dissabte, 7 d’agost del 2010

Això, amic meu, només ho sap el vent!

Un pirata, fa ja més d'un any, em va fer conéixer la Katie Melua. No només conéixer-la: em traduïa les seves cançons. I no només les d'ella, es va convertir, cada nit, en el meu traductor personal. Xatejàvem cada nit, sempre que podiem, a cada moment. Tot i no conéixer-nos. No ens calia, però. El sentit de l'humor era força semblant, tots dos estimàvem la nostra llengua i tots dos teniem ganes de saber més de l'altre. Un cóctel perfecte. O els ingredients per un cóctel perfecte. Finalment no ho va ser. I què? Com sempre em vull quedar amb la història, no amb el final, no amb un fragment de la relació, no. Sinó amb alló que vaig aprendre d'ell, i potser, qui sap, ell de mi.

Una cançó d'ella, tornant a la Katie Melua, em va marcar: Piece by Piece. Sí, si m'heu llegit algun cop potser heu llegit un relat que sobre el dol, sobre el procés del dol fa uns mesos vaig escriure. Aquell era un dol particular, però el procés del dol no només contempla una separació, un canvi de domicili, la pérdua d'una feina, el trencament de la relació amb un amic, un trasllat, sinó també la pitjor de les pérdues perquè no té remei: la mort.

(La mort que ens recorda, de tant en tant, que estem vius i que la vida cal viure-la, no només deixar-la passar: gaudir-la, segon a segon, minut a minut. Encoratjats a véncer-la si ens planta cara)

Aquesta cançó té un especial significat per a mi, no només per qui me la va fer sentir (escoltar però sentir, també) sinó perquè vaig voler donar-li un especial significat. I sí, va fer la feina que havia de fer, fa uns mesos. Va servir per un adéu molt dur. Molt dur però molt necessari.

Quan vaig saber que Ella venia a l'Auditori vaig comprar les entrades, de seguida. Eren cares, però vaig poder triar, i els seients escolits, crec, eren bons. Dues companyes de feina em van ajudar, i els vaig deixar sentir alguna cançó.

En el temps des que vaig comprar les fins fa uns dies moltes coses han canviat al meu voltant, però sobretot dins meu, dins del meu cap, dins del meu cor. Prou, em vaig dir. Si tot té un final, el final ha arribat.

I, novament: què faig amb les entrades?

Evidentment, regalar-les. Però a qui? Per quin motiu? (no, sé que no cal un motiu per fer un regal però volia que fos una cosa especial...)

Ja ho tenia, sí, ja ho tenia.

Vaig escriure una nota, a mà, com poques se'n fan avui dia, però amb el cor, sincera. Els explicava, sense entrar en detalls, per què les entrades i per què a elles.

I els les vaig donar: Gràcies, gràcies -van dir.

Però no només això, sovint, les coses, passen per algun motiu: quan la IM va mirar la data del concert (14 d'octubre) el seu gest es va enfosquir, només un segon, tot i que temps suficient per tal d'adonar-me'n...

Recordo la data del trencament de la seva vida, no va ser a l'octubre: De qui hauria estat l'aniversari? -li vaig preguntar.

M'ho va dir, però només això, poc, sense voler continuar amb el tema, el que sempre porta al cor però que no vol que domini el seu dia a dia amb la relació amb els altres.

- NO saps com m'alegro! Passaràs el dia del seu aniversari en un concert preciós i amb una gran amiga teva. Encara em fa més feliç haver-vos triat per regalar-vos-les.

Per què a mi, per què ara, per què d'aquesta manera?

Sí, sovint tot té un perquè, tot i que costi veure'l (o pugui fer mal).

1 comentari:

  1. Sí, todo tiene un porqué, todo pasa por algo, aunque ese porqué se nos escape y la razón de los aontecimientos sea tan sólo hacernos aprender.

    Y así vamos caminando, y unos vienen y otros van, y los más importantes son los que caminan a nuestro lado y que a veces, mirando el paisaje que nos rodea y deslumbra, nos olvidamos de ver.

    Besazos.

    ResponElimina