divendres, 14 de gener de 2011

Pinzellades

Dimarts vaig començar un curs nou, un taller de relats. Hi anava recomenada per una companya de feina i, per tant, sí, predisposada a gaudir-ne al màxim; i no, no vaig sortir decebuda. Gens decebuda. M’agrada escriure, llegir, parlar, escoltar, aprendre. Estic en l’etapa que, malgrat tot, la vida és bella. O no, més aviat, he retornat a l’etapa en què la vida és bella. I no ho dic per dir, no, ho dic com ho sento, com em sento: radiant, plena, en pau amb mi mateixa. Com quan era petita, molt petita, abans que la tempesta arribés a casa.



Vam fem tard, dic vam perquè hi anava amb l’Elisenda, l’Eli. Gent de totes les formes, colors i sabors ja omplien la sala. És curiós, abans, temps enrera, jo mai feia tard enlloc però des que vaig fer la primera teràpia fa uns quants anys, la mateixa teràpia amb què vaig aconseguir tallar el cordó umbilical amb ma mare, fer tard és un tret que em caracteritza.



Em vaig sentir a gust des del primer moment. No, ja no em fa patir què poden pensar de mi la resta de companys de curs quan parlo, explico, exposo o m'emociono. Ni del curs, ni de la feina; ni tampoc els pares i mares de l’escola de les meves filles. No vull tornar a canviar de Núria per adaptar-me a cada un dels cercles socials on em moc. Vull ser jo mateixa en tot moment. Com el nick que uso al meu món virtual particular: jomateixa.



El primer relat que ens va proposar la Victòria, la conductora del taller, de qui en aquells moments ja m’havia enamorat, tenia un tema concret i alhora general: autobiografia.



Cap problema. No em costa gens parlar de mi. Sóc la persona amb qui comparteixo cada minut de la meva vida, i amb qui més a gust m’hi trobo, així que el tema no em fa por. Sovint, escriure sobre el que penso o sento, ho faig per necessitat, com a teràpia, per aclarir nusos mentals o emocionals, però no tinc per costum explicar coses meves a desconeguts absoluts… o potser sí? Recordo un dia que, en un hospital, una noia, mentres ens féiem les proves d’al·lèrgia, em va dir que ella era el meu àngel de la gurda, que era allà, al meu costat, per ajudar-me en el meu camí. No em vaig espantar, poques coses em sorprenen negativament, i sí, li vaig explicar quin era el meu conflicte. Les seves paraules em van ajudar a prendre la decisió, constantement ajornada, uns dies després.



Sortint de classe, amb l'Eli, vam dir d'anar a casa a peu. No feia ni tres carrers que caminàvem quan vaig mirar una finestra amb llum: de seguida la vaig reconéixer.



- Saps -li vaig dir- fa més de vint anys, on hi ha aquella habitació il·luminada, al cinquè pis, la veus, vaig fer l'amor per primera vegada. Ell ja no hi viu, allà. Només hi viu sa mare, malalta d'alzehimer.



- Núria, ja està, ja tens la història pel teu relat del taller.



Ja veieu, més o menys, li vaig fer cas.



(evidentment tot alló que va passar aquella nit de l'11 d'octubre del 86 és cosa meva... i d'ell)



:)

...

Gràcies, Jordi, per aquest regal. Mil petons!


2 comentaris:

  1. Antònia Gilvergg16 de gener, 2011 22:40

    Gràcies Núria per seguir escivint.

    ResponElimina
  2. gràcies a tu per encoratjar-me a fer-ho tant sovint!

    Petons, Gilvergg!

    Jomateixa

    ResponElimina