diumenge, 6 de juny de 2010

Quan arriba el vespre

Sovint, quan de camí a casa passo per davant del súper, ella hi és. S’asseu a l’esglaó de l’entrada, recolzada al finestral, allà no molesta, no barra el pas de la gent que hi entra i compra totalment aliena a la seva silenciosa presència (o potser no, com jo tampoc no ho estic del tot, aliena al que fa).

Acostuma a menjar alguna cosa: patates fregides, de bossa, normalment, però també galetes. I llegeix. Llegeix una revista d’aquelles del cor on tothom és feliç, ric i se sent encantat d’haver-se conegut (o això sembla a les pàgines que, des de dins del súper, miro com va passant; mica en mica, entretenint-se, badant, però sense canviar el gest, l’expressió...).

Però què sent realment ella quan va llegint, mirant? No ho sé. Com tampoc no sé què hi fa allà als vespres, si espera algú, si passa l’estona, si...

Vesteix com qualsevol persona del barri, ni més, ni menys. No crida l’atenció per això. De fet, no crida l’atenció per res. No mira enlloc, res que no sigui la revista que té a les mans. Seixanta, setanta anys? Potser sí, potser no.

I sí, sempre a la mateixa hora, cap al vespre; sempre al mateix tros de marbre, inevitablement absent, o concentrada, i sempre fent exactament el mateix. Una metàfora de la nostra realitat.

Intento buscar repostes a les meves preguntes: Què hi fa, allà? Que la mou a seure-hi, incòmodament, a passar uns minuts del seu temps finit (tan finit, tan limitat com el temps de qualsevol de nosaltres, tot i que sovint ens creguem immortals) en aquell espai envoltada de res. Imagino per què ho fa i depén del dia, del meu dia, penso que espera la filla, que treballa al súper. O bé, que necessita sentir-se menys sola que a casa, on ja tothom a marxat, o mort... Potser només és una rutina, com la de cadascú de nosaltres. No ho sé.

Fins i tot, algun dia, he pensat que ella no existeix, que només forma part del meu món interior, que necessito veure-la allà, tot i que no hi sigui, per saber que tot és a lloc, potser la raó de ser de tot plegat és que jo pugui escriure aquest relat.

(Gràcies... a la meva estimada odiada per dir-me, un dia que totes dues la miravem: Núria, fes un relat sobre ella! Fet!)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada