divendres, 31 de desembre del 2010

I un altre any mes...

No m'agrada, ni mai m'ha agradat celebrar quan toca perquè toca, ni fer regals quan és el dia qui mana, ni sortir a passar-ho bé perquè és Sant Joan, Cap d'Any, o el vermut de Nadal de la feina.

Una mica d'esnobisme hi deu haver, però un molt de: només hi mano jo, i jo -i no el calendari- decideixo si és el dia, el moment, l'hora.

Tot això per dir-vos que m'agrada molt sortir, encara ara, que necessito fer migdiada per aguantar, o malaguantar, una nit de ball i alcohol, però continuo fent-ho; disfruto amb xerrades amb amigues, com ahir nit, davant un mojito; i la festa no té horari si estic bé. Però... casualitats o no hi ha una sèrie de celebracions que no van amb mi. I pel que sembla tampoc amb els meus, fa no res l'Aina em deia: Quina mania té tothom en enviar correus de feliç any nou!!

No, no som de celebrar el cap d'any. Ens agrada ser els quatre junts, sols, i entretinguts, però sense estridències, com ara mateix, mentres escric, esperant les dotze o, com la jana, desitjant que ja siguin las dotze per anar a dormir! Demà matinem (anem a esquiar, bé, ells, jo a caure i caure) i no és qüestió de pujar-hi cansats.

Com cada any, com tothom, suposo, rebo missatges de correu felicintant i desitjant i alegrant-se pel nou any, i aquest que ja acaba; també sms... només que aquest any he decidit (jomimeconmigo) no contestar-ne cap. Una altra mostra més de voler anar contracorrent o de recordar-me, de tant en tant, que encara puc decidir segons què, sí, d'acord.

Cosa que no vull que es tradueixi en què no us desitgi... una bona sortida i entrada d'any. Si us plau, no deixeu de ser-hi. I ben aprop, si cal.

dimecres, 22 de desembre del 2010

No, jo dic no, diguem No...

El Tribunal Suprem destrueix la immersió lingüística
Invoca la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut, que anul·lava la prevalença del català a l'escola

El Tribunal Suprem espanyol ha emès tres sentències en què obliga la Generalitat de Catalunya a fer servir l'espanyol com a llengua vehicular a les escoles. Les sentències resolen diversos recursos de pares que denunciaven que els seus fills no podien fer les classes en espanyol. El Suprem ordena a la Generalitat que adapti el sistema d'ensenyament a la sentència (pdf) del Tribunal Constitucional sobre l'estatut i que l'espanyol sigui introduït com a llengua vehicular 'de manera proporcional i equitativa al català en tots els cursos'.

El Suprem, doncs, invoca la sentència del TC per destruir la immersió lingüística a Catalunya, i diu que l'escola ha de demanar als pares quina és la llengua habitual que volen per als seus fills.

També obliga que les comunicacions, orals i escrites, que reben els pares siguin en les dues llengües.

Font: Vilaweb.cat
...

I els anys passen i tot continua igual!

dilluns, 20 de desembre del 2010

Lo que me queda por vivir - Elvira Lindo

Para Miguel,
por supuesto.

Para su hijo Miguel Sánchez Lindo,
autor de la portada,
por ejemplo,
por supuesto.

Sí, me ha gustado. Pero claro, tiene truco. Yo también necesito escribir como terapia.

A mí me ha ayudado, escrito tras escrito, hablar de mí para superar mis miedos, la niñez obligatoriamente madura y ausente de juegos, mis carencias actuales producto de un pasado lejano y reciente.

Elvira Lindo se ha atrevido con su historia, lo hace a menudo cuando escribe artículos, y cuando se sumerge en Manolito, pero esta vez ha llegado, estoy convencida, a hacer las paces con ella en su pasado. Con aquellos que formaron parte de él y siguen, o se quedaron por el camino. Desde la madurez estable, sin resentimientos, odios, ni rabias que enturbien el pasado. Desde el haber aprendido, con todo ello, con ese caos, su caos, las herramientas que le permiten ser quien es. Que no es poco.

Rompiendo los tópicos de juventud, embarazo precoz, carrera inacabada y fracaso en la misma frase. Porque como dijo Chaplin Podemos ser quien deseemos, salvando un único obstáculo: nosotros mismos.


Y claro, Elvira habla por boca mía en más de una ocasión ("Siempre he padecido, más aún entoces, la tentación insana de acercarme a quien no me muestra afecto abiertamente, tratando de descubrir, imagino, las razones de ese desprecio"), de mis autojuicios destructivos de los que he conseguido casi librarme ("Tengo la poco aconsejable costumbre de juzgarme muy duramente, de hurgar en lo que me produce desconsuelo"), de la rabia que siento en ocasiones por no ser capaz de poner palabras a lo que siento ("Hay sensaciones que pierden su valor en cuanto las convertimos en palabras"), de la extraña adolescencia y juventud que marcó mi presente (" Como si fuera un escenario barato y limitado de una comedia de situación para representar la adolescencia y la juventud, escenario del que luego, irónicamente, como una mala broma de la vida, me resultí tan dificil escapar"), así como de mi necesidad constante de ser jomateixa, siempre, desde que aprendí a quererme, escapando de la deslealtad, a mí, y a los que me rodean ("La deslealtad a uno mismo no se suele advertir en el presente, se camufla de malestar, de ansiedad difusa, porque éstas son dos sensaciones mucho más fáciles de sobrellevar").

Habla de mí, de ella. De mí cuando me acomodé a lo que tenía, a pensar que no merecía nada mejor, nada más; me acomodé a mi vida, a mi presente en cada momento, sin pensar en que el cambio -siempre interior- era posible ("Qué pocas veces supe perseguir lo que quería. Hay un mecanismo por el cual uno consigue convencerse de que lo que se tiene es lo que se desea y a él me acomodé yo algunos años") y sí, como ella, soy capaz de ver heridas de infancia, cual heridas más profundas que las físicas, porque ésas sanan, dejan de doler y se olvidan; las de la infancia, sencillamente, no ("Perspicaz a la hora de detectar a otros que, como ella, esconden una herida de la infancia"), y como ella, Elvira, viví la separación y posterior reencuentro con mi hermana, y la consciencia de que nunca, nunca, cuando el amor duele, debería hacerse acto ("Consciente de que jamás se debería hacer el amor cuando el amor hace daño").

Me veo en ella con la pose distante que a veces necesitaba mantener ("La rabia de quien no logra encajar en situaciones convencionales, de quién desearía ser abrazado pero no sabe ya abandonarse a los cuidados de nadie, incluso parece rehuirlos"), y me veo en la búsqueda de mi yo inencontrable durante años ("No es sólo que ande perdida, lo que me ocurre tiene más dificil solución: me he perdido a mí misma, no sé quién soy"); en la necesidad de ser absolutamente sincera -sobretodo con mis defectos- a mis seres queridos ("Yo me quedé con la tranquilizadora sensación de haberle confesado quién era yo, como si la verdadera esencia de uno estuviera más en lo que nos resulta vergonzoso que en aquello que nos enorgullece").

Y sobre todo me veo en la obsesión/adicción que viví durante años, enganche mal llamado amor, cuando no lo es, en ocasiones, ni se le asemeja: "Cómo se hace para pedir ayuda, para contarle a alguien qeu un desgarro interior no te deja dormir, cómo se lelga a comprender que hay amores que han caducado, que prolongarlos es pudrirlos, cómo aprende uno a defenderse, a tener dignidad y no desear la compañía de quien sabes de antemano que te destruye, cómo distinguir entre amor y obsesión, por qué luchar por lo que ya no te pertenece, cómo se hace para estar triste sin humillarse, cómo aprender a comportarse correctamente, de tal manera que no tengas que pasar la vida rumiando errores que duelen más que por su gravedad por la cantidad de veces que los has repetido".

...

Gracias, Elvira, todo un placer. De tí aprendí a hablar de él como mi santo, qué no ibas a seguir enseñándome!

(me da igual si la novela es buena, o mala; si tu falta de imaginación te lleva a hablar de tí; o de si usas la escritura como terapia, sí, me da igual, porque una vez más... has hecho que crea en el presente, y que el futuro, ya llegará, si llega!)

...

dijous, 16 de desembre del 2010

Els Reis no existeixen! (i no són els pares, tampoc)

Tres anys i mig. Més de 40 mesos. Aproximadament 160 setmanes. No sé, cap a 1200 dies. Nits. Una altra nit, i una altra. L'estimava amb bogeria de dia, tant com l'odiava de nit.

Si us plau, prou, prou. Tothom opinava: No ho fas bé, l'has malacostumada, nota els teus nervis, no l'agafis tant, deixa-la plorar.

No puc, no puc, una altra nit més no, no puc.

Un matí, ja en tractament psicológic, i ja prenent pastilles per aguantar els nervis durant el dia, vaig arribar a la feina. La Piti m'esperava, sempre cap a la mateixa hora, per fer el cafè juntes:

L'odio. Vull que es mori. No puc més.

Ella, mare també, em va deixar dir. Sabia com l'estimava, però em va deixar dir. Perquè ho necessitava. Recordaré sempre aquell dia.

Metges, psicólegs, Estivills, àvies. Res. No li passa res. NO vol dormir. Dormir no està fet per ella. No és res.

Quan alguna amiga o companya em venia amb la història que no havia pogut dormir, pobreta, perquè el nen, la nena, havia passat mala nit, jo senzillament notava com la ràbia m'envaïa. I marxava sense contestar, per fora. Per dins no ho suportava i maleïa.

I sí, es feia novament de nit.

Vaig sentir la nena plorar, tota la nit. Em deien els veïns. Fins i tot van arribar a insinuar si la maltractàven.

No, a ella, no. Però recordo cops de cap contra la paret, meus. I crits amb el Miguel. NO puc més. No puc més. Plors meus, ara.

Vaig escriure al Pare Noel. Allà al Cercle Polar Àrtic. Jo, que no hi crec, ni mai he cregut.

I als Reis d'Orient.

Aquell dia feia 4 mesos. La primera riallada forta, divertida, enérgica com ella, li sortí aquell matí. A la nit, sí, també, va continuar plorant i despertant-se. Alguna nit, en aquells tres anys, vaig arribar a comptar que es desvetllava 20 vegades. No una o dues, o tres, sinó 10, 15, 20. Va començar aviat a parlar, naturalment, a cridar-nos quan trigàvem a anar. I sí, vam fer dos cops, o tres, l'estivill. Rellotge en mà. Però té un marge de no resposta del 2%: un u per cent, l'aina; l'altre, la jana (tot i que només va estar un any per aconseguir fer la nit i, ho negaré sempre: encara a dia d'avui necessita quedar-se adormida al nostre llit per agafar la son).

La vaig escriure, i com la del Pare Noel, la vaig ensobrar i enviar a la bústia groga del carrer de dalt. Encara les guardo, totes dues. La dels Reis deia així:

Estimats Reis,

Em dic Aina i avui faig quatre mesos. Encara no sé escriure i per això li he dit a la mare que ho faci ella per mi.

Només us vull demanar una cosa. Sí, una, perquè ja ho tinc gairebé tot. Bé, vull dir que, de moment, totes les coses materials que necessito, les tinc.

El cas és que el regal que vull no val diners, i amb aquest també farieu un regal al pare, i a la mare: VULL QUE M'ENSENYEU A DORMIR, perquè des que he nascut que no ho he aprés.

De dia em costa molt i ploro fins que no ho aconsegueixo, i perquè m'hi obliguen. Però de nit no hi ha manera. És pitjor. Em desperto moltes vegades abans no agafo el son, i no dormo més de dues hores seguides. La mare apunta cada vegada que em desperto i quanta estona trigo en adormir-me. Sovint em quedo ja al seu llit, amb el pare, també, per no aixecar-se tantes vegades.

No demano tant, oi?

Res més Reis, espero que em concediu el meu regal, i us envio un munt de petonets i abraçades.

