dilluns, 31 de gener del 2011

Crònica dels sentiments

Ningú no s'hi acostuma a la mort, suposo. Jo, tot i que treballo per ella, que convisc a diari amb expedients que parlen de morts, d'hereus, de números, de noms i d'adreces... la tracto de lluny. A distància. Sense cap emoció que em destorbi.

Però ahir la mort sobtada em va arribar com un malson, com una notícia que no podia entendre. Vaig penjar el telèfon al missatger. Impossible posar ordre al que m'estava dient. Ni ordre, ni plors, ni sentit. Només sentia plors, i paraules.

De seguida la culpa es va fer amb mi, diuen que és una reacció habitual dels qui vivim un suÏcidi de prop, però en el meu cas em va omplir de manera extraordinària. Per què no vaig saber veure-ho? Per què vaig permetre que s'allunyés darrerament? Per què no vaig ser més a prop? Per què no vaig insistir-hi més?

Orfa d'infància. Un trocet de cor esquinçat. Sense l'amiga que m'ha acompanyat els darrers 30 anys. Sense tornar a sentir la seva veu. Mirar els seus gestos. Sense fer-li cas quan li dolia alguna cosa de la meva manera de funcionar a la vida. Una vida, la meva, ho sé, que ella sempre havia desitjat i mai va ser capaç d'aconseguir.

Des de la distància que mai ens va separar. Ara no ho farà tampoc la mort. La mort planejada punt per punt, dia a dia; la mort no trobada, la mort buscada, desitjada.

Em deia ahir vespre l'Aina: Mama, no estiguis trista, ara ella és feliç. Ja no viu.

Sí, ara ja està tranquil·la, ja no cal que lluiti, que busqui el que no existeix, que corri, que pugi i baixi. Ja no caldrà que s'enamori per necessitat d'amor. Ni que fugi d'ella. Ja no caldrà que mai s'amagui dels qui l'estimàvem. D'ella.

"Tanto dolor se agolpa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento"

diumenge, 30 de gener del 2011

Cómo titularlo?

Nos conocimos en el colegio. Nada que ver yo con ella ni ella conmigo, por supuesto, como con la mayoría de mis amigos y parejas. Ella, siempre ha sido muy femenina, se ha pintado al poco de levantarse, se vestía incluso para estar por casa. Solía reírme de ella, a veces: Natalia,creo que en tantos años solo una vez te he visto sin pintar!! Chica, déjate ir!

Compartimos los últimos años de EGB. Un trío absoluto: Cristina, Natalia y Núria. Escribíamos relatos a medias, dibujos, gustos por los chicos, cotilleos y tardes de sábado en el Corte Inglés. Sí, montones de tardes paseando por el Corte de Plaça Catalunya. Ella con su minifalda de pana, medias, zapatos de tacón rosa, con un lacito. Yo, por supuesto, con tejanos y bambas. Y qué?

Al acabar octavo volvió a Francia, de nuevo. Sí, sí era francesa, y a Marsella se volvieron. Bah, pero ni eso podía con nuestra amistad. Un año venía ella, un año iba yo. Y cuando no, o aún así, montones de cartas. Cartas de las de verdad, con letras y sobre con sello. Aún las guardo.

Me casé y se vino. Una niña, y vino. Se fue a los Alpes a vivir, y nosotros para allí. Otra niña, y aquí de nuevo. Ahora ya la comunicación era vía email. Claro, la amistad se adaptaba a los tiempos. Se fue a vivir a Lyon y allí nos plantamos. Y, de nuevo, otra vez en Barna. Se casó y rumbo para Marsella. No hizo el viaje a la ciudad condal con su marido, ya que en pocos meses se divorció así que y, con Cristina esta vez, nos fuimos para allí, hombre si en la boda sí, pues en el divorcio también, no? La última vez vino ella, claro ahora me tocaba a mí.

Esta última vez la vi mal. NO es que fuera la alegría de la huerta, no, pero sabía mantener el tipo cuando le convenía, para que no le preguntaras mucho. Pero claro, yo también sabía preguntar sin hacerlo, no te digo, hablamos de una amistad de 30 años, pues si qué... Me contó montones de cosas, cosas que yo ya conocía y cosas que no sospechaba. O sí.

Hablamos, hablamos, y a su marcha, la acompañé al aeropuerto. No he vuelto a verla. Hoy he sabido que jamás habrá otro encuentro. Entre lloros, su madre, buscando quizás un porqué, me ha contado sus últimos días. Sus putos últimos días. Espero que ahora sea feliz: Ella ha decidido no seguir luchando contra su mente, tirando la toalla, borrando el pasado, el presente, y negando el futuro.

Un beso, Natalia.

(no es frialdad, es sencillamente que aún no me lo creo)

Cómo le gustaba esta canción en aquellos primeros años...

divendres, 14 de gener del 2011

Pinzellades

Dimarts vaig començar un curs nou, un taller de relats. Hi anava recomenada per una companya de feina i, per tant, sí, predisposada a gaudir-ne al màxim; i no, no vaig sortir decebuda. Gens decebuda. M’agrada escriure, llegir, parlar, escoltar, aprendre. Estic en l’etapa que, malgrat tot, la vida és bella. O no, més aviat, he retornat a l’etapa en què la vida és bella. I no ho dic per dir, no, ho dic com ho sento, com em sento: radiant, plena, en pau amb mi mateixa. Com quan era petita, molt petita, abans que la tempesta arribés a casa.



Vam fem tard, dic vam perquè hi anava amb l’Elisenda, l’Eli. Gent de totes les formes, colors i sabors ja omplien la sala. És curiós, abans, temps enrera, jo mai feia tard enlloc però des que vaig fer la primera teràpia fa uns quants anys, la mateixa teràpia amb què vaig aconseguir tallar el cordó umbilical amb ma mare, fer tard és un tret que em caracteritza.



Em vaig sentir a gust des del primer moment. No, ja no em fa patir què poden pensar de mi la resta de companys de curs quan parlo, explico, exposo o m'emociono. Ni del curs, ni de la feina; ni tampoc els pares i mares de l’escola de les meves filles. No vull tornar a canviar de Núria per adaptar-me a cada un dels cercles socials on em moc. Vull ser jo mateixa en tot moment. Com el nick que uso al meu món virtual particular: jomateixa.



El primer relat que ens va proposar la Victòria, la conductora del taller, de qui en aquells moments ja m’havia enamorat, tenia un tema concret i alhora general: autobiografia.



Cap problema. No em costa gens parlar de mi. Sóc la persona amb qui comparteixo cada minut de la meva vida, i amb qui més a gust m’hi trobo, així que el tema no em fa por. Sovint, escriure sobre el que penso o sento, ho faig per necessitat, com a teràpia, per aclarir nusos mentals o emocionals, però no tinc per costum explicar coses meves a desconeguts absoluts… o potser sí? Recordo un dia que, en un hospital, una noia, mentres ens féiem les proves d’al·lèrgia, em va dir que ella era el meu àngel de la gurda, que era allà, al meu costat, per ajudar-me en el meu camí. No em vaig espantar, poques coses em sorprenen negativament, i sí, li vaig explicar quin era el meu conflicte. Les seves paraules em van ajudar a prendre la decisió, constantement ajornada, uns dies després.



Sortint de classe, amb l'Eli, vam dir d'anar a casa a peu. No feia ni tres carrers que caminàvem quan vaig mirar una finestra amb llum: de seguida la vaig reconéixer.



- Saps -li vaig dir- fa més de vint anys, on hi ha aquella habitació il·luminada, al cinquè pis, la veus, vaig fer l'amor per primera vegada. Ell ja no hi viu, allà. Només hi viu sa mare, malalta d'alzehimer.



- Núria, ja està, ja tens la història pel teu relat del taller.



Ja veieu, més o menys, li vaig fer cas.



(evidentment tot alló que va passar aquella nit de l'11 d'octubre del 86 és cosa meva... i d'ell)



:)

...

Gràcies, Jordi, per aquest regal. Mil petons!