Quan estàs feliç...(com una perdís!)

Sí, porto uns dies molt feliç, retant a la tardor, l'estació més odiada per a mi i alhora la més estimada. Curiosa paradoxa, oi? Sí, odiada perquè els "necessitats com jo d'un neurotransmissor, en condicions, de la serotonina" estem una mica en funció del vent que bufa tant a fora com a dins, i la tardor, també la primavera -tot i que a mi no m'afecta tant- doncs la tardor causa "estragos" entre les meves neurones; però alhora també és la més estimada de les estacions perquè adoro els colors que la muntanya m'ofereix aquestes setmanes, amb tonalitats que van des del groc més intens fins al marron més fosc i atractiu (passant pel verd, el vermell, el carabassa...).

En fi, una contradicció més de les que acostumo a envoltar-me: Así soy y así me acepto, negro, blanco, blanco, negro.

Bé, com us deia, estic en un bon moment, no especialment per res, o sí, però això ja seria part d'una altra entrada, no em puc queixar de la meva vida i m'estimo els qui tinc a la vora, i el que faig. Em sento a gust amb mi i he aprés a dur les regnes de la meva vida... bla, bla, bla.

Però, però, sovint per saber que una cosa és gran, tendim a necessitar comparar-la amb una de petita, per allò de situar-nos (sí, com el retrat robot erroni que l'altre dia vaig fer-li al meu company del voluntariat de Collserola... yunou, oi?). Així és que sé que estic bé perquè he estat malament, i perquè de tant en tant tinc baixades hormonals, temporals, o minutals... jo què sé! Sí malgrat la química i la teràpia continuo essent muntanya russa de tant en tant!

Total, sopàvem les tres, el jefe va marxar a veure un partit de caniques, o padel, o petanca, a l'ordinador (alló tan important a la seva vida... vinga, sí, ironia pura, que jo tinc moltes coses capdalts també a la meva vida que fan riure!). No recordo el motiu, ja sabeu, esa Dori que m'envaeix tot sovint, no recordo ben bé el motiu però alguna cosa em devia fer dir en veu alta i sense ni tan sols ser conscient: Què poc en sé de ser mare!

Plof!

L'Aina em va mirar i va dir: Però que dius, si ets la millor mare del món mundia!?

Ein? M'ho dius de debó?(momento cursiromànticoexistencialista).

Sí, mama, les altres mares o són massa exigents, o són massa deixades, o són massa serioses, o no fan res amb els nens, o no expliquen res... sí, ets molt bona mare, la millor mare.

Van venir els de l'ambulància en un segon ja eren a casa, el meu cor fibrilava, carregueu a 300, foraaaaaaaa, bé, torna a tenir batec, podem marxar.

Buf, buf, poques coses poden fer-te pujar l'ànim com aquestes inesperades i sinceres paraules (i dic sinceres perquè si jo sóc Doña Clarillas, a parer d'una amiga meva, l'aina trenca motllos).

Bien, bien, bien, així que tot i no ser una mare a l'ús, d'això ja n'hem parlat largo i tendido amb elles, ho estic fent bé i ens hi entenem... heu vist la peli Sirenas, de la Cher? doncs una mica així és la nostra relació, coi, i ens funciona! Què més puc demanar per estar, ser, sentir-me feliç!

Tingueu una bona tardor, i sobre tot, balleu, canteu, rieu i...