Aina (i els seus pares)

.....................................................................................

Els Reis no existeixen, o la carta es va perdre, perquè encara trigariem tres anys a dormir una nit sencera. U-N-A N-I-T S-E-N-C-E-R-A. No, jo ja no hi crec en els Reis.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Mis lágrimas en tus dedos

Mis lágrimas en tus dedos

Desde el principio, los inicios, todo empezó… es la historia de unos encuentros y desencuentros digna del guión más inverosímil.

La vida nos fue llevando por el mismo camino.

Es increíble, me decía a mí misma, viviamos en la misma calle del mismo barrio, de pequeñas, sin saberlo. Y con los años, ambas, sin conocernos, marchamos de aquella zona para volar hacia donde un poeta cantaba aquello que de vez en cuando la vida nos besa en la boca.

Y los años van pasando.

Yo estudio, tú estudias: la misma carrera. Aún así; nada nos había unido, aún. Aún.

Recuerdo como si fuera ayer aquella reunión, ya madres, el mismo colegio y un único objetivo, la felicidad de su hijo, de mi hija. Tardes, a veces noches, y más tardes.

Seguimos juntas en aquel presente.

Con el tiempo supimos cuándo coincidimos por primera vez con nombres y quizás apellidos: Una pizzería, cada una a un lado de la barra. O de las mesas.

Una tarde, soy capaz de revivirlo como si hubiera sucedido ayer, ocho años atrás, un desagradable encuentro me hizo llorar. Lloré de tristeza, y rabia, y pena.

Ella solo me miró, me pidió que no llorara más, que esa situación no merecía mis lágrimas, alzó una mano y las secó: secó mis lágrimas. Nunca nadie, nadie nunca desde que tengo uso de razón, o edad para tenerla, ha secado mis lágrimas sin ser una metáfora.

Solo ella.

Solo por eso RSD será siempre alguien con espacio en mi corazón. Aunque nunca más vuelva a verla, a reírme, a contar y cantar.


(hablando de eternidades)


dimecres, 1 de desembre del 2010

Wikileaks Familiar

Fa molts, molts anys, tants com 28, un dia la Pili, ma germana gran, va haver de fer una redacció per a la classe de català a l'institut. Aleshores feia 2n de BUP, sí, al Maragall. Com jo després.

Havia de fer una descripció, i això és el que va escriure:

"Sempre m'he volgut imaginar sense la meva germana i ara ho trobo difícil.

Té ara 13 anys però parla i pensa com si en tingués setze o disset.

D'alçada és més o menys com jo, porta una gran melena de cabells rossos, i el seu pitjor problema és a l'hora de comprar sabates perquè té un peu molt gran.

El que més m'agrada d'ella és la seva intel·ligència, quan anava a segon de bàsica deia que la professora li tenia mania i enveja perquè ella sabia més que la mestra.

És una noia que quan busca qualsevol cosa no ho deixa fins que ho ha trobat.

L'admiro molt pel seu fort caràcter i encara que som germanes molta gent no ho diria.

Ara penso que a vegades és bo tenir-la al costat, i millor com a amiga que no com a enemiga"

Pili Puntero

..............

Ja veieu, anys després, molts anys després, en enterar-se de la mort, sobtada, de la germana d'un conegut personatge, em va enviar un sms: Prométeme que nunca te morirás antes que yo. Li vaig contestar: Te lo prometo, si tú tampoco lo haces.

..............

Hi ha molts moments, molts, en què ens hem allunyat, però sempre hem sabut el camí de tornada; hem plorat, rigut, cridat, juntes. Mai oblidaré una frase que va deixar anar un dia d'aquelles dures setmanes a Sant Joan de Déu: Sin ti nunca lo hubiera soportado (sense mi i sense ell, evidentement).

Un petó ben fort a la millor germana gran que podia tenir, curiosament fa ben poques hores que m'ha enviat un correu dient que m'estimava.

Ho sé, jo també.

..............

Suposo que podia posar alguna cançó més adient però és que aquesta, senzillament, és ella. Sencera.

Un petó,