sí, ho sé, ho feu, ho feu. Alguns familiars: Ma germana, qui sovint m'envia els comentaris/reaccions al correu; ma mare, que no tinc massa clar que sempre entengui què vull dir quan escric; la leire, una reneboda im-presionant; la saioa...(te echo de menos). I pensareu, i els de casa: Doncs no. La Jana passa però mogollon, i fa bé. L'aina ha permés alguna vegada que li llegís algun, i bé, el Miguel diu que ja quan en facin una pel·lícula, del bloc, la veurà al cinema. Ai, no, no, diu, me la baixaré i ja la veuré aquí a casa. No, naturalment que no em disgusta, gens, són més de 20 anys compartint.

I sí, éssers anónims de qui mai sabré res. De nada. Nothing. Però que han estat lectors en alguna ocasió i pel motiu més inversemblant.

...

Tot alló que fem, tindrà, d'alguna manera o una altra, un efecte. I jo, que sóc una fan absoluta d'aquell concepte tècnic que ve a dir que existix una dependència exponencial de les condicions inicials, la teoria del caos (altrament dit: Efecto mariposa, puro y duro)... estic molt agraïda a interent, a la possibilitat de tenir un bloc i a l'ibuprofé que ara farà que em marxi el mal de cap.

Gràcies a tots els qui feu possible aquest bloc, tot i que sense vosaltres, deixeu-me que surti novament la borde que hi ha dins meu, també existiria (el bloc, dic...jejeje).

4 comentaris:

  1. Encara hi sóc! :)

    Ah! El sistema per saber quan has escrit quelcom es diu 'lector de RSS', per exemple, Google Reader.

    Espero que aviat, quan tornis a entrar a les meves pàgines, hi ha alguna coseta nova per llegir.

    ResponElimina
  2. Me parece que seguiré siendo una Anónima más. Al menos, hasta que aprenda cómo 'des-anonimarme' :-))) (un palabro).
    Abrazo, Jo
    Medea

    ResponElimina
  3. Ostres, Óliver, què bé, raudo i velosssssss!!! Doncs divendres vam sortir amb la Núria de l'agència, també, però ens vam quedar al centre. Catxis, amb les ganes de bona música que jo tenia!!

    (i no siguis mandrós... escriu, escriu i descriu com tu saps!)

    Petonàs!

    ..........

    Medea, pero tú no eres una Anònima, a ti te tengo fichadísima. Me refería a los que entran en un blog sin conocer -de nada- al autor.

    Y eso de dejar de ser anónima, ya lo siento, pero pasa por crearte una cuenta gmail, creo.

    Un beso, me encanta que sigamos el mismo camino, la pregunta es: cómo traduces???

    ;-)

    ResponElimina
  4. No traduzco. Vivimos ocho años en Catalunya y no me es difícil entender una conversa en catalán.De hecho, todas mis amigas catalanas me hablaban en catalán, mientras yo lo hacía en castellano.
    Más ligero aún se me hace leer; pero ya escribir y hablar es otro cantar. :-(
    Qué bueno ahora verte por el foro también!
    Petonets!

    ResponElimina