dijous, 16 de desembre de 2010

Els Reis no existeixen! (i no són els pares, tampoc)

Tres anys i mig. Més de 40 mesos. Aproximadament 160 setmanes. No sé, cap a 1200 dies. Nits. Una altra nit, i una altra. L'estimava amb bogeria de dia, tant com l'odiava de nit.

Si us plau, prou, prou. Tothom opinava: No ho fas bé, l'has malacostumada, nota els teus nervis, no l'agafis tant, deixa-la plorar.

No puc, no puc, una altra nit més no, no puc.

Un matí, ja en tractament psicológic, i ja prenent pastilles per aguantar els nervis durant el dia, vaig arribar a la feina. La Piti m'esperava, sempre cap a la mateixa hora, per fer el cafè juntes:

L'odio. Vull que es mori. No puc més.

Ella, mare també, em va deixar dir. Sabia com l'estimava, però em va deixar dir. Perquè ho necessitava. Recordaré sempre aquell dia.

Metges, psicólegs, Estivills, àvies. Res. No li passa res. NO vol dormir. Dormir no està fet per ella. No és res.

Quan alguna amiga o companya em venia amb la història que no havia pogut dormir, pobreta, perquè el nen, la nena, havia passat mala nit, jo senzillament notava com la ràbia m'envaïa. I marxava sense contestar, per fora. Per dins no ho suportava i maleïa.

I sí, es feia novament de nit.

Vaig sentir la nena plorar, tota la nit. Em deien els veïns. Fins i tot van arribar a insinuar si la maltractàven.

No, a ella, no. Però recordo cops de cap contra la paret, meus. I crits amb el Miguel. NO puc més. No puc més. Plors meus, ara.

Vaig escriure al Pare Noel. Allà al Cercle Polar Àrtic. Jo, que no hi crec, ni mai he cregut.

I als Reis d'Orient.

Aquell dia feia 4 mesos. La primera riallada forta, divertida, enérgica com ella, li sortí aquell matí. A la nit, sí, també, va continuar plorant i despertant-se. Alguna nit, en aquells tres anys, vaig arribar a comptar que es desvetllava 20 vegades. No una o dues, o tres, sinó 10, 15, 20. Va començar aviat a parlar, naturalment, a cridar-nos quan trigàvem a anar. I sí, vam fer dos cops, o tres, l'estivill. Rellotge en mà. Però té un marge de no resposta del 2%: un u per cent, l'aina; l'altre, la jana (tot i que només va estar un any per aconseguir fer la nit i, ho negaré sempre: encara a dia d'avui necessita quedar-se adormida al nostre llit per agafar la son).

La vaig escriure, i com la del Pare Noel, la vaig ensobrar i enviar a la bústia groga del carrer de dalt. Encara les guardo, totes dues. La dels Reis deia així:

Estimats Reis,

Em dic Aina i avui faig quatre mesos. Encara no sé escriure i per això li he dit a la mare que ho faci ella per mi.

Només us vull demanar una cosa. Sí, una, perquè ja ho tinc gairebé tot. Bé, vull dir que, de moment, totes les coses materials que necessito, les tinc.

El cas és que el regal que vull no val diners, i amb aquest també farieu un regal al pare, i a la mare: VULL QUE M'ENSENYEU A DORMIR, perquè des que he nascut que no ho he aprés.

De dia em costa molt i ploro fins que no ho aconsegueixo, i perquè m'hi obliguen. Però de nit no hi ha manera. És pitjor. Em desperto moltes vegades abans no agafo el son, i no dormo més de dues hores seguides. La mare apunta cada vegada que em desperto i quanta estona trigo en adormir-me. Sovint em quedo ja al seu llit, amb el pare, també, per no aixecar-se tantes vegades.

No demano tant, oi?

Res més Reis, espero que em concediu el meu regal, i us envio un munt de petonets i abraçades.

Aina (i els seus pares)

.....................................................................................

Els Reis no existeixen, o la carta es va perdre, perquè encara trigariem tres anys a dormir una nit sencera. U-N-A N-I-T S-E-N-C-E-R-A. No, jo ja no hi crec en els Reis.

2 comentaris:

  1. Como te entiendo, Nuria. Mi hijo mayor era una marmota, pero la niña tardó ¡7 años! en dormir de un tirón. Yo tambien conté en ocasiones que se desvelaba 10 o 15 veces, y eso que teniendo la experiencia del niño mayor habia intentado hacerlo igual con ella. Aún hoy duerme mal y se le altera el sueño a la mínima preocupación.

    Besos y felices sueños, siempre.

    ResponElimina