diumenge, 24 d’octubre de 2010

Narro, Narra...

Bé, el cas és que -com vaig escriure ahir- haviem d'explicar una mateixa situació amb dos narradors diferents. Així que vaig recordar el segon cafè d'aquell matí (dimarts). Llegia feia unes quantes setmanes la mateixa novel·la, sí La Pesta d'en Camus, una mena de repte absurd com els que m'acostumo a posar de tant en tant, i fruïa perquè arribés el moment d'acabar-la: cinc pàgines. Només cinc pàgines. No m'importava tant com acabava com el fet de tancar el llibre definitivamnet. Cruel? Pobre Albert Camus? Jo què sé!

Així és que...

El segon cafè del dia

Només llevar-me necessito cafè: ben carregat, calent, amb llet. Sí, bàsic per poder considerar-me persona. Després d'una abraçada matinera li n'he demanat un a la meva parella. Me n'ha fet un com sap que m'agrada (i com me'l fa sempre, ell és el cafeter oficial de casa) i de seguida he pensat en el segon que em prendria, en el proper cafè.

Mmmmmmmmmmmmmmm, pensava, arribaré d'horeta a la feina, directament a la màquina del cafè i allà, mentres me'l bec, poc a poc, acabaré les cinc pàgines que em falten per donar fi a la novel·la que arrossego. No m'atreveixo a dir que llegeixo.

Tot rutlla, em dic, deu minuts abans de les vuit ja sóc a l'ofice. Porto monedes, correcte, trec el cafè i m'assec, sola, a una de les taules de la sala. Obro el llibre i abans d'acabar la primera línia ja sento veus a la sala. No alço el cap, no em giro. No. Però això no evita que les veus es dirigeixin a mi:

- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?

- Sí, i tant, seieu!

Cap gest al meu rostre evidencia el petit, petit, petit malestar que m'envaeix.


El seu segon cafè

No es considera persona fins que no pren el primer cafè. Avui l'ha fet a casa, el seu company li ha preparat com sap que li agrada: carregat, fort, amb la llet calenta, en got.

Ella li ha regalat una abraçada matinera per demanar-li, però no calia, ell sap que és qui fa els cafès a casa, per norma. I no li molesta, gens. Ella planxa, ell fa cafès. Segurament pensa que el pacte tàcit és desequilibrat així que mai no té un no per fer un cafè. Amb abraçada o sense.

Somriu mentres beu, la seva ment ja vola: fa dies que llegeix la mateixa novel·la i per una o una altra causa no troba moment de treure-se-la del damunt. No li està agradant gens, és evident, no li dedica més que uns minuts diàriament.

Només li falten quatre o cinc pàgines que se li resisteixen fa ja moltes hores.

Pensa en arribarar d'hora a la feina, entrar a la sala del cafè, buida per norma a tres de vuit, i treure el segon cafè. El cafè amb què donarà per acabada la lectura.

Ja hi és: s'hi asseu, obre el llibre, amb el cafè a l'abast de la mà i de seguida sent veus. Entren la Marta i el Sergi i se li adrecen:

- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?

Agafen les cadires del seu costat i se la miren somrient mentres ella plega el llibre.

- Sí, i tant, seieu!

Cap gest, no hi ha cap gest que deixi veure el malestar que l'ha envaida de cop!

(No, no miro la tele, però la música dels anuncis, i la música d'ER i d'Anatomia és, molt sovint, genial)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada