dilluns, 12 de desembre de 2011

Lenta agonía

Son las doce horas, un minuto y quince segundos: llevo un minuto y quince segundos sin pensar en él. Sin duda mi obsesión ya no es tal. Mengua por momentos. Recuerdo haber mirado el reloj a las doce; desde ese momento su imagen no ha vuelto a invadir mi mente, mi piel, mis manos, mis pechos, mi sexo entero. Esto va bien. Sé que con un poco de práctica diaria lograré olvidarle. Solo han pasado dos años, necesito más tiempo, un poco más.



Son las doce y cinco minutos, me estoy desobsesionando, apenas he pensado en él los últimos tres minutos.



Son las…


dilluns, 28 de novembre de 2011

Le ha correspondido un apartamento en Torrevieja, Alicante...

Sí, d'acord, la vergonya mai ha estat companya meva de viatge. Bé, hauria de dir, que gairebé mai. De vegades sí que m'ha acompanyat, no fotem, espereu que hi penso... ummmmmmm... segur que algun cop sí, recordo una vegada...

Ja està! Unce upon a time jo devia tenir, què, vuit, nou anys, recordo que aleshores era 'escolta' de l'AE Rocafort, devia ser llobató, o llop, total que amb els scouts vam anar al Saló de la Infància i la Joventut de Montjuïc. Allà, a l'stand de la Zurich vam fer un dibuix cadascú, demanaven alguna escena que tingués relació amb el que Zurich promocionava: Assegurances.

Així que jo, que sempre he dibuixat de pena, vaig fer un dibuix en què es veia un tren i un nen amb el cap fora de la finestra (també hi vaig dibuixar un poste d'electricitat arran de tren), amb una llegenda que hi posava: Cuando en tren viajaràs, la cabeza por la ventanilla no sacaràs!

Què mona, la nena, devien pensar, quina bona pensada, i quin rodolí més, més, més... buf, en fin. NO sé què van pensar. El cas és que dies després van trucar a casa: Hola, bon dia, truco de Zurich, companyia d'assegurances, és per informar-los que la Núria Puntero ha guanyat una bicicleta, que la poden venir a recollir a l'stand de la fira abans del proper dia 5... Sabeu què vaig contestar jo mentres deixava al pobre senyor parlant sol? Mamaaaaaaaaaaaa, papa, que diuen que he guanyat una bici? No vull, no vull, buaaaaaaaaaaaaaaaaa, jo no vull cap bici, no vull guanyar res, mamaaaaaaaa, papaaaaaaaaaaaa. Sí, em vaig posar a plorar com una figa flor. Com la figa flor que era, naturalment.

Seguim.

Anys després, cap el 92, vaig anar al Pasta Gansa. Sí, el programa del Miquimoto de Catalunya Ràdio, vaig guanyar... res. Res. Però m'ho vaig passar molt bé. El meu sogre i el JJ em gravàven el programa (sí, en cintes de cassette, d'aquelles de girar la cara A i la cara B), i alguns amics l'escoltàven. Jajaja... quan va acabar el programa, la Natàlia G, em va trucar: A veure nena, qui és la Isabel, eh, la teva veÏna, potser? La Isabel, La Isabel...

Sí, la història és que a la cinquena pregunta em va preguntar com es deia la mare de la Juana la Loca, i jo, ummmmm, Isabel. I ell, Isabel, què? I jo, doncs, la Isabel. I ell, Isabel, Isabel???? I jo, aaaaaaaaaah, no, la Isabel I de Castella. Vale!

I un altre concurs de la ràdio, a Onda Rambla, Cine en el cuerpo, amb l'Eduardo de Vicente, un crack. Hi posaven crec que vint o vint-i-cinc 'frases', o diàlegs curts, de pelis i havies d'endevinar-les. Els, no sé, deu que més n'endevinessin anirien al concurs a la ràdio. Crec que vaig ser la que més vaig endevinar. Només no vaig saber un diàleg, era de la peli 'Tu i jo'. I vaig anar allà, em va acompanyar el miguel, va ser molt xulo, però no vaig saber de quina pel·lícula era una banda sonora. Ai, ni la recordo. O sí, si fes memòria, molta, potser sí... buf, però em va mandra. Se siente! Vaig guanyar un bon lot de llibres, pelis, fotos, pósters, sí! I una experiència molt enriquidora.

Fa poc més de dues setmanes vaig guanyar el darrer llibre. Al Web l'Illa dels llibres. Demanàven: Què és per a tu la pau? I jo, simple, com sento qeu és la pau, simple, vaig enviar una resposta que hi deia: Per a mi la pau és mirar com dorm la meva filla Jana.

I un llibre signat per l'autora, Ruta Sepetys, Entre tonos de gris, que em vaig endur. Bé, la Jana i jo.

Quines coses, i aquesta mateixa nit, sense concursar ni res, mireu, mireu quina cançó més tendra he 'guanyat' per a la meva col·lecció de meravelles, i per vosaltres. Gràcies, i bona nit. O bona nit i tapa't!

(una mica li dedico aquesta entrada al Vicente, amb ell he estat escrivint-me tota aquesta estona, i bé, la seva amistat no la vaig guanyar en un concurs, però tampoc no gaire lluny, oi?...)

dimecres, 23 de novembre de 2011

Meditem... o passando?

Consulto el diccionari de l'IEC:

Meditació - Aplicació de la ment a la consideració atenta d'un mateix, d'alguna cosa relacionada amb la pròpia existència, d'algun aspecte de la personal convicció religiosa.

...

Fa molts anys que vaig començar a 'intentar practicar' ioga. Per què? bàsicament perquè sóc, era, pur nervi, i em calia alguna activitat tranquil·litzadora, relaxant, que aturés el meu cap i la meva ment.

Flexibilitat en tinc però paciènciaaaaaaaaaa, buf! N'he fet a centres cívics, gimnasos diferents, a l'escola de les nenes, amb un 'mestre/guia' que llogava un local... iogues que aprofundien més en certes postures, en la meditació, en la relaxació, en la concentrció d'una figura, en...

Meditació em sonava, aleshores, a sànscrit, no sé. Aprofitava en aquells moments per pensar en la rentadora que havia d'estendre, en els deures de la gran, en la feina que m'havia deixat pendent al matí, amb la darrera discussió amb vés a saber qui... jo què sé! meditar no és pensar en una cosa amb concentració? doncs, vale, què, jo pensava concentradament en milers de coses alhora, així que la meva meditació valia per mil. Buf, ara que sí sé què significa meditar realment, allò que feia no era ni més ni menys que una puta merda. Una merda grossa. Res. Nada. O sí, encara pitjor, permetre que la meva ment xarrés sense descans ni límits, au, com una gallina 'clueca' bla, bla, bla...

Temps després, un personatge virtual a qui vaig acabar coneixent (amb tot el patiment que allò va causar a l'Elisenda), em va ensenyar el que volia dir meditar. Vaig aprendre molt d'ell sobre el tema, i sobre tot a meditar en espais oberts: a la platja, la muntanya, al Retiro de Madrid, a la feina, on fos! Cada matí abans de sortir de casa ho feia.

Aquells anys, també, vaig començar a practicar ioga al poliesportiu on faig gimnàs. Era una época molt dolenta per a mi. Molt. Això sí, com feia una dieta estricta estava cada dia més i més prima (evidentment ho heu de llegir amb ironia). Un vespre, la 'profa' de ioga, em va dir una cosa com: si continues aprimant-te no et deixaré venir a classe... No hi vaig tornar. Casualment, però no hi vaig tornar, va ser quan la depressió em va guanyar la partida (eps, una batalla, no la guerra).

Aquest octubre em vaig decidir, em trobava molt bé mentalment, estable emocionalment, i em vaig 'apuntar' a classes de meditació, només meditació. Quan la Ruth, la 'profa' que ja havia tingut a ioga, em va veure em va fer una abraçada molt contenta: estàs bé, estàs bé, no saps el munt de vegades que he pensat en tu, en com estaves de malament aleshores i en el que et vaig dir... i no vas tornar.

Vaig riure, naturalment, i li vaig mig explicar per sobre el que havia passat.

Així que ja em teniu fent 'meditació' guiada, i en grup, els dilluns al vespre. El darrer dia, la Ruth, explicava que el grup es forma a mesura que les setmanes passen. Que la cohesió de grup no és immediata. Que anirem trobant l'espai. Ho comentava perquè hi havia dos antics alumnes que no acabaven de trobar-s'hi, que enyoraven el grup que sí van acabar fent-se, que ja no era el que va ser.

Ho vaig veure tan clar, jo, tant. M'havia passat anys volent formar part de... a la feina, a la universitat, amb els amics, fins i tot al gimnàs... que ara el que no volia era formar part de, volia estar jo mi mé amb mi, i créixer sola, no en grup. I si en alguna cosa no he canviat és que allò que penso i crec que he de dir-ho, se'm posa a la boca i surt sense voler (és el que em deia l'aina quan em deia 'tonta' de petita):

'Una cosa, no vull ser borde -o no més borde del que ja sé que sóc- però jo no vull formar part de cap grup, no necessito que és creï, potser fins i tot al contrari, passa res?'

'Doncs no, Núria, no passa res, va contestar la Ruth, jo aquest any tampoc no vull formar part del grup, necessito més treball interior individual'

Em va dir, a banda, que la propera classe em canviaria de lloc per tal que aprengués a estar bé sense aquesta referència (sí, he estat totes aquestes setmanes sentada al mateix lloc que vaig triar el primer dia). Em vaig agobiar molt. No us passa quan comenceu un curs que si el primer dia seieu aquí o allà, les properes classes no suporteu haver de canviar perquè un 'impresentable' us ha 'robat' la taula i cadira? O si aneu sovint al mateix bar trieu la mateixa taula? Som animals de costums, en bona part.

Vale, jo que sóc donya coherència, sovint, i no vull grup, vull estar amb mi, bla, bla, bla... què vaig fer en acabar la classe? Doncs parlar amb el company que normalment tinc al costat i amb qui m'uneix una energia molt positiva (no havia creuat fins aquell moment ni una paraula amb ell), doncs això, donya coherència li va dir: Perdona, esto, et faria res posar-te a prop meu quan la setmana vinent em canviï la Ruth de lloc?

Tela marinera. Molta meditació. Molt jo mi mé. Molt passando del grup. I pidolant com una nena petita: Senyu, senyu, no em separis de la meva amiga!!

I ara, mediteu, que després de llegir aquesta entrada, si l'heu llegida sencera i no en diagonal, és el millor que podeu fer per desconectar: Ommmmmmmmmmmmmm!

divendres, 11 de novembre de 2011

Lágrimas

Hoy ha sido un día de lágrimas.

De aquellos en que no sabes si llueve en tu rostro, o es tu alma que se te escurre por los ojos. De esos en que el corazón duele, y sientes que necesitarías aire porque apenas tienes el justo para respirar. Estos días que pararías el mundo, sí, y te bajarías, para caminar sin rumbo ni destino. En silencio.

Hoy no ha sido ni el día menos pensado, ni cualquier día, pero tampoco un día más, ni un día menos.

Un día de lágrimas, sin más, un día en que no mandas sobre tu cuerpo, ni tu mente, no puedes decidir qué sentir, ni qué pensar. Un día en que te cuesta hablar porque la tristeza ha anudado tus cuerdas. Un día en que te sientes vacía, y llena, y vacía, y llena. Un día en que te miras sin reconocerte.

Así ha sido, y así sigue siendo.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Un matrimonio feliz - Rafael Yglesias

Les papallones a l'estómac tenen una durada marcada. La natura és sàvia i permet que es mantinguin el temps necessari per tal de crear una nova vida. En el cas dels nadons humans tan inútils quan neixen (alguns fins i tot no deixen de ser-ho, inútils vull dir, al llarg de tota la seva vida i fins la mort) aquestes papallones, alló que no és res més que química comuna entre dues persones (enamorament), es manté vora de tres anys, el temps necessari perquè el 'nou ésser' pugui menjar, beure, dormir, caminar per ell sol.

Després aquesta passió inicial es transforma en avorriment, desídia, desgana, desinterés uns anys després. És en aquest moment, normalment, quan apareixen les infidelitats, es donen les separacions, o en casos d'imbécils autèntics (pràctica que afortunadament està deixant d'usar-se) es decideix tenir un fill per tal de dotar la relació d'algun sentit.

Superats aquests anys, si la parella encara continua, si el sentit de l'humor no incomoda sinó que ha esdevingut comú, si l'objectiu vital s'hi assembla, i si la crisi econòmica ho permet, arriba una etapa de tranquilitat. Cadascú ha trobat el seu espai personal. Són dos persones, dues taronges i no la suma de dues meitats. La pau, la tranquil·litat emocional, l'absència d'espurnes de desig, però la necessitat d'afecte omple els dies.

El matrimoni format per la Margaret i l'Enrique passa per cadascuna d'aquestes situacions. La novel·la, magníficament escrita (i amb una molt bona traducció de Damià Alou), narra la relació d'aquests dos personatges des de l'inici fins al final, la mort de càncer de la Margaret.

En capítols alterns (ara es coneixen, ara s'hi acosten a la mort) redescobrim allò que ja sabem per experiència pròpia: cap 'matrimoni', ni relació de pares/fills, ni tampoc cap amistat manté una línia uniforme al llarg de tots els anys de durada, les pujades i baixades, acceleracions, frenades la conformen. Sempre.

No he jutjat cap actuació, en aquestes alçades de la meva vida sé que el més dificil és saber a priori com actuarem si mai... Però sí, sí m'he sentit identificada amb allò que ell ha sentit, amb alló que ella ha patit. Massa, potser. Tot i no haver deixat anar cap llàgrima l'angoixa, en aquest moment, m'omple el cor.

'Dichosos los hombres que aman a la mujer con la que se casan, pero más dichoso aquel que ama a la mujer con la que está casado.'

Gilbert K. Chesterton

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Desitjos... complerts! (I)

Ni ens en sobren, ni ens en falten, els diners, a casa. Darrerament, és clar, anem més justos, pel mateix motiu que tothom (evidentment la crisi també va passar per casa un dia en forma d'acomiadament i nova feina amb moooooooooolt menys sou) però anem fent, i sovint força tranquils (si més no, jo, que el jefe s'ha tornat un patidor econòmic casolà de primer grau).

En fi, el cas és que quan anem de vacances o cap de setmana, mai anem d'Hotel. No és un problema econòmic, o no només, sinó de manera de ser: som tan imprevisibles, informals, indeterminats, i indecisos que ens agrada agafar un apartament per no tenir horaris, no haver de vestir-nos, de relacionar-nos gaire, ni de prendre decisions fixes. O anar de Residències de Temps Lliure (us les recomano) per tal de no pensar, comprar, cuinar. També de bungalow... per aquesta necessitat de llibertat i d'aire lliure!

Farà uns quatre anys, la gran, ens va deixar anar: Quan anirem a un hotel de cinc estrelles a passar les vacances?

Cooooooooooooooooom?

Sí, sí, la pregunta havia sortit de la seva boca. I aquella boca seva li pertanyia. Sí, sí, sense dubte: ho havia dit l'Aina.

Doncs, mai, li vaig dir, mai anirem a passar uns dies a un hotel de cinc estrelles! Ni tenim els diners, ni sabriem com comportar-nos, buf, deixa't estar!

No va fer cap réplica, però dies després repetia la pregunta, i encara una altra vegada, i una altra.

Així que un dia, un matí, a la feina, vaig preguntar en veu alta als companys d'aleshores: Si haguessiu de triar un bon hotel a Barna, de moltes estrelles, quin triarieu?

I me'n van dir un. I 'rauda i velós' vaig escriure'ls un correu, als d'aquell hotel, tal qual: Hola, em dic Núria, tinc una filla de nou anys que... bla, bla, bla.

Encara riuen de mi, els compis, suposo.

Però res, ni una setmana després, rebia contesta:

El senyor tal i qual us convida a visitar el nostre hotel tal, amb la vostra filla Aina. Truqueu en aquest telèfon per concertar la visita...

Óstia, óstia, óstia... sí, sí, hi vaig trucar, i vam quedar amb una noia encantadora. Un diumenge al matí. Tots quatre. Bualaaaaaaaaaa, per la cara -by my face- vam visitar tot l'hotel: les habitacions, suits, cafeteries, salons, piscines, sales de gimnàs, tot. Tot.

I, amb una gran amabilitat, la noia ens va dir que el senyor TAL mai no havia 'permés' aquell tour, però mira, em va dir, el correu li va resultar simpàtic.

Doncs mira, en aquell moment, ell també a mi!

Moraleja: Bah, ja ho va dir el ChCh, tu pots aconseguir tot alló que et proposis, l'únic obstacle ets tu mateix!

:)

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Esports de ¿Risc?

Un dia tot tornant de Cambrils amb l'altre cotxe (mig mort, amb el tub d'escapament foradat fent un soroll espantós, el vidre del copilot fixe, sense música, ni ràdio, i no sé quantes coses trencades més... per carretera com faig sempre que no vé el 'jefe') veniem xerrant l'Aina i jo.

'Mama, necessito emocions. Darrerament no en tinc. Ni l'escola (començava segon d'ESO en pocs dies) em suposa un repte (sí, treu unes molt bones notes, puc 'fardar', no?). No sé... i si faig puenting?'

Doncs a buscar un lloc on la nena sentís emocions novament.

He de dir que totes dues han sortit així d'atrevides (bé, i son pare i jo ho permetem, és clar), però les haurieu de veure, sobretot la gran, al parc de peques. Buf. Més d'un cop vaig haver de pujar jo al tobogà a buscar l'Aina que no s'atrevia a baixar.

En fi, que recordi ara, han fet: kars, escalada, alta muntanya, ferrates, parapent, hípica, vela, paracaigudisme... i ara vés per on, puenting.

Així que, de bon matí, hem anat cap a Sant Sadurní. L'esport de risc mai és el que elles fan, és el que jo i el meu desordre permanent provoquem: m'he deixat el mòbil a casa!!! (tant és si el porto, normalment no té bateria...) He hagut de parlar amb l'Eli, la Pili (ho sento, ho sento, felicitats) per aconseguir el telèfon. El de l'Aina sense saldo. El del miguel... ah, no, és de la feina, no es pot trucar des d'aquest.

I passava l'estona. El jefe negre. Malhumor, nervis...

Això és esport de risc: Vint anys de convivència! I res a veure, ell amb mi i jo amb ell. Esport de risc és una Jana perennement enfadada amb el món. Esport de risc és que ara hagin 'detectat' que l'Aina pateix ansietat, com també que s'hagi de medicar per la HFH de per vida. Esport de risc és la feina d'ell. Esport de risc és mirar el futur.

Però no fer puenting.

L'Aina, una crack. A la Jana no li han permés fer el salt (el Manel de Catalonia Adventures, un amor, us ho recomano) perquè és massa petita i els ossos, amb l'estrabada, podrien restar afectats.

Dos salts.

Una emoció.

Prova superada... la vida, l'esport de risc diari autèntic, continua.

Hallelujah!

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Walk on the wild side

El missatge d'avui era prou explícit, tot i que donava joc a interpretacions vàries:

'Res, que he estat uns dies caminant pel costat salvatge de la vida, tot just acabo de tornar-hi: m'han fet fora!'

(Només algú que estima, es preocupa i sempre hi és pot ser un puzzle)

Gràcies!!!

dimecres, 28 de setembre de 2011

Moldy Peaches - Anyone else but you

... per a tots aquells 'només tu' que anem atresorant al llarg de la nostra vida!

dimarts, 27 de setembre de 2011

He fet els Cims!

L'agost del 85, l'Òscar Cadiach i els oblidats, normalment oblidats per les cròniques, Carles Vallès i Toni Sors... van fer el cim: l'Everest. La senyera oneja des d'aleshores allà en aquella cima meravellosa (o no, no en tinc ni fava si encara hi és!).

(per cert, no sé si mai ho he explicat, rollo les àvies que expliquem vint vegades el mateix, però per aquelles dates vam muntar a l'Institut Maragall el CIM -Col·lectiu Independentista Maragall-, de seguida va contraatacar el BEPE -Bloque Estudiantil de Patriotas Españoles-... ains, temps era temps)

Vint-i-sis anys després, jomateixa, la joma, la bufnúria: he fet dos cims... dos tres mils!!! Vés tu quina tonteria, oi?, per a tu, o per a tu, que estàs fart de fer-ne, però no per a mi. Aquest, el fer-ne un, no, no, dos tres mils alhora, ha estat un altre repte 'aconseguit' aquest any. No el més important, no el més curiós, però sí un de molt antic i desitjat.

Dissabte 24 marxem cap el poble de l'Aneto (amb el cotxe nou, nou de trinca, ens el van donar divendres 23) tots tres: el miguelito, la crack Aina, i jomateixa. Bé, abans passàvem per Santa Susanna per deixar la Jana amb els sogres. I vinga, a fer quilómotres. Arribem a l'Aneto i sopem i dormim a Casa Moliné (us la recomano especialment). Evidentment no ens perdem la visita al cementiri (una de les tombes, familiars, hi té gravades les dates de la mort de diferents membres d'una mateixa família, sota el nom de cadascun dels difunts; curiosament hi veiem un nom sense data... encara! buf!). L'endemà a les set som desperts, dutxats, pentinats, i perfumats i baixem a esmorzar. Quin plaer d'esmorzar!!! Bocates i cap a la pressa de Llauset!

Resum resumit: primer el Vallivierna, després el pas de cavall i per últim el Culebres, un total de vuit hores (encara no).

Prova superada!!! Sí, sí, però res és tan senzill, vaig tenir un 'atac de nervis' a la cresta (senzilla cresta que diuen alguns comentaris de google... culló, si fos tan senzilla no hi hauria tanta gent que no la passaria, no? A veure, per a mi, per a mi, que no sóc referència de res, si voleu, és molt més complicada la cresta ditxosa que el Pas de Cavall: com va dir un noi tot baixant, s'ha de ser molt ruc per caure fent el Pas! i és cert, vas tant i tant agafat de peus i mans que el complicat seria caure-hi). Per què els nervis? Buf, hi anava amb l'Aina. Mira, caure-hi jo, tira que te vas, però i ella? Jo que he vist la Jana fer parapent a Àger, i a l'Aina tirar-se en paracaigudes... vaig tenir una 'pàjara' (raonada) diumenge.

Si és que ja ho diu ma mare: ja són ganes de patir pujant a la muntanya aquella tenint Montjuïc tan a prop.

Sense comentaris, hi ha plaers que no es poden descriure, com el plaer d'haver aconseguit el primer/segon tres mil, com el d'aquella cigarreta 'de després' quan, años ha, fumava (i follava, sigui dit de pas): senzillament no té nom! Mmmmmmmmmmmm...

(si teniu ganes de mirar fotografies de l'excursió, nostres no en penso penjar, evidentment, que una no és borde perquè sí, tan senzill com googlejar)

I quina cançó hi poso ara???

Sí, Itaca, perquè el camí va ser un autèntic gustasso... no només fer els cims!






!

dijous, 15 de setembre de 2011

Llibres 2011

Si en algun moment em ve de gust, hi posaré comentaris o notes, o links. Ara, no. Em fa una mandra terrible. Vés per on!

1- Olive Kitteridge – Elisabeth Strout
2- La nieta del señor linh – Philippe Claudel
3- Cada siete olas – Daniel Glattauer
4- La muerte del adversario – Hans Keisel
5- La cena – Herman Koch
6- El cielo es azul, la tierra blanca – Hiromi Kawakami
7- L’horitzó – Patrick Modiano
8- També et pots morir a la primavera- Else Breen
9- Tot et serà pres – Pau Joan Hernàndez
10- La lluvia antes de caer – Jonathan Coe
11- La vida ante sí – Romain Gary
12- Correr – Jean Echenoz
13- L'home de la maleta – Ramon Solsona
14- En Grand central station me senté y lloré – Elizabeth smart
15- La caída del Museo Británico - David Lodge
16- El verano mágico en Cape cod – Richard Russo
17- Los enamoramientos – Javier Marías
18- Los ojos amarillos de los cocodrilos – Katherine Pancol
19- Poesía – Luís García Montero
20- El alquimista impaciente – Lorenzo Silva
21- La Sal de la Vida – Anna Gavaldà
22- De Regreso a casa – Walter Riso (en ello)
23- La loca de la casa – Rosa Montero
24- El padre de Blancanieves – Belén Gopegui
25- El valle de las gigantas – Gustavo Martín Garzo
26- Pura pasión – Annie Ernaux
27- Sònietxka – Liudmila Ulitskaia
28- L'últim dia abans de demà – Eduard Màrquez
29- Diario de golondrina- Amélie Nothomb
30- La enfermedad – Alberto Barrera Tyszka
31- La mujer rota – Simon de Beauvoir
32- Josefine y yo – Hans Magnus Enzensberger
33- Tot ens va bé – Arno Geiger
34- Amelie Nothomb – El sabotaje amoroso
35- Purga – Sofie Oksanen
36- Philippe Claudel – Les ànimes grises
37- Mario Vargas Llosa - Cartas a un joven novelista
38- Rosa Chacel - Memorias de Leticia Valle (m'ha interessat zero, llàstima)
39- Una lectora poc corrent - Alan Bennett (molt curiós...)
40- Un matrimonio feliz - Rafael Yglesias (tenia moltes ganes d'aquest llibre, veurem!)(buf, molt trist, molt real, molt autobiogràfic, i sí, molt recomenable... amb calma...)
41- Tenebra i llum d'un guillotinat - Augustin-Michel Lemonnier (quines coses, la mort causada per l'home... i la fe final en Déu, buf!)
42- Risa en la oscuridad - Vladimir Nabokov (llegint... primera novel·la al Sony, veurem, per cert, recomanació del Nathan, veurem també!)
43- Entre tonos de gris - Ruta Sepetys (una dictadura, de izquierdas, derecha, centro, pa un lau o pa otro... es una dictadura...)
44- La bicicleta estàtica - Sergi Pàmies
45- Habitaciones Cerradas - Care Santos (ains, com m'agraden les històries de famílies...)
46- L'art de no amargar-se la vida - Rafael Santandreu (me'l va demanar l'Ain i em diu que el llegim a l'hora, d'acord...) MOlt recomanable com explicació teórica/pràctica de la teràpia cognitiva. En la que hi crec tant!
47- Compañeros de viaje - Henry James (d'acord, un llibre que és un regal que no era per a mi... arribarà a la seva destinació final quan l'hagi llegit...)



La cançó que avui penjo no té res a veure, però res, amb els llibres. Crec. En tot cas, me la van 'cantar' fa poc i em va arribar.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Pel·lícules 2011

La vida és plena de casualitats. Jo les adoro, diu uno que jo me sé que fins i tot les busco. No és cert, o potser sí.

El cas és que un dia navegava per la xarxa mirant de trobar la portada de no sé quin llibre que m'estava llegint (no em ve de gust fer memòria, però és força recent, no sé, mes i mig com a molt, posem finals de juliol) i vaig anar a petar a un bloc on, el blogaire havia penjat una crítica del llibre en qüestió. Llegint, llegint m'hi vaig enganxar, al bloc, cosa no gaire habiual en mi; no només parlava de llibres, sinó també de 'punts' d'ell, exposicions i, curiosament, d'un recent viatge a Berlin. Bien. Jo marxava en no res allà, així que amb tota la meva cara li vaig escriure.

Tan borde com jo quan m'hi poso em va contestar: correctament, però taxativament (rollo: no tiengo tiempo para correspondencias, niña!!)

Vale.

A dia d'avui ens escrivim molt sovint i fins i tot l'he nomenat el meu mestre de cinema de capçalera (càrrec que sembla haver acceptat), ja que a banda del bloc on vaig trobar-lo en té un de cinema i un de fotografia.

Així, de no mirar pel·lícules a casa(tot i la constant insistència del meu estimadíssim larama) i de gairebé no anar al cinema, he passat a veure'n quinze en poc més d'un mes!

Ole tú! Ole tú! (Gràcies!)

Si tot va bé i la mandra no em guanya, aniré penjant-les aquí juntament amb un enllaç a alguna crítica interessant (per a mi, naturalment, que sóc qui farà l'enllaç). La puntuació, jomimé, és sobre 10, i no vol dir res, només són números. O sí, en tot cas dificilment recomano, ho sabeu, però quan recomano, recomano!!!

1- Todas las canciones hablan de mi -6
2- 500 días juntos -7
3- La cinta blanca -8
4- Good Bye, Lenin -6
5- Two lovers -7
6- Begginers -8
7- Memorias de África -6
8- El último verano -6
9- Matrix -6
10- La boda de mi mejor amiga -8 (la recomano molt especialment: riure durant gairebé les dues hores que dura, no té preu!!!). Imprescindible VOSE.
11- Montser’s ball -7
12- Resacón en las Vegas -6
13- Primos -6.5
14- Blog -5
15- Los ojos de Julia -6
16- Un cuento chino -6 (però he rigut molt amb la Jana, mirant la peli, això cal tenir-ho en compte, també... ai, el Darin no era el Darin de El secreto de sus/tus ojos)
17- La piel que habito - 8 (y el caso es que me ha sorprendido porque iba predispuesta a que no me interesara nada, Boyero si es que te creo siempre!, pero sí, no se la pierdan, buf, y Elena Anaya está de muerte!)
18- Super 8 - 6.5 (aix, l'ET s'ha fet gran!)
19- El sueño de Iván - 5 (amb la Jana i dos amics seus!)
20- Killer Joe - Auditori de Sitges, en el Festival de Cinema 2011 (pel·lícula sorpresa... sorpresa perquè no sabiem quina 'posarien' i sorpresa perquè m'he divertit un munt, si fins i tot el Matthew McConaughey m'ha semblat genial per primera vida en la seva carrera, genial, genial, i ara mateixa m'importa un rave el que la crítica pugui dir, tot i que llegiré, cómo no, el que diu el Boyero!)-8
21- Another Year - 6 (molt anglesa... ai, però sí, em vaig sentir identificada amb el matrimoni protagonista, avui precisament ho comentava amb el susodicho)
22- También la lluvia - 5.5 Comença bé, continua bé, però el final, ai, el final és espantós, pel meu gust, és clar, que sóc qui opina en aquest moment just!
23- Viatge màgic a l'Àfrica - la protagonista, la Jana. 5
24- Mientras Duermes - m'estic tornant massa exigent pel que fa al cinema? 6.5
25- Torremolinos 73 - una sorpresa, no per tirar coets, per això... 6
26- Melancolia - Ains, amb el Von Trier, tant com podia haver arrodonit el guió de la primera meitat. Final autèntic! Vaig llegir en una crítica que era una barreja, la peli, de Celebration i Armaggedon! 7
27- Un dios salvaje - Polanski vuitenton! (basada en una obra de la Yasmina Reza, què he llegit jo d'ella, no ho recordo! com m'agrada la Kate Winslet! Bé, i en aquesta peli també la Jodie Foster) -
28- My Own Love Song - 7

http://www.elpais.com/articulo/cine/William/Friedkin/ofrece/orgia/sangre/risa/elpepuculcin/20110909elpepicin_4/Tes



(meravellosa paròdia final per a Bridesmaids!)

divendres, 26 d’agost de 2011

Quart, i darrer, kit-kat estiuenc!


Torno a tenir vacances. Havia oblidat com és de genial treballar a l'agost! Buf, gairebé ningú a la feina (tot i que tant m'és perquè la meva rutina laboral no varia gaire: arribo cafè, treballo amb cascos sense parlar gaire amb ningú, això sí, intercalant correus, esmorzo, normalment amb el mateix 'company d'esmorzars', treballo novament, cafè i una mica d'esmorzar cap a les dotze a l'office, continuo treballant, són les tres i... una mica la diferència és aquesta: la resta de l'any dino a la feina, aquests dies a casa!), sense gaires cotxes al meu barri, el gimnàs meravellosament migsolitari...!

Sí, per poc que pugui: treballaré part de l'agost altres anys també.

Una setmana més de vacances i, per primer cop aquest estiu, junts tots quatre. Marxem a Bonansa, Osca, al càmping Baliera, a fer muntanya, no passar tanta calor, i desconnectar, sí!!! La novetat és que ens emportem el nebot del jefe. Confio que tot vagi sobre rodes, o ma o meno, sóc poc exigent, ja sabeu que amb no res tot em sembla bé! Jejejeje.

Tindré internet, curiosament aquest cop, sí, i bàsicament a les tardes aprofitaré per llegir i mirar pelis (com fins ara), ja que tenint el mundial de bàsquet, eurobàsquet, bàsquet de la galàxia d'orion, o la lliga interstel·lar de bàsquet que es veu que aviat comença, el jefe voldrà fer, suposo, excursions al matí i mirar bàsquet a la tarda, of course!

Ains...

Esto, un petó molt i molt i molt especial pel meu puzzle preferit! En ell li dedico aquesta meravella de cançó:



(de ben segur acabarà essent la cançó amb més versions penjades al meu bloc...)

dilluns, 22 d’agost de 2011

Coño... cómo ha cambiao el cuento!

Fa poc li deia això al Nathan, i ell tot seriós em contestava: Qué cuento?

Vinga, el conte:

Resulta que va la Caputxeta pel bosc, lalalalalala i tal, i es troba el llop super mega ferotge, que li diu,

- Dónde vas caperucita?

- A lavarme el xoxo al rio!!

- Coño, cómo ha cambiau el cuento! -diu el llop-.

Pues eso, què com ha canviat el conte. Fa uns anys el jefe s'enduia les nenes una setmana i jo, rauda i velos, marxava a la platja nudista, a prendre cervesa amb les amigues, a sopar, a ballar i on fos. Dinar, berenar i sopar fora de casa. L'any passat no va marxar, no, però aquest any, què menos, li he demanat que marxés que el moqués la iaia (la iaia de les nenes en aquest cas), que si ell havia estat dues setmanes de pànxing treballant i sense nenes ni obligacions, jo també volia, si més no, una. Així que avui, després de super celebrar el meu cumple al molt recomenable Asador de Aranda de Pau Clarís, han marxat al càmping dels sogres. Oks. I què faré jo? De moment he anat a la biblio, de les poques obertes a l'agost, a recollir la darrera recomanació de la PaulaEva, i de pas, com qui no vol la cosa, a dur-me set llibres més i dues pelis (Matrix, jejeje -clucada d'ull per quan em llegeixi el que està a La Toscana i no em pensa felicitar el meu cumple- que mai no he vist, i Monster's Ball). Després he anat al Mercadona (super que no suporto però on puc comprar clares d'ou i formatge fresc batut desnatat per fer el meu super pastís d'avena que em passo pel nas perquè tot just el faré mentres em bec una Heineken que també he comprat) i cap a casa.

