Crònica dels sentiments

Ningú no s'hi acostuma a la mort, suposo. Jo, tot i que treballo per ella, que convisc a diari amb expedients que parlen de morts, d'hereus, de números, de noms i d'adreces... la tracto de lluny. A distància. Sense cap emoció que em destorbi.

Però ahir la mort sobtada em va arribar com un malson, com una notícia que no podia entendre. Vaig penjar el telèfon al missatger. Impossible posar ordre al que m'estava dient. Ni ordre, ni plors, ni sentit. Només sentia plors, i paraules.

De seguida la culpa es va fer amb mi, diuen que és una reacció habitual dels qui vivim un suÏcidi de prop, però en el meu cas em va omplir de manera extraordinària. Per què no vaig saber veure-ho? Per què vaig permetre que s'allunyés darrerament? Per què no vaig ser més a prop? Per què no vaig insistir-hi més?

Orfa d'infància. Un trocet de cor esquinçat. Sense l'amiga que m'ha acompanyat els darrers 30 anys. Sense tornar a sentir la seva veu. Mirar els seus gestos. Sense fer-li cas quan li dolia alguna cosa de la meva manera de funcionar a la vida. Una vida, la meva, ho sé, que ella sempre havia desitjat i mai va ser capaç d'aconseguir.

Des de la distància que mai ens va separar. Ara no ho farà tampoc la mort. La mort planejada punt per punt, dia a dia; la mort no trobada, la mort buscada, desitjada.

Em deia ahir vespre l'Aina: Mama, no estiguis trista, ara ella és feliç. Ja no viu.

Sí, ara ja està tranquil·la, ja no cal que lluiti, que busqui el que no existeix, que corri, que pugi i baixi. Ja no caldrà que s'enamori per necessitat d'amor. Ni que fugi d'ella. Ja no caldrà que mai s'amagui dels qui l'estimàvem. D'ella.

"Tanto dolor se agolpa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento"