diumenge, 20 de juny de 2010

D'aleshores ençà

Aquest és el títol del darrer capítol del "llibre" de la meva vida que la meva psico em va demanar. Una mena de Projecte Final de Teràpia i de final de llibre. I un inici. O la continuació d'un inici.

...

Fa un any, tot just ara, que vaig venir a la primera d'una llarga série de trobades, sessions. La primera entrevista. La recordo amb alegria. I no va ser una conversa, ni de lluny, distesa, ni feliç, ni agradable; no podia deixar de plorar. Però quan hi penso veig que alló va ser l'inici del canvi, el dia menos pensado . Va significar un renéixer, un puc i vull renéixer i ho faré. Sí, ni que sigui per elles, remuntaré el vol.

Sentada davant la Núria em veia incapaç de contenir les llàgrimes. Durant els quinze mintuts primers elles van ser les úniques protagonistes. No sóc original, ho sé, els mocadors de paper que ella hi tenia sobre la taula em feien pensar en què tots els que allà arribàvem, d'una manera o una altra, teniem els nostres conflictes. I pors. I neguits. Però també anàvem amb l'esperança d'aconseguir-ho. Vaig anar acumulant un munt de mocadors rebregats. Em va portar un got d'aigua. Això, el seu somriure, el que m'acompanyà al llarg de molts mesos, i la llum dels seus ulls, em van anar calmant. Mica en mica. Molt poc a poc, però sense deixar d'avançar:

- Creus que estaré bé algun dia?

- Tu què creus?

Va confiar en mi, i jo vaig ser capaç de fer-ho, també. M'encoratjava amb cada petit canvi que li explicava. El celebrava, ella, com si fos propi, fent així que em sentís que estava en el bon camí, que alguna cosa estava aconseguint. Sí, és una bona tàctica terapéutica, sens dubte. I me l'he creguda, m'ha servit, tornar a confiar en mi, a prendre les regnes de la meva vida, a controlar les baixades d'autoestima, les que lluiten per tornar a maldirigir el meu sentir.

Què he aprés... aquest és el tema, no?

Sobretot a estimar-me com sóc. A no deixar de créixer, però a estimar-me en cada esglaó de l'escala. A gaudir dels meus petits "logros".

He aprés a no deixar-me véncer pels "no puc", "no sóc capaç", "no m'ho mereixo".

A tenir en compte el meu criteri per sobre de qualsevol altre. Però també a rectificar-lo quan cal sense sentir-me, per això, frutrada.

He aprés a saber que valc, que no només és una posse per creure en mi, sinó que confio en mi realmente, crec en el que sento, el que decideixo, el que vull. I tot i que puc tornar a desestimar-me tinc prou eines, per fi, per reenamorar-me novament de mi, com ara.

A valorar el que tinc, a ser més pacient, a intentar entendre els altres, però també a dir no: A dir no toca. I a allunyar-me sense neguit d'aquells que em xuclen l'energia, que volen omplir-me de culpes que no em pertanyen, que volen de mi una extensió d'ells mateixos...

He aprés a entendre que les decisions que prenc impliquen canvis: desitjats i de resultes. I a acceptar-los com a part de la tria feta, sense que la por pels resultats possible (o probables) paralitzin les meves necessitats, els meus desitjos.

A establir lligams sans, d'estima, de desig i ja no de necessitat. A obrir portes que mai hauria pensat obrir, però a tancar-ne, també. A acceptar, i no només a acceptar sinó també a gaudir, de la meva manera de ser, de pensar, de viure.

He aprés a no fer mal, però també a no permetre que me'l facin.

A enamorar-me, cada dia, una mica més de mi.

Sense condicions.

A ser jomateixa, i a estimar-me com sóc perquè així he decidit ser!

1 comentari:

  1. Son muchas lecciones (e importantes).

    Me alegro mucho de que las hayas aprendido.

    Un beso.

    ResponElimina