En arribar he obert el dos aires condicionats, sí, els dos, què passa?, ara no hi és el plompesat a casa i els obro, i au, a mirar una peli. Després al gimnàs. Increïble, cómo ha cambiado el cuento, sí!!! Però és que no necessito més, ni menys. Bé, una mica de més, sí, però temps al temps, oi??? :)

Petonets a tots, super mega petons als qui avui heu pensat en mi, també, ah, m'oblidava: Jordi, el teu humor, com el meu -dicho sea de paso-, penso, és 'únic', gràcies per l'sms de felicitació!



divendres, 12 d’agost de 2011

Tercera setmaneta Kit-Kat

Doncs eso! Toca platja i piscina (in-suportable!). I nenes. El Rodrigues es queda a la city.

Confio que a banda pugui gaudir de cinema, lectures i xerrades amb una gran amiga meva (mentres els seus nens juguen amb les meves nenes, espero!!!)

Aquesta tarda, mentres duia a l'Aina en cotxe cap a Figueres, cantàvem a crits (bé, ella cantava en anglès i jo en xapurreau) aquesta cançó.



dilluns, 8 d’agost de 2011

El meu nou llibre electrònic



En fi, el meu anterior e reader, l'Onyx, es va morir a la platja. Ains. Així que després d'un munt de trucades, correus electrònics, anades i vingudes, la casa leer-e, a Pamplona, em va donar la notícia: la pantalla estava trencada i arreglar-la (ja que era tàctil, bla, bla, bla) pujava una mica més de 200 euros.

Lo flipo!

Així he estat un parell de mesos: sense el llibre que tan sols havia estat amb mi cent dies! Fins que fa poc vaig decidir comprar-me'n un altre. Quin? Com? Quan?

Al foro m'havien recomanat, el meu estimat Yony, el Kindle d'Amazon. El 'problema', que no l'era, era que havia de demanar-lo als Estats Units. D'allà l'enviarien i en pocs dies i vora 150 euros en tindria un de nou, i de bo.

Una altra opció que em van recomanar va ser el Sony PRS-650 touch edition... que finalment m'he comprat a Berlin per 229 euros (més 28 per funda molt pràctica). Bé, per no sentir-me malament per la despesa feta vaig decidir pensar que era el regal que el jefe em feia pel meu proper aniversari. Fins i tot li vaig trucar des de la Sony Galleri donant-li les gràcies!!

Veurem com respon, com responem tots dos junts, continuarem informant!!!

(crec que no hi havia mai penjat cap video d'ella...)



dissabte, 30 de juliol de 2011

Segon Kit-Kat d'aquest estiu!

Dimecres marxo amb la gran a Berlin, fins diumenge. De moment, però, torno a estar de vacances de la feina, de casa no. Fins el proper dia 8 d'agost. Ben estrany, sí.

He tornat a enganxar-me al cinema a casa, confio fer-ho també a la gran pantalla, ara que... mala época aquesta, oi?

Poc a dir.

Estic bé. Si més no, estic. Que és molt.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Imatges

Una imatge val més que mil paraules? No ho sé. Sé quin valor tenen les meves, les que mica en mica van biografiant, fotografia a fotografia (sense cap suport) l'existència, la meva i la d'ells...

Alegria: Recordo les seves llàgrimes a punt de vessar quan va néixer l'Aina. Ell em mirà entendrit, alegre, feliç, molt emocionat. Mai li havia vist llàgrimes als ulls, no les hi he tornat a veure.

Por: Una imatge dura, la infermera fent que la Jana tornés a respirar, s'ofegava, ingressada a l'hospital amb tres mesos, en aquell moment s'ofegava, mai uns segons havien semblat hores, dies. Els segons en què va aconseguir tossir i sortir-se'n. Sortir-nos-en.

Plors: Un aeroport, Barcelona, jo plorant tornant de Galícia i ella, ma germana, esperant-me, travessant totes les línies permeses. L'abraçada.

Pau: A la neu, aquell dia, el meu àngel esperant-me, amb el seu somriure habitual, pacífic, tranquil.

Silenci: Una trucada. L'anunci entre plors de la seva mort. Penjo el teléfon i miro la cortina lila.

Negació: I encara una altra mort, jo cridant, aquest cop només vaig poder negar i cridar, No saps el què et dius, fa res hem parlat amb ella, aquest migdia, no saps el què dius, t'equivoques...

Emoció: Sentada fent un café, per darrera algú s'acosta i em diu: ets l'amiga de la núria?

Regal: Penombra, l'absoluta sensació que aquell seria el millor regal dels meus 40 anys. Inoblidable.

Fita: La cigarreta després de fer la tartera del Pedraforca. Sí.

Humiliació: Un cotxe, plors, si us plau, si us plau. Distància.

Odi: Jo tenia set anys, recordo perfectament com anava vestida, he reviscut milers de cops aquella escena, i encara a dia d'avui noto -fastigosament- els seus dits dins la meva vagina, com si fos ahir.

Emmagatzamem imatges que sovint tenen vida pròpia, respiren, desprenen olor, sensacions, i ens fan reviure aquell moment amb el mateix sentiment, la mateixa emoció, com si res hagués canviat. Malgrat els anys.

Una d'aquestes, d'avui mateix, tampoc m'abandonarà mai: la realitat colpidora! Eternament colpidora.

dijous, 14 de juliol de 2011

B-612

B-612 no solo es el nombre del planeta del Principito, es también el nick de uno de mis más recientes y geniales amigos. Vale, sí, estamos de acuerdo, hay AMIGOS, Amigos, y amigos. Luego están los compañeros. Los conocidos. Y ya por último los 'maldito el día que te cruzaste en mi camino'. Pero eso ya sería tema de otra entrada.

Total, buf, hace un par de años, en fin, cogí una depresión importante. Hay quien pilla piojos, gripe, sarampión. Yo cortocircuité mi cerebro. Plof. Fue, de hecho, la crónica de una depresión anunciada desde unos meses atrás que, al final, acabó produciéndose, claro. Estuve cerca de un mes sin salir de casa, de la cama al ordenador y del ordenador a la cama. Llevaba a las niñas al colegio y me volvía a la cama. Si M podía ir a buscarlas por la tarde, ni salía. El super está en la puerta de casa, así que no tenía ni que dar la vuelta a la manzana.

Horroroso. Cambié el sueño, claro. Así, mientras dormía, y dormía, no sufría. Ni pensaba. Ni nada tenía vida para mí. Ni yo misma, claro.

Una noche, no, una madrugada, entré en una página de chat. Me dio buen rollo. Y empecé a hablar con los que allí había. Así una noche, y otra y otra. Cuando en casa todos dormían, yo me conectaba. Era un chat de Catalunya, lo sentía cercano, y hablábamos de tonterías, normalmente, pero sabía que estaban allí, me sentía acompañada en mi tristeza, ansiedad, y miedo.

El caso es que la primera semana de chateos de purita casualidad -sin conocerles de nada- estuvimos dos nicks -eso eran entonces para mi- y jomateixa charlando, riéndonos, y venga a reirnos de todo. Habíamos conectado a través del sentido del humor. No sabía ni sus nombres, ni su edad, ni desde dónde escribían. Nada. Ni falta que hacía, cuando hay conexión, cuando un 'amarillo' que diría AE entra en tu vida, por un momento o par siempre jamás, apenas hacen falta explicaciones. Así fue: dos horas, quizás tres, de química, tonterías unas tras otras, risas, ironías... Cerca de las tres de la madrugada nos despedimos, les dí las gracias, llevaba tantos días sin reír, y es tan extraño en mí no hacerlo.

El chat era en abierto, nada de privados, buf, así qeu algun día más coincidimos. En poco tiempo empezaron a hacerme efecto los chutes que cada noche me metía y se hizo la luz (bueno, mi queridísima psico ayudó montón!!!). Tenía sus correos, y seguí en contacto con ellos. La relación con B-612 es el tema de hoy. Con Niker... bueno, con Niker otro día.

El caso es que correos, más correos, llamadas, y un día quedamos, en la Plaça de la Catedral. Qué auéntico! Desde ese día sé que en cuanto le vea volveré a tener uno de los mejores abrazos de mis casi 42 años; 1.90cm de ternura, el pelo hasta casi la cintura cogido en una cola, barba, tatoos para parar un tren, percings. Nada que ver a mí, o sí? Café tras café intimamos. Al poco me comentó que quería rodar un corto, le ayudé a buscar escenarios (jejeje) y demás. La peti sería la coprotagonista. Tuvimos buen rollo, y una buena bronca. Como debe ser. De todas las imágenes me quedo con la de ese gran tipo, en todos los sentidos, cogido de la mano de Jana y explicándole cómo debía hacer en la próxima toma. Imagen tierna, muy tierna.

Así seguimos a día de hoy, sin ningún compromiso, puedes? puedo!, confidencias, risas, guiños, y... un café con leche y un cortado, por favor!

diumenge, 3 de juliol de 2011

One of my turns!

Em costa, de vegades, saber reconduir la situació. Què he de fer? On és el manual? Per què es posa així? Què li bull dins? Quin exèrcit de cucs destructors ballen alegrament pel seu pensament? Per què no sap aturar-los? Per què no sé aturar-los? Per què es fa mal amb el desig de fer mal?

Curiós, parlo de la peti. No té control sobre la seva força, sobre la seva ràbia, quan s'enfada, quan alguna cosa no surt com ella espera, quan algú li du la contrària? I només respon cridant, pegant, colpejant i trencant... ella, diu, voldria aturar-ho, però, diu, no pot.

I així, arribem a grans, alguns arriben a grans, amb odi migmalcontrolat, agredint verbalment, suaument, dolçament, però verinosament. Agredint amb paraules deixades anar sense 'poder/voler evitar-les'. Són com janes en gran que ja no usen la força, les mans, però sí fan servir les paraules. Potser a certes edats, aquest odi, aquesta ràbia mal digerida, aquesta enveja constant resultat d'una diària comparació amb els qui l'envolten, potser, dic, a certes edat no té solució. Però sí en el cas de la meva peti, de la meva dolça i tendra peti, després de l'atac. I no deixarem de fer-li raonar, o d'intentar-ho, amb l'ajuda del sempre fantàstic Marina.

'La inteligencia triunfante consiste en que una persona tenga:

1- Ideas adecuadas al momento.
2- Soluciones a los problemas.
3- Una manera adecuada de comunicarse con los demás.
4- Que sepa utilizar sabiamente sus recursos.
5- Buenos sentimientos'

Res està perdut, penso, quan ella està tranquil·la, és capaç de ser intel·ligent, perquè compleix cadascun dels cinc punts (sí, sí, encara que no faci petons,ja ho sabeu).

divendres, 1 de juliol de 2011

Al bloc vas!

Tinc una companya de feina, la NC, que alguna vegada m'ha comentat, respecte d'un amic seu que té un bloc, que quan algú li fa una de grossa -o mitjana- li diu això mateix: al bloc que vas!

He tornat fa res, he estat una bona estona llegint i suprimint sense contestar, sóc així de borde quan m'hi poso, els 121 correus nous, i el cas és que gairebé desitjo que sigui dilluns per anar a la feina i desconnectar de les vacances, ummmmmm, allà tindré teléfon, internet, cafè a prop, aire condicionat, música que m'aïlli de la resta de mortals -amb cascs- i algú amb qui xerrar si em vé de gust. Sobretot ningú a qui no escridassar, renyar, castigar, davant de qui mossegar-me la llengua, o engegar a dida.

Beneïda feina, la meva.

El cas és que venia pensant en això que deia aquest amic de la NC, cosa que de fet, no és ni més ni menys que la versió tecnològica de: A la señu vas, que mas quitau la goma!, quan he pensat què hi podria penjar.

Buf, pa què?

Us explico, hem estat, què, mitja hora juntes i me n'ha deixat anar dues de les seves: 'He pensado no tomar más el sol, ni con crema, total, para tener tantas manchas en la cara como tú'... qui em té a la vora sap la pasta que m'he gastat en cremes, tractaments, líquids i màscares rollo Anonymus per tapar les taques o fer-les marxar de la meva cara! I la senyora, ho deixa anar i es queda tan a gust. Pocs minuts després, quan ja marxàvem, li he dit (ja que fa uns mesos em va dir allò de: Como sigas engordando así acabarás saliendo en la tele en un programa de esos en que la mujer ya no se levanta de la cama y necesitan grúa para moverla... Adorable, oi?): Ei, mira qué tipazo se me ha quedado, me he adelgazado montón, no? Em mira, o no, i em contesta: 'Para tipazo el de A, claro que va a correr todos los días, ella sí que tiene tipazo!. Ostia monumental novament, clar, a la meva ja tocadeta autoestima, buf, he aprimat deu quilos a base d'una hora de matxaque DIÀRIA en el gimnàs, per molt que el niño em digui que això no pot ser bo, i d'estar-me'n de dolços, greixos, hidrats, cerveses, i celebracions o nits de sopars i festa.

Jo-der.

I és que la penya és (som) així, segur que jo ho he fet més d'un cop, ho deixa anar i es queda tan ample. Una companya de feina, ja fa uns anys, em va mirar l'endemà d'anar jo a la pelu a fer-me un tall diferent i em va dir: 'Però, Núria, què t'has fet?' I jo que li dic tota felíç:'Me l'he tallat!'... i contesta... 'Però tu???'

Ahhhhhhhhhhhhh.

D'altres són més dolces, com les de la peque: Mama, ara sí veig que t'has aprimat, però el cul el tens igualment gros eh? (ehhhhhhh, que et quedi clar, foca marina, li falta dir!).

El cas és que no sempre l'encertem, fa uns anys, acabada d'operar de la lligadura de trompes, em van preguntar: Estàs embarassada? (jo no volia operar-me, sempre he desitjat més fills, però el moro que viu amb mi tenia por d'entrar a quiròfan i que un metge -un home, per déu- li toqués la titola... diossssssss! així que la pregunta, a tomb del meu augment de pes, em va fer mal)

I bé, recordo un dia que, jo mateixa, parlant sobre presentadores de la televisió, li vaig comentar a una companya de feina: No he suportat mai la ER! I ella em contestà com disculpant-se: Vaja, em sap greu, Núria, és la meva neboda!

El que no he rebut aquests dies, en què estava de vacances, és un nou correu del meu estimat anónim, l'adreça de correu des d'on me l'envia normalment és: odiamosnuriapuntero@hotmail.com... en fi, hi ha coses que al bloc van, i aquesta, vaig pensar, n'era una, mai se sap si vosaltres, lectors, voldreu formar part en un moment o un altre del club d'antifans de la joma.

Petonets!

dimarts, 21 de juny de 2011

Primer Kit-Kat Estiuenc

Demà agafo el primer torn de vacances. Bé, elles i jo. Perquè de fet l'agafo perquè elles l'agafen, i no a l'inrevés.

Marxem a Begur fins diumenge. Allunyats dels petards, espero.

Dilluns deixem el gran jefe a la ciutat i marxem a Tamarit.

Estic molt estressada, m'ho noto. Necessito resetejar la ment, el cor, l'ànima, els 21 grams d'ànima, si en tinc, i el cos. Ommmmmmmmm.

Tornaré a fer meditació a l'aire lliure. Bàsic per buidar el meu disc dur mental d'andròmines innecessàries i potencialment perilloses.

En fi, res, us espero a la tornada.

diumenge, 19 de juny de 2011

Realitat Virtual

Feia setmanes, no sé, segurament mesos, que no ens veiem ni parlàvem. En tenia ganes, i suposo que ella també. O això vull creure, i de fet, ens ho hem demostrat.

Ens hem explicat, i escoltat. És fantàstic saber que t'escolta, i mirar-te-la de dalt abaix mentres et parla, trista, o alegra, és tan guapa! Ho va ser des del moment que va néixer, de petita, de ben nena, joveneta, joveneta i ara.

Hem xerrat d'un munt de coses, algunes que jo desconeixia i, en un moment donat, m'ha preguntat: No ho saps, de debó, això d'aquell noi?. No, no, li he dit, t'ho prometo, fa temps que no parlem, de nosaltres.

I aleshores m'ho ha explicat, sense jutjar en cap moment, i ben cert és que podria fer-ho, fins i tot hi tindria una mica de dret, però no ho ha fet.

Només una cosa fa que desitgi dir-li, parlar-ne: que veu com està vivint aquesta relació, tan fantasiosament com la viuen els adolescents. Li fa por que pateixi per un amor que no porta gaire enlloc, que no és real. Només això li treu el son, això, i no saber si ha de dir-li que ho sap, que ho intueix, que la coneix com es coneixen una mare i una filla.

També ella està passant un mal moment, que fa temps que dura per cert. Li he recomenat la lectura del Riso, Estimar o Dependre, és clar que no sóc gens imparcial, sóc una fidel seguidora de la seva manera de viure/veure l'amor, així que no podia fer una altra cosa.

Dependre d'alguna addicció (tant me fa si és cafè com en el meu cas, tabac o alcohol), persona (normalment parelles, amics) o bé il·lusions que ens facin desconnectar de la realitat de manera constant: no és la solució a res, a res. Tot i que no veiem un altre camí, estimar no és dependre, no ha de ser-ho.

L'Erich Fromm a l'Art d'estimar, ja ho va dir: l'amor vertader és aquell que et fa necessitar perquè estimes, i no estimar perquè necessites.

En fi, tot això pensava al cotxe, de tornada a casa, amb una retenció llarga, llarga, que no permetia fer gaire més mentres els meus verges dormien al meu costat.


dijous, 16 de juny de 2011

Escriptura Automàtica (i plena de dolor)

Em sento estranya, decebuda, però trista. La Jana em demana un phosquito tot i que ha decidit que no li agraden, els va voler comprar l'altre dia que vaig permetre-li una 'cotxinada' per berenar. A la taula hi ha un d'obert que s'ha deixat l'Aina però no se'l menja, és molt escrupulosa, no sé si a l'escola, amb els amics, ho és.

No, finalment decideix agafar una 'torta' mexicana, escalfar-la, sola, i menjar-se-la. Mentres mira la tele, disney channel, naturalment. De vegades també mira Clan. Per a mi només són crits. Dins meu també en sento, de crits, i plors, i amics que riuen, que se'n riuen. I vull no pensar-hi.

Per això continuo amb l'escriptura automàtica: escriure sense pensar, sense parar, ni corregir, ni filtrar. Res. No tenia tema, darrerament, i no m'agrada escriure perquè toca o perquè fa temps que no tinc article al bloc. Em pregunto si es diu així, article. No, no, es diu missatge. HO diu a dalt, a la barra: Enviament de missatges. Així que el que faig ara, a banda de no pensar, de no voler pensar, de no aturar-me en cap escena, en cap conversa recent, ara escric, doncs un missatge. Un de nou.

O massa antic, ja. Tants anys fa que dura.

Sento els dibuixos, penso en posar-me els cascos i bona música, però no. Sense cap altre motiu. Després sortiré i duré la Jana a Tot esport. Avui és el que toca. L'Aina està a l'institut, ha dinat a casa i ha deixat tot escampat. Ho sé, sí, sí, he d'obligar-la, fer que entengui que de la seva roba, de la seva habitació, de la taula on ha dinat se n'ha d'ocupar ella. Hi viu, també, a casa, així que ha de col·laborar, com tots.

No es parlen, no vull posar-m'hi però no es parlen. Em trobo al mig.

Com ara, enmig del no res.

Llegiré una estona, darrerament estic prou centrada per llegir. I per rendir a la feina. Veurem ara. Demà tinc un curs. Aniré amb el meu àngel, sort d'ell. Sovint sort d'ell. Malgrat els gelos de qui no toca. I menys ara. Era un record i ara torna a ser present.

Encara no he pensat. No m'hi he posat.

NO sé si aniré al gimnàs. Anem a sopar amb la maite, em vindrà bé. I després, res. El buit.

Continuo escrivint sense pensar, de vegades vaig pel carrer i sento converses i les apuntaria, però no només això, els preguntaria: m'expliques la història? em dius què et passa? com has arribat fins aquestes paraules?

Tinc roba pendent, tres o quatre rentadores, miraré Anatomia enlloc de llegir. Així l'estona de plegar roba no es fa tan feixuga. Ja no planxo, gairebé no planxo res. Fins fa uns mesos ho planxava gairebé tot. Ara no, no vull obligacions.

Ni compromisos.

Ni pérdues.

Ni aquesta sensació que avui m'envaeix.

Deixo d'escriure, final.

(llàstima, oi, la cançó era molt maca, i sí, molt emotiva, cridava i plorava alhora, oi?)

divendres, 10 de juny de 2011

Castefa es veu que existeix!

I, ara, a banda de ser blavagavinerus allà, i viure part de la meva família més propera -estoooooooo que ja no sé ni quina cara feu per cert- doncs tenen una cançó genial dedicada a la Yeni: Jenifer (la choni de Castefa).

Des dels Manel, Els Amics de les Arts, i segurament ara també gràcies Els Catarres, torno a estar enganxada al rock/pop català. Com feia temps que no.

Gràcies!

Gaudiu-la, els catalans tenim la sort -o la desgràcia- de saber enfotre'ns de nosaltres mateixos, rollo Polònia, Crackòvia, APM i ara... amb la Yeni!




Jo que sóc més català que les anxoves de l’Escala o els galets de Nadal,
jo que tinc una erecció quan pujo al Pedraforca o faig trekking per Montserrat,
jo que voto Convergència I que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol,
jo que soc soci del Barça i no trago ni en pintura als Pericos de Sarrià,
jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluïs Llach,
jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó.
Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Jo que sóc més català, que el pi de les tres branques o que la guita de la Patum,
jo que sóc un gran entès de la cobla i la sardana, i el mundillu casteller,
jo que sempre m’he enganxat als serials de TV3 i als matins d’en Cuní,
jo que sóc més radical que el partit Mohamed Jordi en campanya electoral,
jo que sento devoció pel romesco i pels calçots, i el pa amb tomàquet sagrat,
jo vull veure en Joel Joan actuant als Pastorets, dirigit per en Benet i Jornet.

Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Les ments estretes ens intenten parar els peus,
repetir la història de Julieta i Romeu,
que no veuen que el temps ens donarà la raó?,
l’amor és superior a tota por, a tot rencor,
i ens diuen que tenim el cor dividit,
entre l’amor i el país, la pàtria contra el dessig.
Però jo no veig res pas, jo només veig el conjunt,
i no hi ha força humana que ens impedeixi estar junts.

Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.

dilluns, 30 de maig de 2011

Netegeu el meu barri... no oposaré resistència,

ni tan sols resistència pacífica.

Aquest matí, vora les set, quan anava a buscar el pa, pensava en això: per què no vénen els mossos amb el servei de neteja -per motius de salubritat/sanitat/higiene necessària, com va dir aquell, en un país del primer món!?- al meu barri, al meu carrer i el netegen. Però net de debó.

No oposarem cap tipus de resistència, ho juro.

La Plaça Catalunya no necessitava una neteja especial, si més no, comparada amb la resta de Barcelona: permanentment bruta. Barcelona és una ciutat molt i molt bruta, és evidente que la fan bruta els qui hi viuen, i els que la visiten. Però també un servei de neteja, malgrat els pretesos canvis, precari. Ineficaç totalment.

Divendres no era aquest el problema, allà. No.

Vaig ser-hi, en ànima però també en cos i bé el que allà va passar... no hi ha dret, i no no és això pel que van/vam lluitar!

Gràcies a l'Anna per enviar-me aquest video (sé que creu que mai me'ls miro):

http://vimeo.com/24386460


Lluis Llach - Companys, no és això






divendres, 27 de maig de 2011

Los Ojos Amarillos de los Cocodrilos - Katherine Pancol

-¿Quieres que vayamos a ver los pececillos bajo el agua con los niños esta tarde?- preguntó Shirley volviendo a abrir los ojos.

A ver, en serio, no, no, en serio, alguien cree que puede interesar por algún motivo especial un libro que contiene semejante diálogo?

En serio, hablo en serio.

O sea, esta novela (más de un millón de ejemplares vendidos en Francia???? El primero de una trilogía???) la leía una conocida mía hace unos meses. Me la medio recomendó. Vale, vale, sí, a ver.

Y me olvidé. Pero hace, qué, nada, un par de semanas, el bolli me la recomienda: La prota tiene casi tu perfil, me dice, el tío, to feliz y orgulloso de su recomendación!

Lo que no me dijo es que le había interesado cero, hasta que lo dejó, a la mitad. Genial, y no me lo cuenta hasta que le digo: Vaya, no sé, no es mucho -oseanada- mi estilo, pero lo acabaré... Me dice: Ah, no, si yo no pude acabarlo!

Pero sigo leyendo, y sigo leyendo.

Leísmos, laísmos; una traducción espantosa, espantosa (a lo mejor el francés original ya es espantoso de por sí, y no se pueden pedir peras al olmo), errores de parentesco (una nieta pasa a ser una sobrina), de tratamiento (tuteo y usteo en un mismo diálogo), y un par de protas (Shirley y Antoine) que pasan unas vacaciones juntos, y páginas después resulta (ves per on!) que no se conocen!

Y ya porque paso de buscar contradicciones temporales (me ponen de los nervios, especialmente en el cine) porqueeeeeeeeeeee...

Pero sí, alguna cosa interesante sí he obtenido: he viajado a las tardes calurosas en casa de mis abuelos, en Marcilla, en que leía y releía Corin Tellado. Como una posesa. Espero que tener 12 años me exima de la culpa. Pero sí, devoraba las novelitas rosas de Corin Tellado, y esta novela, esta tópica, absurda, inconexa, clasista, y aburrida novela me ha hecho recordar mis primeras lecturas.

Sigo sin tener criterio para saber qué me gusta. Pero siempre he tenido claro qué es lo que NO me gusta.

Algo es algo.

:)

En fin, de absurdo a absurdo y tiro porque me toca (qué pedantemente borde engreída y atontada estoy hoy, no?), un video que le encanta a Aina...

Pasado

AUNQUE TÚ NO LO SEPAS

Como la luz de un sueño,
que no raya en el mundo pero existe,
así he vivido yo
iluminando
esa parte de ti que no conoces,
la vida que has llevado junto a mis pensamientos...

Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto
cruzar la puerta sin decir que no,
pedirme un cenicero, curiosear los libros,
responder al deseo de mis labios
con tus labios de whisky,
seguir mis pasos hasta el dormitorio.
También hemos hablado
en la cama, sin prisa, muchas tardes
esta cama de amor que no conoces,
la misma que se queda
fría cuanto te marchas.

Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,
hicimos mil proyectos, paseamos
por todas las ciudades que te gustan,
recordamos canciones, elegimos renuncias,
aprendiendo los dos a convivir
entre la realidad y el pensamiento.

Espiada a la sombra de tu horario
o en la noche de un bar por mi sorpresa.

Así he vivido yo,
como la luz del sueño
que no recuerdas cuando te despiertas.



Luis García Montero, Habitaciones separadas, Visor, Madrid, 1994, pp. 50-51


Estos días no me quito esta canción de la cabeza... sin motivo aparente. O sí.

dimarts, 24 de maig de 2011

L'espera

No esperis gaire de mi, em va recordar fa poc en un dels seus correus.

No, vaig contestar-li, no espero ni gaire, ni gens.

Senzillament no espero. Hi sóc. I, així, viuré tot alló que rebi, teu, dels qui m'estimo, dels que m'envolten, com un regal preciós.

Així ho visc.

La Jana no fa petons. Mai n'ha fet, que recordi. Sovint, però, quan som a casa, ve allà on jo em trobi i sense dir res m'abraça. Jo, aprofito i l'acarono, la mimo, i potser, només potser, ella em permet que li faci un petó. Tot i així sé que ella no me'l farà i no li ho demano. De vegades li he preguntat el motiu, li costa molt expressar el que sent -amb paraules-, i no acaba de saber -o voler saber- per què no vol fer petons. Tampoc no sap dir-me si m'estima quan li ho pregunto, somrient. No ho sé, contesta mentres arronsa les espatlles, no sé si t'estimo. I jo, naturalment, me la crec. I no espero que m'ho digui mai, ni que se m'acosti per fer-me un petó. No espero res perquè ja tinc prou amb la seva presència, les seves abraçades sense més ni més, i mirant-la quan riu... ja em sento plena.

Quan res no esperes tot alló que reps és un present fantàstic: un gest, el somriure d'algú que t'estimes, una clucada d'ulls (del teu àngel, per exemple) et fa sentir bé. Tant és què, fins i tot, una situació inesperada que només et permet dissimular una forta riallada.

Si no esperes res, tot és molt més senzill. Saber que encara et queda molt per fer, però que no vius esperant el moment de fer-les, per gaudir-ne, et fa viure cada minut intesament. Si no esperes un Gràcies per un dia fantàstic, quan arriba t'emociones.

A la meva safata d'entrada aviat farà un any que hi tinc un correu. El seu darrer correu. Sovint el llegeixo, el rellegeixo. I de tant en tant, el contesto, sense esperar cap resposta perquè sé, sé del cert, malauradament, que la meva contesta mai no tindrà resposta, mai més entrarà a la meva safata un correu seu. No hi puc fer-hi res, per això, mentres l'escric, penso en ella novament, i m'omplo de la seva dolçor un altre cop, i li somric.

(No hi ha causes perdudes, fa poc m'ho deia el MarcVoluntari que aquests dies està especialment 'combatent': Si lluites, pots perdre; si no lluites, estàs perdut!)

dimecres, 18 de maig de 2011

Si ens dius adéu...

Un petó ben fort a tota la teva família que és també la meva.

(musu Leire, musu Saioa)



diumenge, 15 de maig de 2011

Visitando que es gerundio!

Este fin de semana he hecho, he conseguido hacer, y yo diría que con buena nota, pero que nadie les pregunte a ellas, por favor, de madre soltera activa. Vamos, como soy yo de activa pero con dos niñas y sin marido. Siempre he admirado a mis amigas divorciadas, y ellas lo saben, capaces de ir y venir con sus hijos arriba abajo, sin dejarse inmutar por ningún impedimento de progenitor ausente (perdón?).

Ya el año pasado lo hice, el jefe trabajaba y las petardas y yo nos fuimos diez días solitas a San Rafael (Segovia), recorrimos La Seca, la Meca i la Vall d'Andorra. Montones de quilómetros: Madrid, Valladolid, Salamanca, Segovia, Ávila... Sin problemas. Vale, el día que volvía a Barcelona mi novia de toda la vida me envió un sms: Núria, recorda que per tornar a casa des de Segòvia no cal passar per Càdis. Valens, oído cocina! (podía haberlo hecho, nunca hemos estado en Cádiz).

Total, dos párrafos para deciros, decirme (algún día estudiaré si terapiobloguizo más para vosotros o para mí misma) que sí, que puedo, que soy capaz de estar con ellas sin el apoyo constante e incondicional de Miguel. Yo soy la débil, la toleranteenexceso, la permisiva, la impuntual en horarios... y sin embargo, pimpam, lo he conseguido.

Desde el viernes que él ha seguido trabajando y nosotras nos hemos organizado por libre. Ayer, bajo la lluvia, en la Nit dels Museus, conseguimos entrar a tres espacios bien diferentes: Fundació Suñé -recomendadísima-, Fundació Antoni Tàpies -me quedé como tras un coitus interruptus, esperaba más, necesitaba más, alguien se había llevado mi trozo de pastel- y una maravillosa exposición en Caja Madrid -Generació 2011, genial, genial!-.

Ellas aguantaron como jabatas, del tirón y, bueno, lo pasaron en grande; íbamos con otras mamis y sus niños (sin padres) y lo cierto es que se rieron un montón. Misión cumplida! (bueno, algo también aprendieron cuando de vez en cuando les metía un rollo de los míos y hacían ver que me escuchaban)

Esta mañana la visita ha sido a un maravilloso cementerio: El nou (o vell) de Poble Nou. Quien me conoce bien sabe que pueblo que visito, pueblo al que me dirijo a su cementerio. Sí o sí. Sin embargo, ya veis, como ocurre a menudo, por éste, a diez minutos de casa en coche, nunca había paseado.

Ha sido una ruta guiada de la mano de un experto, organizada por cbsa. Un grupo muy heterogéneo el de hoy: tres jóvenes góticos (uno de ellos llevaba una camiseta negra en que se veía un muchacho junto a un muñeco encajados en un ataúd con una inscripción explícita: My bed), un matrimonio de mediana edad, dos parejas de amigas (una de las chicas no ha dejado de fotografiar en toda la ruta!!), un señor mayor, muy mayor y muy sabio, y un padre y una madre (?) y dos hijos en silla de ruedas (chico y chica).

Qué nos ha llevado a cada uno de nosotros a querer visitar el cementerio de esta forma? No lo sé, ni importa, pero sí, es curioso ver cómo gente tan dispar podemos desear pasar la mañana de un domingo por un mismo espacio.

Tras la visita (dos horas), recogida de comida en el McDonald's (creo que es la segunda vez que voy con ellas a uno) y comida en casa.

Síiiiiiiii, prueba superada. He ejercido de madre soltera activa. Puedo confiar en mí. Pueden confiar en mí.

Y ahora: a otra cosa mariposa!

Os dejo una curiosa canción infantil (mis peques ya no son bebés, lo sé) que por casualidad he oído del anuncio de Nissan Juke mientras escribía esta entrada.



divendres, 13 de maig de 2011

Tot és posar-s'hi...

Tirallonga de Monosíl·labs

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.


Del llibre Circumstàncies, 1968.


----------------------------------------------

I sí, gràcies a en Llach i molt després a la meravellosa Sílvia Pérez Cruz un altre poema d'en Pere Quart/Joan Oliver es feu cançó.

(Saioa... la voz del concierto que no fui... ai...)

dimarts, 10 de maig de 2011

VoNLeNsKa

Esta tarde, al salir del trabajo me he dado de bruces con una persona con quien antes, en una época determinada, habíamos sido un poco más que compañeras. No diría amigas, pero sí muy conocidas. La historia se rompió, intuyo el por qué pero ella jamás me explicó su porqué (en lo que viene siendo la tónica general, por lo visto, de las personas que ponen fin a una relación, y entre las que creo voy a acabar por incluirme): Por esa época una buena amiga mía, o eso creía, me convirtió en la protagonista principal de una historia de terror sin pies ni cabeza. En ella yo era la Niña del Exorcista mezclada con Cruella de Vil y la Bruja de Blancanieves. Buf. Explicó la historia a quien quiso escucharla y la creyeron (yo también creo, a veces, a mis amigas aunque sepa que no tienen razón, cuando me pongo subjetiva lo soy y mucho, pues anda!). Así que decidí encerrarme en mí y alejarme de toda esa movida.

Verla hoy me ha hecho pensar en qué aprendí de aquella historia, de aquel final. He querido centrarme en eso. No en porqués, en si debí hacer más o menos, en si...

Mal no, lo pasé muy mal, tenía que desmentir una historia absurda que circulaba alegremente. Decidí que no, que no lo haría. En ese momento supe que quien me quería, quien me conocía de verdad, quien confiaba en mí y sabía cómo me importa la amistad no creería esa película. Y quien la creyera es que no merecía seguir a mi lado, o yo al suyo.

Eso aprendí, a relativizar, a dar importancia a las relaciones que la tienen, a centrarme en mis amigos, a reducir el círculo y llenarlo de calidad en vez de cantidad, a contar conmigo, a saber qué relación merece una lágrima, si se da el caso, y una segunda oportunidad, o tercera, o cuarta.

De nuevo he sonreído al pensar que, gracias a todo aquel mal trago, soy cada vez más la persona que quiero ser respecto a las relaciones en general.

Mientras pensaba en esto he visto una pareja en la puerta de un bar, no puedo decir si hablaban o no, solo sé que en un momento dado ella ha dado media vuelta, airada, y sola se ha ido calle arriba, enérgicamente. Él se ha quedado un rato mirándola, incrédulo, y al pasar por su lado he podido ver cómo guardaba en su bolsillo un paquetito, bien mono, envuelto en papel de regalo, con un pequeño lazo. Seguramente en ese momento él era incapaz de intuir que ese regalo sin destinataria, ese desplante, esa tarde de martes, supondría un inicio en su vida, quien sabe si mucho mejor que lo que le esperaba mientras compraba lo que a todas luces parecía un anillo.

Hace unos años, una persona muy cercana a mí tuvo que vivir la dureza de una enfermedad en su hijo pequeño. Esa crisis, esa maldita enfermedad, esos meses de quimio e incertidumbre la unieron a su pareja. Mucho. Pocos meses atrás, en Año Nuevo, había quemado el papel en que pedía un deseo, un único deseo: que mejoraran las relaciones con su marido, volver a enamorarse de él. Un cáncer hizo su deseo realidad. Nadie merece una enfermedad, y menos un niño, pero contra eso no se puede luchar, y pensar en qué aprendizaje se obtuvo de aquellos momentos sí es cosa de cada uno. Ella se reenamoró y en esas circunstancias admiró como nunca a su pareja, por su entereza.

No sabemos qué aprendizaje obtendremos de un mal momento, de una discusión, de una pérdida... pero estoy convencida, segura, que a la larga, saldremos beneficiados de un modo u otro, creciendo, madurando, consiguiendo la mejor versión de nosotros mismos.

Os dejo un link a un artículo de El País de este domingo, no tiene desperdicio, sí, caos es oportunidad de cambio, sin duda.

http://www.elpais.com/articulo/portada/Problemas/oportunidades/elpepusoceps/20110508elpepspor_7/Tes

dilluns, 9 de maig de 2011

Estoy Perro Verde

Hoy estoy perro verde. No me hacen falta más excusas que: tengo la regla, o la tendré dentro de poco; es lunes; hace sol; hace frío; me he abrigado demasiado, o demasiado poco; mi compi de desayunos me ha hecho una broma que en cualquier otra circunstancia habría subido a poquer pero hoy ni he contestado; pensar en si me quedo a comer en el trabajo, voy a casa de mis padres o me voy a mi casa es un conflicto del que no puedo salir; los expedientes se me eternizan porque estoy desconcentrada. En estos días de perro verde no entro en mi cueva, me mantengo al margen de todo, en silencio, pero todo todo me molesta.

To-Do.

Si me hablan porque me hablan, si no me hablan porque no lo hacen; si suena el teléfono porque suena -por supuesto no lo cojo-. Me pongo los cascos, como cada día, pero al rato me doy cuenta que no me he puesto música. Me río de mí, pero enseguida me vuelvo a enfadar con el mundo. Qué coño pinto yo aquí? No allí, no, aquí, en el planeta Tierra: acaso no sabéis ya todos, a estas alturas, que soy de Orión? De la Galaxia ésa (información que me dio Manu en su momento y con el que también estoy molesta porque me ha escrito, justamente hoy).

Me apetece discutir, con quien sea y de lo que sea, pero mis compis me conocen ya demasiado y no están por la labor de facilitármelo. Aaaaaaaaaaaaaaaaah. Ni mi ángel, por supuesto, que aunque no está de acuerdo conmigo en mi planteamiento vital del día, no me discute.

Otro café.

Y sigo perro verde. Agilipollada.

Como no tengo hora para hacerme las infiltraciones de la semana (dichosa celulitis que todo lo invade!), llamo y pido hora. Al rato llamo y la anulo.

Tengo el baile de San Vito pero interno.

Gritaría, o lloraría, o yo qué sé.

El niño me cuenta, le escucho, y le apoyo, claro, como siempre.

Pero sigo buclada.

Me voy a buscar yogures.

Acabo la jornada con una complementaria: eso, en días como hoy, me hace sonreír. Qué triste, no?, que la primera sonrisa del día me la arranque el hecho de hacer pagar aún más impuestos.

Mi cabeza empieza, de camino a casa, con las rumiaciones. Me niego. Por ahí no paso, una cosa es estar borde, antipática, estúpida, atontada, y la otra permitir que montones de pensamientos campen en mi cabeza a sus anchas. No.

Como cualquier cosa (proteína), medio viendo Anatomía de Grey.

Empieza la vorágine de la tarde.

Y justo ahora, mientras uso estas palabras como terapia relajante, me viene a la cabeza que esta mañana, de camino hacia el trabajo, mientras oía a De la Morena en un artículo dedicado al saber perder de Nadal de ayer, pensaba en colgarlo en el blog y recordarlo de vez en cuando.

Y de paso, compartirlo con vosotros.

Es una buena reflexión, la de José Ramón de la Morena, no dejéis de oírla.

 
El comentario de José Ramón de la Morena (09-05-2011)

-------------------------------------------------------------------------------------

La canción, maravillosa se la dedico a quien la encontró sin apenas tarareársela, por permitirme ser tan y tan borde, en ocasiones.

diumenge, 8 de maig de 2011

El Puig Drau (1345m)

Visc a Barcelona, una ciutat amb mar; el meu país és petit (que va dir el Pep, que havia sentit dir al Llach) però té vora 500km de costa i, tanmateix, no el necessito per viure, el mar. Ni la platja. Ni la sensació de llunyania que m'endú quan miro la línia que ens separa, que ens separa de, que... és allà.

En canvi tinc mono de muntanya quan fa dies que no hi vaig, quan no suo sota el sol, quan no em moro de fred a l'hivern, o dalt d'un cim sense refugi del vent. Ho necessito, sóc addicta a la natura, als colors verds, taronges, vermellosos, marrons, grocs. I al cant dels ocells, incapaç de reconéixer. Als arbres, on màxim distingeixo un roure, d'una alzina. On gaudeixo de les flors, tan estranyes, diferents, tan meravellosament salvatges.

No entenc les vacances, d'estiu, d'hivern o setmana santa, sense muntanya. No ho relaciono, com la majoria dels meus coneguts o amics, amb la platja (hi deu tenir a veure que no m'agrada banyar-me al mar, ni la piscina, odio les aglomeracions, passar calor i la sorra).


Sí, fa un mes que no hi anem, se'm sent dir per casa, fa més d'un mes que no caminem, que no fem un cim, que no sortim.

I aleshores els astres es posen d'acord i, com avui, col·loquem la Jana (fins ara l'enganyàvem, però ara si fa no fa la conversa és aquesta: és curta, Jana, és curta... i ella recordant el camí dels enginyers a Núria, contestava: curta, jaaaaaaaa, quatre o cinc hores no és curta, no m'enganyes, no m'enganyes, no hi vull anar...), mirem el cel, agafem bocates (si ens quedem a dinar allà el menú semrpe és el mateix: amanida d'arrós, feu la prova, pregunteu a les petardes què dinem a la muntanya!), i marxem!!!

Avui ha tocat el segon, el més alt... de l'altra banda. M'explico: el Montseny, la meva zona per excel·lència, té els parents rics, alts, famosos, estimats, a la banda esquerra, si veniu de Seva (lloc on tard o d'hora anirem a viure!),i arreibeu a Collformic. A la banda dreta tenim dos cims, petits, desconeguts, però que posen la guinda final al recorregut planer més encisador de quants pogueu fer en aquella zona, com el seu nom: el Pla de la Calma.

Així, deixant la família del Peter Strauss enrera (Les Agudes, el Turó de l'Home i el Matagalls) enfilem el camí que des de Collformic passa pel pla de l'ase i recorre tot el Pla, fins arribar al Sui (ja el vam fer un dia, només l'Aina i jo) i la nostra fita d'avui: el Puig Drau (els Nick Nolte de la saga).

És un cim petit, però amb una bona vista del Parc (hem vist un gat).

Un camí molt aconsellable.

Sí, un dels molts camins per fer més agradable el matí d'un diumenge qualsevol!

dissabte, 7 de maig de 2011

Trànsits

Aquest matí he recorregut el centre de Barcelona d’una altra manera, sí, perquè es veu que hi ha altres formes de viure, i de sentir, de patir, i de riure, i per què no, també de caminar per la ciutat on he nascut i crescut.

Fa un temps una companya em va recomanar fer l’itinerari organitzat per la xarxa de biblioteques en què recorrien en l’espai i el temps, la vivència dels escriptors llatinoamericans a Barcelona. I m’hi vaig apuntar.

He fet tard, com tinc per costum m’ho proposi o no. He sortit a l’estació de Paral•lel línia 2 i he decidit arribar a peu fins el 30 de La Rambla, la biblioteca Andreu Nin.

Quin canvi de barri, abans era ple de yonquis, prostitutes i captaires. Ara, els carrers que porten del Paral•lel a La Rambla, semblen l’escenari de la tercera exposició universal a la ciutat comtal, o un nou fórum de les cultures (aquell projecte faraónic i absurd dels alcaldes socialistes d’aquesta ciutat). Botigues, colors, olors, peces de roba... tot ha canviat tant, tant!

Un quart d’onze quan he arribat, l’hora de trobada era a les deu, així que m’he estalviat esperar durant un quart la gent que, como jo, feia tard. D’acord, d’acord, no ho faré més (fins la propera vegada que ho faci, naturalment).

Ha estat un recorregut genial per diferents indrets de Barcelona, amb representacions teatralitzades molt aconseguides: fragments de Diaris, d’articles periodístics, de poemes, de novel•les. Música meravellosament interpretada amb veu i instrument. I un guiatge fantàstic de la mà del Marc.

El Moll de la Fusta (semblava que la pluja no ens permetria gaudir-ne, però hem vençut!!!), el Mirador del Port Vell, els Porxos d’en Xifré (meravellós fragment de Cien años, on es feia referència al Sabio Catalán, Ramon Viñas), Carrer de les Trompetes (un racó que no coneixia, amb Gardel, Samitier i d’altres), l’estàtua d’Antoni López, l’edifici de Correus (on han llegit diferents textos epistolars, alguns d’ells entre Gabo i Mario) i on jo mai no hi havia entrat, el Casal de gent gran del Gòtic (on m'he pres, cómo no, un tallat), el Carrer del Correu Vell, el Pati Llimona i, un indret fantàstic com a punt i final que us recomano encoratjadament: els Jardins de la Casa Puig (de lliure accés tot i que cal entrar-hi per l’hotel).

Són tantes les coses que encara hem d’aprendre, oi????


La Pasión

Salimos del amor
como de una catástrofe aérea.

Habíamos perdido la ropa,
los papeles;
a mí me faltaba un diente
y a ti la noción del tiempo.

¿Era un año largo como un siglo
o un siglo corto como un día?

Por los muebles,
por la casa,
despojos rotos:
vasos, fotos, libros deshojados.

Éramos los sobrevivientes
de un derrumbe,
de un volcán,
de las aguas arrebatadas

y nos despedimos con la vaga sensación
de haber sobrevivido

aunque

no sabíamos

para qué.



"Babel bárbara" 1991


divendres, 6 de maig de 2011

En paz

Muy cerca de mi ocaso, yo te bendigo, vida,
porque nunca me diste ni esperanza fallida,
ni trabajos injustos, ni pena inmerecida;

porque veo al final de mi rudo camino
que yo fui el arquitecto de mi propio destino;

que si extraje la miel o la hiel de las cosas,
fue porque en ellas puse hiel o mieles sabrosas:
cuando planté rosales, coseché siempre rosas.

...Cierto, a mis lozanías va a seguir el invierno:
¡mas tú no me dijiste que mayo fuese eterno!

Hallé sin duda largas noches de mis penas;
mas no me prometiste tú sólo noches buenas;
y en cambio tuve algunas santamente serenas...

Amé, fui amado, el sol acarició mi faz.
¡Vida, nada me debes! ¡Vida, estamos en paz!



Amado Nervo (1915)


-------------------------------------------------------------------------------------

GRACIAS... eternamente, gracias!

dijous, 7 d’abril de 2011

Voldria morir fent l'amor i sentint The Wall

Sí, recordo haver pronunciat en més d'una ocasió aquesta "sentència". Des que el Juan em va fer conéixer The Wall (fixeu-vos-hi bé, no parlo del grup, ni tan sols del Roger Waters...) cap a les darreries dels vuitanta, he desitjat viure així el meu final terrenal: fent l'amor mentres sonava The Wall.

I sí, he gaudit en diferents moments del plaer de fer l'amor sentint El Muro (res del mur) i sense cap necessitat de morir-me, excepte d'alló que els francesos anomemen La petite mort.

Naturalment, i com no podia ser d'una altra manera, quan a l'octubre, gràcies al meu etern, vaig saber que en Roger Waters venia a Barcelona (concert al Palau Sant Jordi, dimarts 29 de març) no vaig dubtar ni un segon a comprar dues entrades. Dues, sí.

De seguida li vaig enviar un correu, adjuntant-li les entrades, el meu regal: Fas res d'aquí cinc mesos, dimarts 29 d'octubre? Em va contestar (sí, sempre, ell en castellà, jo en català): Vas al concierto? Què vol dir vas, hi anem, Juan, hi anem!!!

No podia ser d'una altra manera, 24 anys, 2 mesos i 6 dies després que em demanés per sortir i jo li digués que sí (fins que es va acabar tres anys després) anàvem junts al concert de The Wall, i sí, més que amb el "permís" de la seva dona i el meu home, amb tota la complicitat i la tranquil·litat de qui sap que, a dia d'avui, som com germans, ni més ni menys, sinó absolutament tot això.

Vaig estar nerviossíssima tot el dia, buf. I ell, el Juan, el compi, d'urgències per febre. Buf, i buf. Jo, com un flam; ell, com una sopa. Però hi vam anar, plegats, xerrant, xerrant, emocinats, contents, flipant, rient com dos tontos per qualsevol cosa, fent una cua llarga, llarga, però feliços, sobretot feliços.

Puntualíssim en Roger Waters va sortir a l'escenari, macro escenari, muntatge genial, un espectacle digne i més qeu digne, pel qual els diners pagats per l'entrada es donàven per ben invertits.

NO m'importa que la seva veu, peculiar de sempre, hagués perdut; ni que la guitarra, les dues guitarres no poguessin substituir, ni del lluny, si més no per mi, els solos del Gilmor; ni que en ocasions la visió no fos la desitjada... no era per això que era allà, era allà per recordar el passat des del present. Per dir-me una vegada més que voler és aconseguir-ho, que pots mantenir alló que estimes, i fer-ho créixer. I pots retornar al passat amb plors, però només d'alegria. Com pots reconéixer-te en tu mateixa (jomateixa) tants anys després.

Bob Geldof, la seva genial interpretació, la mare, el mestre, la dona, els morts, el sexe, l'amistat, tot, tot va anar passant mica en mica pels meus ulls, i una núria vint anys més jove, més inexperta, més innocent, més desconfiada també, però no més feliç, no, no més feliç que a dia d'avui, em va saludar.

Sóc i estic en un bon moment. I els meus, també. Malgrat la quantitat d'anys que van passant.

Gràcies!!!

dimecres, 23 de març de 2011

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...

Una equivocació va fer que conegués el seu alter ego, i aquesta cançó (ja veus!). Només ens separen milers de situacions; molts anys i un dia.

diumenge, 20 de març de 2011

Yo de pequeña quería seguir siéndolo!

Nunca me planteé qué quería ser de mayor. Ni qué deseaba estudiar, ni dónde iba a vivir, ni con quién. Si tendría familia, marido, mujer, hijos, hijas, perro o gato. La gente a veces, cuando charlamos de la infancia, lo dice tal cual: Pues yo siempre he deseado ser veterinaria, casarme, y tener dos hijos. La parejita.

Me da igual, a estas alturas, porque curiosamente, en tardes como hoy, sé que lo que soy, lo que tengo, independientemente de que sea o no lo que nunca deseé, es lo que deseo, y lo que me da vida, energía, felicidad.

Ha sido un día resacoso, ayer me salté la dieta del todo, absolutamente. Pero valió la pena, mis compañeros de mesa valen ese salto al vacío. Ese y cuántos me decida a dar.

He dormido mucho, mucho, y mi familia, a quienes a estas alturas de la película ya ninguna nuriada les sorprendre, me han dejado dormir. No he comido apenas, proteína, proteína, proteína (en forma de yogur desnatado), y mucha agua para hacer bajar o desaparecer...

La ropa me esperaba, tranquilamente, sin gritos ni arrogancia ninguna, en su sitio, casi dos horas doblando ropa, mientras Aina hacía deberes entre patada y patada con Jana. Miguel y sus motos, yendo y viniendo a llevarse la ropa ya doblada para colocarla en los armarios. Ahora, la preadolescente se ducha mientras suena M80 (a Aina le gusta nuestra música, ésa, y la de Rac 105), y Jana y Miguel Legololeand en la alfombra.

Yo les miro y sonrío: un domingo más, pienso, y sigo siendo feliz.

No me quejo de haber descubierto tan tarde que poco es mucho, que mi agenda llena no me llenaba, que evitarme me alejaba de mí, de ellos, que la suma de momentos, como éste, es lo que dan vida a mi existencia, a mis cuarentaytantos, pero sí, ojalá lo hubiera sabido, sentido, vivivido, mucho antes. Mucho, mucho antes.

(Por supuesto, hablo de una tarde apacible de domingo: mis lunes, martes, miércoles, siguen estando, y así deseo que sigan... como aquellos que dáis sentido al resto de horas de mis semanas. Eternamente.)

dimarts, 15 de març de 2011

La Núria i els canvis

En general, i en particular, em costen els canvis, molt.

Sóc dona del mateix home des de fa gairebé vint-i-un anys, amiga dels meus amics des de la infància o la joventut primerenca, treballo a fontanella des de fa gairebé dinou anys, i camino sempre a l'esquerra del company de passeig. Segur que si tingués un amant seria el mateix any rera any. No en tinc cap dubte. Escolto la mateixa música, o gairebé, des de fa més de vint anys, i sóc fidel a Fito i Estopa ja per sempre.

Llegeixo des que recordo. De sempre em veig amb un llibre a la mà, tot i que sóc poc comentarista de mena (tampoc de cinema, tot i que és una altra de les meves passions, darrerament una mica oblidada).

No, no cuido els llibres com crec que fan els qui llegeixen de manera habitual. Mai no ho he fet, ni tampoc sóc fetixista, ni els adoro o mimo. Els uso, toco, retoco, subratllo, marco, plego de les cantonades, oloro, duc a la mà, oblido, deixo, perdo. Els faig meus, com si fossin una extensió de mi. Mai no he entés que em diguin: Cuida'l com si fos teu. Sé que acabaran penedint-se.

Trio la novel·la que llegiré després per recomanació directa, o pel que el títol em diu, o pel que la sinopsi m'explica, per l'editorial, pel dibuix de la coberta, per l'autor, d'acord, sí, també.

Poso qualsevol paper com a punt de llibre i, quan tanco per descansar de lectura, o perquè arribo a la meva parada de metro, sempre miro quàntes pàgines em queden per acabar: amb pena si m'agrada, amb ànsia si no em diu res.

Tinc el vici de mirar què llegeixen els companys del bus, del tren.

I ara? Em pregunto. Què faré ara?

On guardaré els papers que no sé on ficar però que he de tenir a l'abast? I la targa de metro? I com miraré, amb el llibre tancat, si em queda tant o tan poc, tenint com a referència el punt de lectura? Com fullejaré el llibre ràpidament? I com marcaré la cantonada de la pàgina on hi ha el paràgraf que vull conservar? Com... com?

Sí, ahir vaig començar el primer llibre electrónic, La vida ante sí. (Suposo que, com no penso comprar llibres, em costarà baixar-los en català. Efectes colaterals, però aprendré a trobar-los.)

Em costarà, naturalment, com tots els canvis que -volent o sense voler- he anat patint a la vida, però acabaré fent-me a ell, i ell a mi. Espero. Si no el perdo abans...

dijous, 10 de març de 2011

Caótica Eternidad

Vida tras vida han conseguido ser uno. No, ser dos, pero sentir al unísono como si fueran uno.

Conocerse y reconocerse en cada etapa de la eternidad.

Y una vez más, esta vez al final del abecedario como punto medio, dar rienda suelta a su pasión. Su amor. Su necesidad y locura reconducida.

Con cada presente aprendiendo del pasado, en esa regresión sin fin que les ayuda a mejorar, a aprenderse: sabiendo, por primera vez, que estar de rodillas puede llegar a ser útil; o que se puede conseguir llegar al dos tras el uno; incluso que cuatro serían restados de haberse reconocido años atrás…

(¡Tanto conocen y reconocen en cada nuevo encuentro!)

Así que ante el nuevo adiós, necesario adiós, se sonríen, como en la foto irreconocible (a veces en linea recta, a veces como una gran curva).

Y agradecen todo aquello que poseen: ella a él, y él a ella. Todo.

(Te amo, le dijo antes de despedirse)

dimecres, 2 de març de 2011

Lo hemos hecho...

Sí. Sí. Hecho. Y lo hecho, hecho está.

Buf, sigo nerviosa, nerviosa.

El lío ha empezado esta mañana a primera hora una compañera me lo ha recordado: Núria, no decías que quizás que algún día, que ya era hora...

Sí, sí, Montse, gracias, lo sé. Pero no sé si soy capaz, si sabré manejarme, si cambiar después de tantos y tantos años. Tengo un poco de miedo, como de precipitarme al vacío sin red.

Anda ya, me decía ella, seguro que luego no podrás vivir sin él!

Ambas mirábamos su foto en mi pantalla. Yo, babeando, por supuesto.

Claro, me conoce, al principio los cambios me asustan, luego me convierto en adicta absoluta, en fan, en inseparable, en jomateixa, vamos.

Vale, sí, he pedido un par de consejos (a mi queridísima amiga virtual en quien confío como en mí misma, y a la eternidad... pero la eternidad no está mucho por la labor).

Sí, sí, lánzate, mujer, me decía ella, ni te lo pienses.

Entonces, lo he hecho:

Sergio, te llamo esta tarde a las cuatro, te va bien?

Claro. Te espero desnudo o vestido?

Tú verás, como te sientas más cómodo.

Qué nervios, qué nervios!!!

He ido a comer con una amiga y al café ha venido mi ángel. Casi había olvidado mi cita... buf, entonces he visto un sms suyo: estás?

Estoy estoy, me decía a mi misma, nerviosa, como un flan pero estoy. Voy, voy.

Y he ido. Juntos.

Ha sido increíble: 45 minutos de nervios, de así no, mejor así, estaremos haciendo bien?, nos estaremos equivocando?, tú crees que sabremos?

Y por fin la explosión, ya, ya, ya síiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.

Bua, me ha enviado un último beso antes de colgar: gracias tía.

Aún no me lo creo, joé, no me lo creo, pero sí: mi niño y yo nos hemos comprado un e-reader, el mismo, con dos narices, sin recomendación, ni encomendación, por internet. Bien. Hecho, y sí, lo hecho hecho está. Y yo estoy feliz, y él, también.

Besos!!!

http://tienda.leer-e.es/es/catalogo/e-readers/onyx/onyx-black-edition