dimarts, 29 de juny del 2010

Fred com el Gel! - Ell (i 2)

- Sí, d'acord! -li dic.

Em demana que li truqui en cinc mintus, però estic tan nerviós que li truco tres cops abans que pugui parlar amb mi. Em vé tant de gust sentir novament la seva veu...

L'excusa que aquest cop ha fet servir és que ha anat a comprar gel.


Sense cap mena de control, ni ganes de posar-lo, imagino com seria lliscar aquell gel per la seva pell. Mmmmmmmmmm. Imagino com el desfà amb la seva calor, ella és tan ardent! Imagino els moviments que el seu cos fa, els seus malucs, els seus pits petis, en sentir el fred.

Li ho dic (no puc controlar-me: amb ella sempre faig i dic alló que sento, sense censurar-me, sense màscares de cap mena). La idea l'excita tant com a mi, ho sento a la seva veu. Reconec perfectament quan s'excita.

De cop, m'adono de la ridiculesa de la situació: tots dos excitats, cadascú al seu cotxe, a centenars de quilómetres, tan lluny l'un de l'altra. Però no. No és gens ridícul. En sentir la seva veu em resulta qualsevol cosa menys ridídul. Buf, vendria la meva ànima al diable per ser allà amb ella. Amb ella i el gel. Li ho dic.

"No es pot tenir tot", em contesta amb el to que sovint em descol·loca alhora que m'excita.

"Aleshores", li dic, "deixem el gel de banda!".

(Em pregunto si és conscient de la quantitat de sensacions que ha provocat en mi en tan sols uns minuts. Sí, crec que n'és, de conscient...!)


Como un Témpano de Hielo - Ella (I)

No podía dormir. Hacía mucho calor, y estaba nerviosa, seguía nerviosa. La cama se había convertido en una maraña de sábanas calientes, sudadas, descolocadas. No. Era imposible dormir con esa temperatura. Pensó en darse una nueva ducha.

Buf, entonces quizá me desvelaré aún más, pensó.

La mente, viajera como siempre, la transportó apenas unos días atrás:

"La situación era casi cómica, ridícula. Él había dicho que era una de esas situaciones que era necesario vivir para entender, para no caer en la risa tonta, en la vergüenza que produce lo ajeno cuando no lo entendemos y lo tachamos de absurdo.

Así era.

Miles de quilómetros los separaban. Como siempre, como desde el primer día. Hacía calor, también, como ahora. Con la excusa de ir a buscar hielo salió de la casa. Los ladrones aprenden tácticas para no despertar sospechas, y los comedores compulsivos para hacerlo a escondidas; también los drogadictos. Y ella, por supuesto, había aprendido cómo ser natural, últimamente, incluso cuando el corazón le latía a cien por hora, o su sexo empezaba a llamarle a gritos.

Se sentó en el coche y esperó su llamada.

Empezaron hablando de tonterías. O casi. O no. Quizás eso era la sal del aliño. De esa ensalada necesaria para llegar a los postres.

Le explicó qué había ido a comprar: hielo.

Él, ahora ella lo sabe (cualquier cosa le hubiera servido para excitarse de nuevo) le susurró uno de sus deseos: añadirle hielo a ese momento!

Ella rió, rió con esa risa suave, erotizadamente suave que no fingía, sino que le surgía de las entrañas y más allá cuando imaginaba sus manos, sus labios, su piel, en contacto con ella. Cuando a punto del orgasmo pronunciaba su nombre...

Dime, conmigo y el hielo? - como un juego, esperando la respuesta correcta, necesitada, susurrada-

Sí, sí, si he de prescindir de algo que sea del hielo!

Vale.

Vale.

Sintió miles de agujas cruzando sus labios; la vagina mojada, a estas alturas, totalmente. Sabía que él también estaba excitado. Cruzó las piernas, empezó a perder el control sobre su sexo... su mente viajaba con él.

Dónde estás?

En el coche, como tú.

Mmmmmm...

No me pongas esa vocecilla, buf!

Vale, paro. Paro.

(pero no deseaba parar, deseaba que él, como ella, jadeara, ronroneara, se mordiera un poco, a penas, los labios deseando que ese momento, el real, llegara... lo antes posible)"



Shakira - La Tortura (Official Music Video) - Watch more top selected videos about: Shakira

dimecres, 23 de juny del 2010

Móbil

Ahir se'm va morir, novament, el móbil. Es va omplir d'aigua... buf! és una història molt llarga. Total, estic gratament incomunicada. Sense problemes, per això. A banda, marxem uns dies i tampoc no tindré internet (això em costa més, bastant més). En fi, trobeu-me molt a faltar. Molt i molt i molt.

O gens.

Ni una mica.

I bona revetlla! (mai entendré perquè no diem Bona Tardor, Bon Hivern i sí diem Bon estiu, Bon Cap d'Any i coses semblants... però en fi, crec que desisteixo d'entendre ja res)

Petons.

No, Salut, i punt! Punto, puntero, sí.

diumenge, 20 de juny del 2010

D'aleshores ençà

Aquest és el títol del darrer capítol del "llibre" de la meva vida que la meva psico em va demanar. Una mena de Projecte Final de Teràpia i de final de llibre. I un inici. O la continuació d'un inici.

...

Fa un any, tot just ara, que vaig venir a la primera d'una llarga série de trobades, sessions. La primera entrevista. La recordo amb alegria. I no va ser una conversa, ni de lluny, distesa, ni feliç, ni agradable; no podia deixar de plorar. Però quan hi penso veig que alló va ser l'inici del canvi, el dia menos pensado . Va significar un renéixer, un puc i vull renéixer i ho faré. Sí, ni que sigui per elles, remuntaré el vol.

Sentada davant la Núria em veia incapaç de contenir les llàgrimes. Durant els quinze mintuts primers elles van ser les úniques protagonistes. No sóc original, ho sé, els mocadors de paper que ella hi tenia sobre la taula em feien pensar en què tots els que allà arribàvem, d'una manera o una altra, teniem els nostres conflictes. I pors. I neguits. Però també anàvem amb l'esperança d'aconseguir-ho. Vaig anar acumulant un munt de mocadors rebregats. Em va portar un got d'aigua. Això, el seu somriure, el que m'acompanyà al llarg de molts mesos, i la llum dels seus ulls, em van anar calmant. Mica en mica. Molt poc a poc, però sense deixar d'avançar:

- Creus que estaré bé algun dia?

- Tu què creus?

Va confiar en mi, i jo vaig ser capaç de fer-ho, també. M'encoratjava amb cada petit canvi que li explicava. El celebrava, ella, com si fos propi, fent així que em sentís que estava en el bon camí, que alguna cosa estava aconseguint. Sí, és una bona tàctica terapéutica, sens dubte. I me l'he creguda, m'ha servit, tornar a confiar en mi, a prendre les regnes de la meva vida, a controlar les baixades d'autoestima, les que lluiten per tornar a maldirigir el meu sentir.

Què he aprés... aquest és el tema, no?

Sobretot a estimar-me com sóc. A no deixar de créixer, però a estimar-me en cada esglaó de l'escala. A gaudir dels meus petits "logros".

He aprés a no deixar-me véncer pels "no puc", "no sóc capaç", "no m'ho mereixo".

A tenir en compte el meu criteri per sobre de qualsevol altre. Però també a rectificar-lo quan cal sense sentir-me, per això, frutrada.

He aprés a saber que valc, que no només és una posse per creure en mi, sinó que confio en mi realmente, crec en el que sento, el que decideixo, el que vull. I tot i que puc tornar a desestimar-me tinc prou eines, per fi, per reenamorar-me novament de mi, com ara.

A valorar el que tinc, a ser més pacient, a intentar entendre els altres, però també a dir no: A dir no toca. I a allunyar-me sense neguit d'aquells que em xuclen l'energia, que volen omplir-me de culpes que no em pertanyen, que volen de mi una extensió d'ells mateixos...

He aprés a entendre que les decisions que prenc impliquen canvis: desitjats i de resultes. I a acceptar-los com a part de la tria feta, sense que la por pels resultats possible (o probables) paralitzin les meves necessitats, els meus desitjos.

A establir lligams sans, d'estima, de desig i ja no de necessitat. A obrir portes que mai hauria pensat obrir, però a tancar-ne, també. A acceptar, i no només a acceptar sinó també a gaudir, de la meva manera de ser, de pensar, de viure.

He aprés a no fer mal, però també a no permetre que me'l facin.

A enamorar-me, cada dia, una mica més de mi.

Sense condicions.

A ser jomateixa, i a estimar-me com sóc perquè així he decidit ser!

dijous, 10 de juny del 2010

Fer de Celestina: Esport d'Alt Risc. O no.

Sí, ho reconec: m’agrada fer de celestina. A canvi de res. Si de cas a canvi del plaer de saber que la gent troba l'amor de la seva vida durant un temps(naturalment, res és etern, quin avorriment sinó...), una amiga/amic per compartir penes i alegries; un grup de gent amb qui sortir un dissabte, o, com aquest matí, un gos cadell que troba un amo. O això desitjo pensar, i sovint no és equivocat.

Resumint: malgrat algun daltabaix puntual sempre he tingut éxit (excepte casos com una excompanya i examiga que m’acusa, per sms -naturalment, no fos cas que donés la cara i li caigués de vergona, en ella i en el seu Casanova particular de qui, es veu que totes n’estem fins al moll de l’ós- doncs m’acusa de voler prendre-li aquella joia de noi, però vamos a mi, i a unes quantes abans que a mi, potser no he sabut veure-li ben bé el què, ja que m’interessa tant com el Rain Man o el Raiko), i m’he sentit molt i molt agust amb mi que bàsicament és l’objectiu primer, mig i final. Bé, també que els altres s’estimin, faltaria, i trobin algú que els estimi, i bla, bla, bla, violins i tal... (no em vull posar cursi, ja ho sabeu!).

Total, aquest matí, el mister havia de dur la peti a l’escola però no sé quina història de terror, que he volgut creure, m’ha explicat sobre que no podia i he anat jo. No problemo. Així que enlloc de quedar amb la meva estimadaodiada al metro de Bac de Roda, he anat a l’escola i d’allà a la parada de Clot.

Abans de creuar ja he vist la noia dels diaris intentant retenir un gos (em mateu i no seria capaç de dir-vos quin diari reparteix fa mesos i mesos en aquella estació): Un cadell. Potser us menteixo (no de manera intencionada) però era una barreja de llop i pastor alemany. Sense collar.

Li he preguntat (o no seria jo):

- És teu?
- No, és un gos abandonat.
- Truquem?
- Ja hem trucat a l’Urbana. Espero que no triguin.
- D’acord, em quedo amb tu.

La meva amiga Vicki us ho pot dir, els gossos i jo tenim zero feeling, d’acord, ens suportem, però estimar-nos estimar-nos... però aquella noia, joveneta, que em recorda la meva neboda, estava sola amb els diaris i el gos, així que m’he quedat amb ella. Esperant. I agafant el gos que volia jugar (jo pensava que era agressiu, imagineu com conec el món gossil) i es tirava damunt de tots els infants, adults, i imbécils (perdó) que passaven per allà. Algú ha volgut donar-li un cop amb el paraigües (plovia) i ja em veieu a mi rescatant el ca.

En deu minuts ha arribat un cotxe de la urbana:

- Aquest és el gos: el podeu lligar? -els dic- és que es llença damunt la gent...
- Ah, és perillós!?
- No, és un cadell.
- No, no tenim ni eines, ni mitjans, ni res. Només el seguirem fins que vinguin els de la gossera.
- Com? Amb el cotxe? No sabeu el que dieu, us serà impossible seguir-lo amb el cotxe. Ja em quedo aquí esperant. Per un dia que arribava d’hora –i ja rient els dic- m’haureu de fer un justificant per la feina...
- Senyora, nosaltres no podem fer justificants.
- Ho sé, feia broma.
- Jo no faig broma amb totes les coses que em passen.
- Doncs si perd el sentit de l’humor està perdut (pel gest de la seva cara era cosa de feia molts anys, la pèrdua del sentit de l’humor, si mai l’havia tingut).

El comentari no li ha importat ni gaire, ni gens, ni mica, ni prou. Vamos, en absolut. Zero.

Ha marxat al cotxe amb el seu company, ja us he dit que plovia.

La gent anava passant, una senyora ens ha donat la cinta del seu clauer (sí, com la que li vaig regalar al que ens reposa la màquina del cafè a la feina... buf, però això ja forma part d’una altra història) i li he fet un collar per subjectar-lo fins que arribessin els de la gossera.

Aleshores ha vingut un senyor de mitjana edat, mig captaire, estranger, holandès?, alemany?, i ha començat a acariciar-lo. De seguida li he saltat sense dret a rèplica:

- Te’l vols quedar?
- Ostres, en tinc dos. No sé si puc. Jo...
- Segur que el cuidaràs bé.
- Això sí...

He posat la mà al moneder, he tret un bitllet de 10 euros i li he allargat:

- Té, cuida’l, compra-li, de moment, el que necessiti. Gràcies. Gràcies.

L’ha agafat en braços i se l'ha endut. La noia dels diaris i jo ens hem mirat. Ens hem fet dos petons.

Buf!

Sí, he fet tard a la feina, com de costum, i què? Com gairebé sempre que faig de Celestina: ha pagat la pena!

(Sí, sí, la urbana ha marxat del lloc dels fets sense ni baixar del cotxe... estem a buen recaudo, no patim! Ni patam!)

diumenge, 6 de juny del 2010

Quan arriba el vespre

Sovint, quan de camí a casa passo per davant del súper, ella hi és. S’asseu a l’esglaó de l’entrada, recolzada al finestral, allà no molesta, no barra el pas de la gent que hi entra i compra totalment aliena a la seva silenciosa presència (o potser no, com jo tampoc no ho estic del tot, aliena al que fa).

Acostuma a menjar alguna cosa: patates fregides, de bossa, normalment, però també galetes. I llegeix. Llegeix una revista d’aquelles del cor on tothom és feliç, ric i se sent encantat d’haver-se conegut (o això sembla a les pàgines que, des de dins del súper, miro com va passant; mica en mica, entretenint-se, badant, però sense canviar el gest, l’expressió...).

Però què sent realment ella quan va llegint, mirant? No ho sé. Com tampoc no sé què hi fa allà als vespres, si espera algú, si passa l’estona, si...

Vesteix com qualsevol persona del barri, ni més, ni menys. No crida l’atenció per això. De fet, no crida l’atenció per res. No mira enlloc, res que no sigui la revista que té a les mans. Seixanta, setanta anys? Potser sí, potser no.

I sí, sempre a la mateixa hora, cap al vespre; sempre al mateix tros de marbre, inevitablement absent, o concentrada, i sempre fent exactament el mateix. Una metàfora de la nostra realitat.

Intento buscar repostes a les meves preguntes: Què hi fa, allà? Que la mou a seure-hi, incòmodament, a passar uns minuts del seu temps finit (tan finit, tan limitat com el temps de qualsevol de nosaltres, tot i que sovint ens creguem immortals) en aquell espai envoltada de res. Imagino per què ho fa i depén del dia, del meu dia, penso que espera la filla, que treballa al súper. O bé, que necessita sentir-se menys sola que a casa, on ja tothom a marxat, o mort... Potser només és una rutina, com la de cadascú de nosaltres. No ho sé.

Fins i tot, algun dia, he pensat que ella no existeix, que només forma part del meu món interior, que necessito veure-la allà, tot i que no hi sigui, per saber que tot és a lloc, potser la raó de ser de tot plegat és que jo pugui escriure aquest relat.

(Gràcies... a la meva estimada odiada per dir-me, un dia que totes dues la miravem: Núria, fes un relat sobre ella! Fet!)


divendres, 4 de juny del 2010

Teràpia Final

Avui, la Núria, la meva psico des de fa 11 mesos, m'ha donat l'alta. Novament hem rigut, xerrat molt, he sentit alguna punxada amb alguna cosa que m'atrevia a dir en veu alta, i, ho sé, d'alguna manera ens hem mig entristit, mig alegrat per posar punt i final a tants mesos de xerrades, confessions, pors, avenços totalment unilaterals, però toalment compartits.

En fi, una gran teràpia, una gran terapeuta.

El PFT, com he decidit dir-li, una mena de projecte final de teràpia, ha estat fer un llibre amb capítols marcats, recordeu que us ho vaig explicar en el seu moment? També un escrit sobre què he aprés en aquests mesos. El penjaré, sí, perquè m'ha agradat escriure'l i m'agradarà tenir-lo sempre a prop... per recordar que si mai torno a baixar sabré com pujar. Perquè he estat, com ara, a dalt.

Gràcies!