dilluns, 31 de gener de 2011

Crònica dels sentiments

Ningú no s'hi acostuma a la mort, suposo. Jo, tot i que treballo per ella, que convisc a diari amb expedients que parlen de morts, d'hereus, de números, de noms i d'adreces... la tracto de lluny. A distància. Sense cap emoció que em destorbi.

Però ahir la mort sobtada em va arribar com un malson, com una notícia que no podia entendre. Vaig penjar el telèfon al missatger. Impossible posar ordre al que m'estava dient. Ni ordre, ni plors, ni sentit. Només sentia plors, i paraules.

De seguida la culpa es va fer amb mi, diuen que és una reacció habitual dels qui vivim un suÏcidi de prop, però en el meu cas em va omplir de manera extraordinària. Per què no vaig saber veure-ho? Per què vaig permetre que s'allunyés darrerament? Per què no vaig ser més a prop? Per què no vaig insistir-hi més?

Orfa d'infància. Un trocet de cor esquinçat. Sense l'amiga que m'ha acompanyat els darrers 30 anys. Sense tornar a sentir la seva veu. Mirar els seus gestos. Sense fer-li cas quan li dolia alguna cosa de la meva manera de funcionar a la vida. Una vida, la meva, ho sé, que ella sempre havia desitjat i mai va ser capaç d'aconseguir.

Des de la distància que mai ens va separar. Ara no ho farà tampoc la mort. La mort planejada punt per punt, dia a dia; la mort no trobada, la mort buscada, desitjada.

Em deia ahir vespre l'Aina: Mama, no estiguis trista, ara ella és feliç. Ja no viu.

Sí, ara ja està tranquil·la, ja no cal que lluiti, que busqui el que no existeix, que corri, que pugi i baixi. Ja no caldrà que s'enamori per necessitat d'amor. Ni que fugi d'ella. Ja no caldrà que mai s'amagui dels qui l'estimàvem. D'ella.

"Tanto dolor se agolpa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento"

4 comentaris:

  1. Qué dolor más grande, Núria...Lo lamento muchísimo.

    ResponElimina
  2. Pero es que algunos te necesitamos, compréndelo. Ahora no te puedes entregar a tus sentimientos así como así, tienes que pensar en las necesidades de la gente como yo que contamos contigo. El ser como tú eres, esa ola de calidez inagotable, tiene estas cosas.

    Petons

    ResponElimina
  3. Ey Joma, qué fue de nuestro idílico fin de semana horchatero?? Vaig estar esperant la teva trucada i no res. Espero que todo vaya bien, te he visto conectada i m´he dit, ara o never.
    Se te ha echado mucho de menos estos días, tothom ho ha notat. Un petonet guapa i no desaparezcas más o iremos a buscarte con un portátil para encadenarte a la cadira...Soc Mala

    ResponElimina
  4. Sabes que no quiero molestar pero tampoco puedo callar por más tiempo.
    Lo siento mucho, debe ser muy duro pasar ese duelo, pero la vida sigue y somos muchos los que te necesitamos día a día. No dejes que esto pueda contigo.
    Un beso.

    Albanta.

    ResponElimina